El cant dels federins terrassencs

Des d'antic, els cants populars han estat una eina de comunicació del poble de Catalunya. Amb la vinguda del moviment modernista al nostre país, una munió de literats i altres erudits volgueren 'arxivar' part d'aquell coneixement patriòtico-popular, tot emfatitzant-lo amb volumiosos compendis i tractats, molts dels quals foren adaptats en nombrosos llibres i edicions privades ja en el temps de la Segona República. Un dels autors que féu això possible fou Joan Amades. En tota una sèrie de recopilatoris publicats fins, quasi, el final de la guerra del 1936-39, ens obsequià amb tot un repertori de llegendes i rondalles catalanes com la del gegant de la roca o el pi de les tres branques.
Amb tot, cal esmentar que, aquesta proesa conservadora ve de molt més antic. Només cal recordar l'adaptació de tragèdies històriques per un Serafí Pitarra que nodria llurs obres d'profund caràcter satírico-burlesc; o el mateix Pi i Maragall amb el seu tractament de la faula del Comte Arnau.
Doncs bé, com que els goigs de la burla i l'escarni no són propietat exclusiva del segle XIX, us hem de manifestar que, rera la nostra basarda i la mofa que ens puguin causar alguns dels textos populars més 'exòtics', com diria un amic meu del que me'n reservo llur identitat; cal dir que en ells es troba la verdadera fe i esperit del què som i, encara que a molts els hi pertorbi, sempre serem.
D'aquesta manera ens ho manifesta un grup força heterogeni d'homes i dones que, si en el passat mes de maig d'enguany tinguérem l'oportunitat de veure'ls en acció, també en aquesta pàgina, ara, ja posats en el nostre terreny literari, ens ofereixen un cant, popular, nou, del segle XXI, però amb l'herència clàssica del XIX, tot fent córrer la veu de que la poesia del poble, lluny del que poguéssim pensar, és més viva que mai.

Com aviat haureu tots vist
haurem solucionat aquestes mofes
amb lo mateix nombre d'estrofes
que anys va arribar Crist

Anim companys, que serem bona colla!
Que si, com diu la cançó, per ser carlí
cal costum de ser pobre, aquí no hi ha gran o fadrí
que tingui prou diner per anar fent bullir l'olla!

I en Nacho per fer-nos de padrí
des de Bocairent ha vengut
greu ens sabrà haver-lo convençut
si avui no ens deixeu lluir

Terrassencs! Estatut o fuero?
si potser ni sou constitucionals
cony de colla de carcamals
sacudi'ls, desperta-ferro!

Però, tornem a ser a Terrassa?
que d'aqui en sortírem escaldats!
casumdena, que no els calen soldats!
el que ens guia ens enganya!

En Juliol, un vint-i-dos,
vinguérem per primera vegada
però amb vostra caixa ben guardada
escaldats vam tocar el dos.

Quina calor! Quina escaldufada!
poca gent vam arribar a veure
i d'aqui només en vam treure
pols, xafogor i la roba ben suada.

Venim de Manresa, ei en rodalies!
Que ara ja us els han traspassat
a Sabadell 'nàvem', però 'retrassat'
i aquí també podem fer 'tropelies'.

Tot i que ben bé que em sembla
que de les co-capitals
pel que fa a cabals
em caigut a la més tendra.

I mira que ha de ser Vila aburrida
si tenen patata en vaga i pansida
sort que la butifarra és més trempada
i sobre tot la tarregada.

A Santa Coloma 'nàvem', de Gramanet,
però a rodalies ens ha informat
que ja fa dies se'ns a adelantat
d'aquell ajuntament algun pillet.

Sort que ens han avisat,
imagina't la cara de babau,
com la que devíen fer al Palau,
que davant la caixa ens hagués quedat.

Si, en Millet va ser un bon pinta,
però que me'n dius de'n Matas
coronat rei de les estafes
que es feu un palau nou de trinca.

I no t'oblidis del 'Bigotes', reïra de bet!
ja ens podem estrènyer el cinturó
de'n Bàrcenas, Costa i tota la congregació,
que no en queda un pam de net!

I nosaltres 'nem' de durs?
si no els podem fer la competència
que som la pura innocència
comparats amb 'quets' barruts!

Si, va, i qui vulgui ser Carlí
que s'aconsoli a ser pobre!
però, no hem vist uns Federals pel camí
dieu que venien, ho porto escrit a sobre.

