Alguns llibres de l'Scriptorum Bíblicum et Orientale

Els viatges del Pare Ubach o, ja més a prop en el temps, les nombroses aportacions pseudocientífiques de l'erudit català R. Roca-Puig, són clara evidència de que aquella vena orientalista també tingué cabuda entre els acadèmics catalans posteriors a la Renaixença. A inicis del s. XX, una eufòria per anar a conquerir l'Orient Mitjà als infidels (aquesta vegada, sota l'estandart del saqueig i l'expoli de la resta de troballes arqueològiques ofegades dins la sorra del desert des d'antic) féu possible que col·leccionistes i aficcionats (com el Dr. Roca-Puig) es fessin amb tota mena d'objectes (alguns de més valuosos, altres no tant) que, a dia d'avui formen part, en les seves respectives matèries, d'una herència literària cabdal.

Uns vestigis que han servit als membres de l'Scriptorum Biblicum et Orientale (organisme que estudia els papirs de procedència bíblica), amb seu a Montserrat, per endegar nous indicis que els duguin a avenços en llurs investigacions (exemple que podem extraure de llibres com Los Evangelios apócrifos, obra que compon les Actes de les V Jornades Universitàries de Cultura Humanista celebrades a Montserrat, l'any 2007). Documents paleogràfics com el papir grec de l'Evangeli de Sant Mateu, una de les peces que Roca-Puig cedí al monestir que, amb el suport d'entitats privades com la Cia. Reale Seguros de Torí, aconseguiren nodrir la ja famosa biblioteca montserratina, amb els documents que prohoms com R. Roca-Puig havien guardat de forma privada. Obres com l'estudi Un papir grec de l'Evangeli de Sant Mateu (1962), amb el que encetem el conjunt de ressenyes que integren aquest article, i en el que podem trobar algunes fites destacables, com els signes diacrítics apareguts en el verso-recto de la «nòmina sacra», no gaire vistos en aquella època (I). Al que també s'hi ha de destacar una nota complementària adjuntada com a postfaci, on es descriu aquest papir com un fragment d'un més gran que es troba a Òxford (Anglaterra). Informacions que completen un anàlisi bàsicament cal·ligràfic, fluctuant de vetes autodidactes, vist sovint com una crítica artesanal, alhora que fortament criticada pels acadèmics coetanis a l'autor, el qual ens ofrena, emperò, amb una edició gairebé privada d'un tiratge limitat a poc més de 1000 exemplars que, com altres peces del bibliòfil, cal considerar com una veritable peça de col·leccionista.

Un papir grec de l'Evangeli de St. Mateu

Autor: R. Roca-Puig

Gènere: divulgatiu

Ed. Abadia de Montserrat, 1962

70 pàg.

Informació i venda:

www.literaturadart.blogspot.com

E-mail: colaboracionesliterarias@gmail.com



De nou, el Dr. Roca-Puig ens submergeix en l'estudi lingüístic del «Papyri Barcinonenses», un manuscrit del s. IV, en el que l'erudit català ens endintsa en un anàlisi acurat dels fragments que componen aquest document altrament important, ja que constitueix una font literària anterior a la manufactura cluniacense, i de la que podem obtenir tota una sèrie de retalls d'un llatí menys depurat i acadèmic que l'utilitzat en els còdexs i transcripcions medievals posteriors (fet que l'autor tornarà a argumentar, en els seus habituals estudis semiològics, morfosintàxics i gramaticals), constituint una font bibliogràfica notable per conèixer les obres literàries en llatí a les acaballes de l'Imperi.

Ciceró. Catilinàries

Autor: R. Roca-Puig

Gènere: divulgatiu

Edició privada, 1977

70 pàg.

ISBN: 84-400-3488-1

Informació i venda:

www.literaturadart.blogspot.com

E-mail: colaboracionesliterarias@gmail.com

Un cas semblant és l'Himne a la Verge Maria, un papir llatí del s. IV. Fruit de la col·laboració amb la Fundació St. Lluc Evangelista i la Asociación de Bibliófilos de Barcelona en fou possible la seva publicació; un anàlisi al més pur estil Roca-Puig, que procedeix a una crítica del text, potser més extensa i acurada que en obres anteriors (il·lustrat amb nombrosos gràfics dels fragments del papir), però incidint, quasi en la seva totalitat, en detalls gramàtics, semàntics i morfològics trobats en el text. Així, l'autor continua mostrant un gran interès en la tipificació lingüística que en la historiografia cristiana, del que aquesta obra, sens dubte, n'és una peça clau. Un document únic, tant per la seva raresa com per ser una de les escasses troballes sobre literatura litúrgica premedieval que es conserven en l'actualitat; un llibre sense parangó al que està reservat un lloc d'honor a la llibreria de qualsevol biblista.

