¿Qué lecturas os seducen más?

lunes, 2 de mayo de 2011

Agenda cultural, I (maig de 2011). Recitals, fires, xerrades i subhastes:

IX Fira Modernista.
Els propers dies 6, 7 i 8 de maig d'enguany, com ja és habitual, Terrassa remmemorarà el seu llegat modernista, amb tota una sèrie d'activitats adreçades a tots els públics, de les que en podríem destacar (d'entre les dues-centes que es preparen): el partit d'època de hockey sèniors, en commemoració del centenari del C.D. Terrassa Hockey (al pati de l'Escola Pia, al Carrer Col·legi, 14), el dissabte 7 de maig, a les 17.30 h; o el fastuós gourmet «Absenta, musa, creps i modernisme» que s'ha organitzat a la casa modernista de l'entitat Creativitat Arts (a la Rambla d'Ègara, 71), on s'elogiarà la vessant cultural del modernisme tancant-se, el diumenge, amb una exposició de pintura ràpida, on es mostraran les obres que els artistes crearen el dia anterior



Sopar-tertúlia: «Càtars, catalans i occitans», a càrrec de Bertan de la Farge. El proper 10 de maig de 2011 a les 19.00 h a l'Ostal d'Occitània; 11 rue Malcosinat (31000 Toulouse). Es prega confrmar l'assistència abans del 6 de maig a: contact@cadrescatalans.com  , 06 76 59 22 53 o http://www.cadrescatalans.com






Marató Poètica en Homenatge a Joan Maragall (organitzada per l'AELC i coordinada per la Llibreria Catalònia). Com cada any, la Llibreria Catalònia (Ronda Sant Pere, 3) organitza la Marató Poètica en homenatge a un poeta de la nostra tradició. Enguany hem pensat en Joan Maragall. La Marató Poètica serà el dia 14 de Maig de 10 a 20 hores, en torns de cinc minuts per persona, per tal que tothom que ho desitgi pugui retre el seu particular homenatge al poeta. Per a inscriure-s'hi o demanar més informació, contacteu amb el Sr. Jordi Valls a la següent adreça electrònica: catalonia@llibreriacatalonia.cat




Intercanvi i subhasta de col·leccionisme. El proper dissabte 21 de maig de 2011 a les 6 de la tarda a la seu social de l’entitat, Rambla d’Ègara 340 2a (Edifici  «Centre Cultural») de Terrassa. Podeu descarregar-vos el llistat de béns que s'exposaran, a l'enllaç següent: http://ateneuterrassenc.terrassa.net/files/3-4053-annex/llistat_subhasta_correu1.pdf












Imprimir artículo Wikio

domingo, 1 de mayo de 2011

Lo sagrado de las pequeñas cosas (artículo)

Ernesto Sábato fue un hombre a la altura de su tiempo, un soñador con los pies en la tierra. Su trayectoria está signada por decisiones trascendentales, que a la vez lo vuelven un profeta. Haber tenido en sus manos la bomba atómica que después se usó en Nagasaki y Hiroshima lo marcó para siempre. Un poco de ese Sábato físico, de laboratorio, voló por los aires en Japón y con esos huesos, de aquel agosto del 45, decidió, sin más amor que el de la palabra, escribir a favor de la naturaleza humana sin miedo a la muerte.

Quienes leímos con pasión sus libros, en nuestras horas adolescentes, adultas, nos enfrentamos de golpe con nuestras propias esperanzas, oscuridades, fragilidades, recorriendo laberintos y lugares y sentándonos en un banco de Plaza Lezama para entenderlo. Darnos cuenta de nuestras propias miserias, incapacidades y de lo mucho que todavía nos falta para hacer una sociedad justa no es tarea fácil. El escritor hacía que tomemos conciencia del valor de la palabra por sobre los actos de prepotencia, que avasallan nuestra dignidad, contra los que necesitan levantar la voz para imponerse por la fuerza del dinero.

Ernesto Sábato nos enseño un camino para la paz y la concordia. Existencialista, ateo, hacedor de lo sagrado de las pequeñas cosas cotidianas, leer para él era un gesto a favor del género humano, porque pensaba que el encuentro con los otros salva, abre la integridad del alma y nos permite vernos en un espejo.

Muchos pensarán que sus libros hablan de la oscuridad, de cosas macabras, de pesadillas inabordables, de ciegos, de informes, de procesos, de amores contrariados; pero cuando el maestro escribe sobre esto lo hace para enseñarnos el camino de la luz, para hacernos tomar conciencia que nuestra existencia, aún estando sumergida en el ahogo de la propia voz, siempre tiene salida porque existe el amor, la espontaneidad del abrazo. En esto se visualiza esa Fe demencial que tenía por creer al hombre capaz de la solidaridad.

Acorde a su pensamiento, decidió enfrentarse y ver el horror de la última dictadura militar, cara a cara, aceptando participar de la redacción del Nunca Más. Asumió la tarea con valentía y no renunció, ni claudicó. No necesitó falsear la historia para escribirla, lo que habla de su coraje. Su encuentro con el testimonio del dolor le permitió comprender, llorar, creer más. Trabajar por la justicia era hacer lo que pensaba porque su corazón buscaba como un náufrago el calor de la vida.