Ben disposats a fer-nos 'xixina'
ens encalçàven 'questos' federals
però a la Rambla els municipals
els han dit: Ei, no porteu l'enganxina!
també els nostres a cavall

em deixat a l'oficina
tramitant l'enganxina
i els permisos del carall.

Nosaltres bé som més de deu,
però amb els tràmits i històries
cèdules, certificats i cabòries
només arribes si vas a peu.

I els federals 'nàven ' en cotxes
a la Rambla s'han desorientat
i a Sabadell s'han trobat
entro rotondes, sots i obres.

Que hi faran a aquell poblet
on, diuen, els 'inglesos' s'emporten l'or.
Proclamar cantó federal, ai senyor,
ja son ganes de fer el ximplet!

Federals? 'Xó' és fer el galifardeu!
i no son 'inglesos' sino madrilenys

mireu que vostre sou durarà menys
amb les quincalles que'ls compreu.

Si, i a Terrassa també volen aquest 'colmado'
ja son ganes de copiar els saballuts
que a Egara saben, som un barruts,
per molt gara-gara els faci en Navarro.

Va! Que no sortirà responsable
a defensar vostre erari?
Tinent d'alcalde, apotecari
ardiaca o mosso d'estable?

El primer intent en acció noble
en tinent d'alcalde i forner
us va salvar vostre diner
i un monument els bastí el poble.

Poques ganes hi veig jo
de defensar la vostra caixa
deu ser que la moral està baixa
en veure del monument la 'ranció'.

O és que ara ja no se'ns veu banya?
Abans xics i grans 'naven' corrent
i al campanar tocave sometent
i avui fins i tot en Xavi ens acompanya!

O potser l'Ajuntament s'ha gastat
en túnels, metros i obres
el diner de rics i pobres
i de defensa no té necessitat?

Per diner poc patiran
encara que s'acabi el totxo
ara del setze al 'diesiotxo'
el nostre IVA apujaran.

I tots quiets com un cargol
crisi, 'paru', tot son fets
que us tenen ben distrets
amb toros, tele i futbol.

Amb en Xavi al Barça campió!
Però el Terrassa baixa a tercera
tot i al Sant Cristobal tenir pedrera
d'aquesta no teniu pas salvació.

I tot 'xo' no em pas cantat,
qu'un xiulava tot content
sens ser-ne gaire conscient
i l'SGAE ja l'ha demandat.

La cantarella ja hem acabat
ja està bé de maniobra
ens 'nanem' a buidar l'olla
que ja és hora d'omplir el pap.

Apa, adeu bones gents
d'aquesta moderna ciutat
que ja us hem ben robat
no el diner, però si lo temps!

Copyright:

Del poema i la imatge:

La colla dels federins de Terrassa©

.
Introducció:

Àngel Brichs©

Escriptor

Redactor de la revista RUBRICATA

.

Publicat en aquest bloc amb la prèvia aprovació dels seus autors:

www.literaturadart.blogspot.com

Advertències lectores:
Si trobeu errades en aquests versos, no us esgarrifeu, són carlins.

Imprimir artículoWikio

Una lírica amb un to personal: 'El sol ignora els capvespres'

Hom no s'hauria pensat mai que un politòleg com Ferran Requejo disposés d'un perfil poètic tant definit.
A voltes entre la lírica catalana i la castellana, fet que demostra en 'Coda', l'última part del seu poemari, i influenciat amb autors com Papasseit o Benedetti, entesta llur lírica enèrgica en un estrany codi basat en una barreja on les al·legories, la molt emprada figura de la imatge -com feia Benedetti-, i els conceptes eterns (aforismes) s'uneixen tot fent inspirar l'autor en una versificació lliure, no lligada a paràmetres ni a formalismes, però que aconsegueix destriar, clarament, els pensaments del lector, tot embolcallant-lo d'una correlació de rauxes que frisen per desclassificar una visió molt personal de l'existència i de la seva vida. Tota una experiència per als sentits.

"Catalunya ha estat un país, encara que no l'únic, en el que existeixen i existiren excel·lències literàries dins l'àmbit de la política. Humanistes de l'alçada d'en Màrius Torres, l'anomenat 'poeta de la república catalana', en el passat, o d'Hèctor López Bofill, membre del Pen Club i professor de Dret Constitucional a l'UPF, foren i són exemples més evidents, que casos singulars o aïllats, del que podem pensar".