Himne a la Verge Maria

(Psalmus responsorius. Papir llatí del segle IV)

2a Edició

Autor: R. Roca-Puig

Gènere: divulgatiu

Ed. Asociación de bibliófilos de Barcelona, 1965

240 pàg.

Informació i venda:

www.literaturadart.blogspot.com

E-mail: colaboracionesliterarias@gmail.com



Si les obres comentades fins ara constitueixen part de l'essència de l'S.B.O., podríem dir que Los evangelios apócrifos són les conclusions obtingudes de l'estudi d'aquelles, emparellades amb les investigacions que diversos acadèmics, en llurs ponències, obriren la llum d'un capítol bíblic que ha generat nombroses controvèrsies dins el sí de la comunitat cristiana des del Concili de Nicea. Un fet que sens dubte es veigué incrementat per la publicació de la novel·la de Dan Brown El codi Da Vinci, paral·lela a la publicació d'aquest llibre i de la que el coordinador del projecte, el Pare Pius-Ramon Tragan, cita en la introducció, tot desmitificant el caràcter pseudohistòric que ha envoltat sempre aquests textos bíblics, introduint-nos en el veritable objectiu de la publicació, que es correspon amb els articles de les intervencions que professors i acadèmics de les Universitats de Deusto, Madrid, Cantàbria i Barcelona feren en el sí de les jornades sobre cultura humanista que l'any 2007 auspicià l'Abadia de Montserrat.

Mitjà l'estudi dels manuscrits coptes de Nag Hamadi i d'altres (com els de Qumran), es crearen nous arguments per a entendre millor la literatura apòcrifa. D'ells s'identificarien els principals fonaments de la doctrina gnòstica (Literatura cristiana apócrifa, p. 303); a temps que l'iconografia i dimensió històrica, quant a l'àmbit bíblico-literari dels mateixos (Influencia judía y judeocristiana en el culto gnóstico de la creación, d'Enric Cortès; pàg. 135). Concloent en l'apartat més hermenèutic dels mateixos (Himno de la Perla, pel mateix Pius-Ramon Tragan; pàg. 217), refermant les pautes, dins el rigor acadèmic que sovint s'ha fet fugir d'aquests textos, donant-hi un relleu especial al valor històric que se'n deriva, sumament important per conèixer el cristianisme en tota la seva dimensió.

Los evangelios apócrifos

Diversos autors

Coordinador: P. Pius-Ramon Tragan

Gènere: acadèmico-divulgatiu

Editorial Verbo Divino, 2008

318 pàg.

ISBN: 978-84-81691-805-3

Informació i venda:

www.literaturadart.blogspot.com

E-mail: colaboracionesliterarias@gmail.com

 (I). N. d. a.: veure també El balcó de Montserrat, núm. 498 ; pàgs. 24-28)

Imprimir artículo Wikio

"El sentit d'una vida": un relat filo-existencial

«[...] Es necessita un gran coratge i una bona dosi d'autodisciplina i voluntat per a plasmar l'autoanàlisi que la Gemma ha fet en aquest llibre. El que em fa pensar en aquella fortalesa, exclusiva de les dones, la qual sols és reconeguda per a qui ha superat una maternitat [...]
[...] Fer un repàs de la teva pròpia vida obliga a reconèixer els teus propis errors, i el que és més difícil: acceptar-los. I per això és necessària molta valentia. Jo no podria. Per això no miro mai enrere. Per a mi, el passat no existeix. Les poques vegades que m'he deturat a observar-lo, he plorat. [...]» Ángel Brichs

Proveïda d'aquella fragilitat característica de tota dona casada (en aparença), i amigòfila (per necessitat, culpa de dues depressions sofertes), han fet de Gemma Solsona Peñarroya, una dona dotada d'un fort caràcter (sovint subjecte a una gran independència).