Desig impossible en política, Requejo utilitza la mètrica del vers lliure per a explorar aquella part interior que, en llur literatura, manté tot el seu interès per fer-nos arribar tot els significats que se'n deriven. Un recurs formal molt comú en els nostres dies, del qual l'autor ens en fa cap, tot emmirallant-nos en un poemari que ha representat un viatge personal, de la seva existència i de la seva vida, després de trobar, en aquest cas en la poesia, el vehicle de fugida per admetre i dir allò que sempre havia volgut dir:

[Pensa, pensa com vulguis,
però sigues tu mateix; sols així podràs descobrir-te,
sense vergonya, i amb l'essència del plor
i el plojim de la primavera, refer-te a tu mateix, curant-he les ferides,
reeixint en la paraula,
descobrint les teves pors.]

'Prosa poètica'. Àngel Brichs

A 'El sol ignora els capvespres' s'hi descriu alguna cosa més que una forma de pensar i de viure del seu autor. D'aquest poemari se'n deriven conceptes eterns; els desoris d'un existencialisme efímer i intemperant d'un politòleg que va néixer amb l'habilitat d'un mestre d'aixa per fluir el llenguatge i enriquir el vers. Rera seu, descobrirem un món complex on la imaginació pren forma en les quatre parts en les que es compon el llibre, en una barreja, talment ben estructurada, de circumstàncies personals, desitjos interiors i odes al món, al mar i a la terra, que s'enterboleixen en un magma eidètic que busca la justificació dels fets viscuts per l'autor i la recerca, quasi exhaustiva, que el porta a una psicoanàlisi vital sense precedents.

Mentre que en 'La mar com una lluna d'aigua' (Part II, 13), denota un existencialisme punyent; en 'Sangtraït' o 'Rebost de Somnis', ho conjuga amb una imatge de la terra i el fruït del seu sentiment vers Catalunya, fent-nos cap d'una lírica que, en alguns punts abans esmentats, té moltes similituds amb Vicent Penya, com podrem observar en la poesia que trobem en la Part III, 14 del 'Desig de Terra' d'aquell autor, poemari pel qual fou mereixedor del Premi Agustí Bartra Ciutat de Terrassa, l'any 1997:

[Quan s'ha arribat al punt definitiu del camí
cal agafar una pedra I assenyalar-ne la fita.
Només així, amb l'indici extrem de la pols,
aconseguirem, sens dubte, un descans merescut.
I a l'ombra del taronger, o de la figuera,
o a recer del mur de calç del cementiri,
repassarem, asseguts, els trajecte resseguit.]

D'altra banda, tot i que defuig l'estilisme de Papasseit, quant als aspectes formals s'endinsa -com ell- en una poètica interna, personal, on la seva vida flueix al costat d'unes descripcions, quasi vistes com una consciència pròpia, de llurs experiències vitals, fora de l'esquematisme hertzià que emprava Salvat, configurant-se com un poeta social que, en tant que polític, s'emmiralla en la línia somniadora, intimista i elegíaca d'un trobador, al més pur estil d'Apollinaire, classificant-se en aquella -com anomenà Joaquim Molas- 'estampa de barri'.

'Vida ambivalent', 'Embruixats pel llenguatge', 'L'amor' i 'Coda', aquesta última en castellà, són les quatre parts en les que es divideix el poemari de Requejo; una lírica, en format bilingüe, mètode força seguit a dia d'avui, i que ha tingut bons resultats i recepció en el públic lector, com podem comprovar en els casos de les últimes publicacions, en aquesta direcció, d'alguns dels membres de l'Asociación Cultural Anceo, de Viladecans.
Un llibre que ens aporta un fil poètic amb algunes diferències, quant a la llengua, però escrit en una mateixa línia de treball, on els aspectes conceptuals n'emmarquen llur activitat argumental, retòrica i formal.
Es podria dir que en el llenguatge poètic de Requejo s'hi barreja el perfil de 'L'irradiador' de Papasseit i un marcat estil maragallià , tot formant un conglomerat poètic molt actual, molt més conceptual que en els dos anteriors, on podem tornar a trobar similituds amb Benedetti, com és el cas d' 'Adioses' o 'Amor de tarde', al mateix temps que -en un mode de mostrar-nos les seves preferències líriques-, descalçar-se en un seguit d'odes a poetes amb els que s'identifica, com veiem en 'Aleixandre' o 'Papasseit'.

Com podem veure en 'Ports', el poema que il·lustra una de les cobertes del llibre, el desig del camp és, per a l'autor, un clam per a fugir de la realitat urbana que l'envolta, on la presència d'adjectivacions i profundes descripcions, s'immiscueixen en un imaginari sensorial que omple els sentits del lector, síntesi d'elements molt usats en l'estètica modernista. El tòpic del 'Carpe diem', molt admirat pels renaixentistes, cerca en Requejo un desig idíl·lic que va més enllà d'un lloc on emigrar; en sí, és el reflex, com va féra Papasseit en poemes com 'Quina grua el meu estel', de la impotència i de desmembrament d'aquella terra que, igual que el nostre autor, també el veigué néixer. Fets que reclamen i contemplem, en les escenes marítimes i els lligams terra-aigua, molt emprats, també, en la línia costumista dels modernistes i existencialistes, fent ganyotes actuals d'estils més futuristes, fet que podem observar en els salts en el vers i les gradacions continuades:

Ex.: La tristesa embolcalla
___la matinada
_________al camp.


Ex.: I a la ciutat
___mil enigmes germinen
___desigs de maragdes.


Ex.: Suburbis de suors resplendents,
___cellers de calfreds,
___manglars d'esperances.

Un poder rítmic que fa de la lírica requejiana quelcom més que una antologia poètica més, a l'incloure conceptes figuratius i formals vistos molt temps ençà. I tot això, en una prosa poètica moderna, que trascendeix en descripcions i conceptes actuals, usant un llenguatge culte i col·loquial, simple i compost a la vegada, per a fer-nos veure que la poesia tant pot basar-se en l'acompassament melòdic de les seves paraules com el què elles ens diuen en realitat.

L'apunt:

'El sol ignora els capvespres', (2010).
Gènere: poesia
Autor: Ferran Requejo
Edició: L.M. Pérez ' El Punt vol·lat.
72 pàgines
Més informació a: www.ferranrequejo.cat

_____________________________________________

____________________________________________

Copyright:

Ressenya:
LITERATURA DEL MAÑANA©

Amb la col·laboració d':
Àngel Brichs©
Escriptor i crític literari
www.escriptors.com

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia del seu autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio

L'Ateneu Terrassenc en l'apadrinament del roser del Parc de Sant Jordi

Des de fa alguns anys en la primera setmana de Maig, els carrers de Terrassa s'omplen d'una munió de gent vinguda d'arreu de Catalunya. Gent amb vestits rutilants es passegen per la ciutat d'Ègara tot evocant i proclamant als quatre vents una sola paraula: Modernisme.

Entre d'altres esdeveniments remarcables, l'associació de veïns de Ca n'Aurell ha coordinat, de nou, l'apadrinament del jardí de roses del parc, junt amb el Gegants i l'Ateneu. Guarnits amb vestits d'època i emulant alguns dels presents, com ara el president de l'Associació de veïns de Ca n'Aurell, Sr. Antoni Falgar, la lírica de Joan Maragall, o la mateixa Cíntia Massó fent un emotiu pregó, foren acompanyats del ball dels Gegants i el simbolisme floral trascendent als mateixos ideals de catalanitat i respecte a les tradicions.

En certa manera, hereva de les qualitats romàntiques de finals del Segle XIX, però amb els ulls ficats en el s. XX, el Modernisme significà una resposta contundent als canvis socioeconòmics que havia portat la Revolució Industrial i, alhora, representació d'unes aspiracions que buscaven un equilibri entre la tradició del folclore i els avenços i tendències més novetoses. Però va ser, per sobre de moltes coses, un ressorgiment d'uns nous valors de lliberalisme i laïcisme, ambdós, reptes ideològics que permeteren l'evolució de l'expressió individual i col·lectiva, transformant aspectes molt importants dins la nostra societat i que transmutaren -en poc més de vint anys- una societat agrària en un empori industrial amb grans perspectives de futur.

Un dels refugis modernistes de la ciutat de Terrassa, la masia Freixa i el Parc de Sant Jordi, ha estat, enguany, un dels focus d'atracció predilecta dels visitants de la Fira Modernista, i on una sèrie de parades, carrussels i activitats lúdiques de tota mena, esperaven als curiosos per a mostrar la vida i costums d'una època que, encara llunyana en el temps, ha demostrat no ser-ho gaire en el cor de moltes persones.

Copyright:

Imatges:
Vocalia d'Acció literària i filològica de l'Ateneu Terrassenc©

Article:
LITERATURA DEL MAÑANA©