Ens farà ressò de llur complexa personalitat a El sentit d'una vida (Editorial Fonoll, 2011), tot explicant-nos algunes de les experiències que han marcat la seva existència (com a dona, filla i mare), a comptar des dels seus orígens (Les meves arrels; pàgs. 17-24), on ens fa cap d'on ve i, en certa manera, el que l'ha portat on és ara; passant per les èpoques d'estudiant, els seus matrimonis fallits i els tràngols que sofrí a conseqüència de les depressions patides (fet que l'hi fa incloure un capítol addicional: una mena de definició patològica de la depressió, escrita pel Dr. Aparicio, metge de família del CAP-St. Llàtzer de Terrassa; p. 87) ens obrirà els ulls, i ens farà entendre quelcom millor el que alguns psiquiatres han anomenat «la malaltia del nostre temps».

Tot un relat molt propi d'avui, on moltes coses perden el seu vell «còdex» sacro-privat, per a ser suceptibles a una explicació (i possible comprensió), deixant de ser tabús, per a convertir-se en «útils necessaris» que ajuden a entendre'ns a nosaltres mateixos. Una visió íntima i personal de la dona catalana del XXI (escrita en clau autobiogràfica), sempre a l'abric de la possible adaptació que el lector n'hi pugui fer, resseguint el fil transparent de la realitat per la font inesgotable que ens ofereix aquest nou gènere literari d'aquest nou mil·lenni: l'autoajuda:

«[...] Afortunadament, a dia d’avui, l’acceptació de pràcticament totes les coses (ja siguin negatives o positives) fa possible un doble plantejament de la realitat, sovint immersa dins d’una perspectiva on la lògica dóna el relleu a un nou aspecte moral del segle XXI: la compassió. Amb ella i amb les meves singulars experiències (que segurament no són tan diferents a les vostres) he pogut aixecar el cap i acabar d’escriure les últimes pàgines del llibre que teniu a les vostres mans. Em queda molta vida per recórrer, encara he d’aprendre molt, però em sento satisfeta d’haver arribat a allò que els místics anomenen «realització personal». «Coses de l’edat» –podeu pensar alguns; però és veritat que, de la mateixa manera que la suma de moltes qualitats poden configurar la nostra inviolable personalitat, determinades vivències també ho poden fer, per sempre més. El meu cas només n’és un exemple, no l’excepció.[...]»


(El sentit d'una vida; Postfaci, p. 91)

 
 

Reflexions en forma de diari, escrites en passat (des del present), puntualitzant les circumstàncies que han portat a l'autora a la seva situació actual, i casos (dins l'àmbit professional) que l'han fet reconsiderar alguns dels seus objectius vitals:

«[...] La felicitat, emperò, és un concepte indeterminat i molt subjectiu. Per a algunes persones, la felicitat s’aconsegueix quan tothom està al teu servei, quan pots manar i remenar les cireres. Aquesta no és la meva manera de pensar. Crec que donar, de vegades, ens fa més feliços que no pas rebre. He arribat a pensar que això no deixa de ser un acte egoista per sentir-me bé jo mateixa, però ara sé que no és ni més bo ni més dolent pensar així o d’una altra manera. Cadascú pensem diferent i en la varietat hi ha el gust, sinó tots vestiríem igual, a tots ens agradarien els mateixos homes (o dones) i tindríem les mateixes aficions. Malauradament, cada any moltes dones són víctimes de la violència de gènere. L’any 2005, com a advocada d’ofici, en vaig viure un, de cas, i posa la pell de gallina[...]




[...] –On ets, mala puta? Hi ha un tomàquet podrit a la nevera. No serveixes per a res. No te’n cuides ni dels nens ni de la casa!
Ella, mig esporuguida i amb el cap clot, va treure el tomàquet. Tot d’una, la va acorralar darrere la porta de la cuina. Pocs segons després, uns crits d’esglai ressonaven per tot l’edifici: la Marisa, altre cop, havia rebut una pallissa.


Durant els cinc anys de convivència que la meva clienta va patir maltractaments psíquics, el seu company li prohibia que parlés amb els seus pares, li feia creure que no servia per a res, quan justament era ella qui cuidava els nens i feia totes les feines domèstiques. El tracte vexatori era constant. El senyor Marcel li prohibia que es vestís d’una determinada manera i la insultava sovint. Tancava els nens al cotxe, no els rentava... Li havia arribat a tancar el llum i l’aigua, en determinades ocasions, perquè els nens no poguessin sopar... I, a més, no li va deixar fer una ecografia del quart embaràs perquè no la volia pagar i la va obligar a avortar; va marxar de casa amb els diners, sense donar cap explicació... I en els dos últims anys de convivència va sofrir maltractaments físics: el seu company li llençava objectes, li donava cops de puny a l’estómac, l’apallissava i, fins i tot, se li havia orinat a sobre.


El fill gran de la família patia atacs d’ansietat quan presenciava aquests actes de violència. La situació es va tornar tan insostenible que la mare i els tres fills van haver de fer les maletes i marxar a Badajoz, a casa dels pares, que la podien ajudar econòmicament i moralment. No es podia quedar a Terrassa perquè no tenia diners per llogar un pis. Davant la situació, el germà de la meva clienta va trucar la policia municipal i la meva representada va presentar denúncia; el seu company va ser detingut com a presumpte autor d’un delicte de violència domèstica, decretant-ne la llibertat provisional sense fiança; el van absoldre perquè tenia domicili conegut i perquè no hi havia indicis que pogués sostreure’s a l’acció de la justícia; havia de comunicar al Jutjat, però, els canvis de domicili que realitzés [...]


[...] L’any 1993, l’ONU va reconèixer els drets de les dones com a drets humans i va declarar que la violència contra les dones en suposa una violació. Estem davant d’un problema social que el pateix un tipus de col·lectiu: les dones. Hem de ser capaços de lluitar contra aquest fenomen social tan arrelat a la nostra societat. Estem davant de casos greus, on perilla la integritat física i psíquica de la dona. Què més s’hi pot fer al respecte? No baixar la guàrdia. Em sento impotent, com a dona, que algunes dones hagin de patir aquests abusos. Afortunadament, no totes les dones hem patit aquest tracte. Per sort, el meu divorci va ser de mutu acord, i ben civilitzat. Malgrat tot, a la parella ha d’haver-hi equilibri: per compaginar els gustos, un dia haurà de cedir un, i l’altre dia, l’altre. No pot ser que sempre estiri de la corda el mateix, perquè acabarà trencant-se. Per exemple, si un membre de la parella surt un cop a la setmana amb els amics, és lògic que l’altre membre també ho pugui fer, que no vol dir que ho hagi de fer obligatòriament, sinó que, simplement, ho pot fer. La base ha de ser la comunicació i la confiança. Sense comunicació, la parella no pot actuar per falta de coneixement, i sense confiança la relació no tindria raó de ser, i això no és només una qüestió moral entre el matrimoni, sinó també obligacional, com estableix l’article 66 del Codi Civil espanyol. Tot i això, a la vida no tot és científicament explicable, encara que sí ho sigui quant al tractament farmacològic que envolta tota malaltia. I la meva es digué depressió [...]». (El sentit d'una vida; Un món diferent, Cap. II: Estudis pagats, pàgs. 56 - 59)

 

Llenguatge planer, entenedor, però no lliure d'academicismes i d'una munió de frases cèlebres (aforismes) que voleien com a metàfores circumspectes a cada capítol, tot completant «una gran safata vital» (com diu Àngel Brichs al pròleg; p. 15), amb tota una sèrie d'imatges que passaran a la posteritat, i que dinamitzaran una experiència lectora que ens oferirà tot un recull de passatges de gran valor literari. Unes memòries que li valgueren més d'una llagrimeta a una autora que ha après que, a la vida, davant l'adversitat: el comfort dels fills i l'equilibri que et pot donar la família, és tot el que necessites per a tirar endavant.

Un llibre, fruit de la passió i ganes de viure d'una dona, pràcticament alliberada, que se'ns apropa sota el nexe determinant d'un llenguatge que s'esta convertint, poc a poc, en una al·legoria d'aquest món postmodern. Un espai de reflexió que ha esdevingut la més bella i perfecta metàfora de l'arbre que l'autora plantà, antuvi, a St. Llorenç de Morunys.

Títol: El sentit d'una vida

Gènere: autobiografia

Autora: Gemma Solsona Peñarroya

95 pàgines

ISBN: 978-84-938242-2-8

Preu: 10 €

Més informació a:

http://www.editorialfonoll.cat/

Imprimir artículo Wikio