Escritor de oficio, de trabajo, obrero de la expresión precisa, Don Ernesto Sábato nos deja con una gran responsabilidad, una tarea titánica por cierto, la de retomar sus libros, todas sus palabras y hacerlas florecer, para que podamos tener la valentía, que el sí tuvo, para construir una sociedad justa, más humana, que recupere el valor sagrado de la amistad, de la conversación, de la dulzura, de la política, de la existencia misma.
 
(Breves palabras acerca de Ernesto Sábato, desde el Círculo de Escritores del Comahue)



Artículo: ©Santiago Ocampos
Imagen:  ©Wikimedia Commons



Imprimir artículo Wikio

"El sentit d'una vida": un relat filo-existencial

«[...] Es necessita un gran coratge i una bona dosi d'autodisciplina i voluntat per a plasmar l'autoanàlisi que la Gemma ha fet en aquest llibre. El que em fa pensar en aquella fortalesa, exclusiva de les dones, la qual sols és reconeguda per a qui ha superat una maternitat [...]
[...] Fer un repàs de la teva pròpia vida obliga a reconèixer els teus propis errors, i el que és més difícil: acceptar-los. I per això és necessària molta valentia. Jo no podria. Per això no miro mai enrere. Per a mi, el passat no existeix. Les poques vegades que m'he deturat a observar-lo, he plorat. [...]» Ángel Brichs


Proveïda d'aquella fragilitat característica de tota dona casada (en aparença), i amigòfila (per necessitat, culpa de dues depressions sofertes), han fet de Gemma Solsona Peñarroya, una dona dotada d'un fort caràcter (sovint subjecte a una gran independència).
Ens farà ressò de llur complexa personalitat a El sentit d'una vida (Editorial Fonoll, 2011), tot explicant-nos algunes de les experiències que han marcat la seva existència (com a dona, filla i mare), a comptar des dels seus orígens (Les meves arrels; pàgs. 17-24), on ens fa cap d'on ve i, en certa manera, el que l'ha portat on és ara; passant per les èpoques d'estudiant, els seus matrimonis fallits i els tràngols que sofrí a conseqüència de les depressions patides (fet que l'hi fa incloure un capítol addicional: una mena de definició patològica de la depressió, escrita pel Dr. Aparicio, metge de família del CAP-St. Llàtzer de Terrassa; p. 87) ens obrirà els ulls, i ens farà entendre quelcom millor el que alguns psiquiatres han anomenat «la malaltia del nostre temps».

Tot un relat molt propi d'avui, on moltes coses perden el seu vell «còdex» sacro-privat, per a ser suceptibles a una explicació (i possible comprensió), deixant de ser tabús, per a convertir-se en «útils necessaris» que ajuden a entendre'ns a nosaltres mateixos. Una visió íntima i personal de la dona catalana del XXI (escrita en clau autobiogràfica), sempre a l'abric de la possible adaptació que el lector n'hi pugui fer, resseguint el fil transparent de la realitat per la font inesgotable que ens ofereix aquest nou gènere literari d'aquest nou mil·lenni: l'autoajuda:


«[...] Afortunadament, a dia d’avui, l’acceptació de pràcticament totes les coses (ja siguin negatives o positives) fa possible un doble plantejament de la realitat, sovint immersa dins d’una perspectiva on la lògica dóna el relleu a un nou aspecte moral del segle XXI: la compassió. Amb ella i amb les meves singulars experiències (que segurament no són tan diferents a les vostres) he pogut aixecar el cap i acabar d’escriure les últimes pàgines del llibre que teniu a les vostres mans. Em queda molta vida per recórrer, encara he d’aprendre molt, però em sento satisfeta d’haver arribat a allò que els místics anomenen «realització personal». «Coses de l’edat» –podeu pensar alguns; però és veritat que, de la mateixa manera que la suma de moltes qualitats poden configurar la nostra inviolable personalitat, determinades vivències també ho poden fer, per sempre més. El meu cas només n’és un exemple, no l’excepció.[...]»


(El sentit d'una vida; Postfaci, p. 91)

 
 
Reflexions en forma de diari, escrites en passat (des del present), puntualitzant les circumstàncies que han portat a l'autora a la seva situació actual, i casos (dins l'àmbit professional) que l'han fet reconsiderar alguns dels seus objectius vitals:


«[...] La felicitat, emperò, és un concepte indeterminat i molt subjectiu. Per a algunes persones, la felicitat s’aconsegueix quan tothom està al teu servei, quan pots manar i remenar les cireres. Aquesta no és la meva manera de pensar. Crec que donar, de vegades, ens fa més feliços que no pas rebre. He arribat a pensar que això no deixa de ser un acte egoista per sentir-me bé jo mateixa, però ara sé que no és ni més bo ni més dolent pensar així o d’una altra manera. Cadascú pensem diferent i en la varietat hi ha el gust, sinó tots vestiríem igual, a tots ens agradarien els mateixos homes (o dones) i tindríem les mateixes aficions. Malauradament, cada any moltes dones són víctimes de la violència de gènere. L’any 2005, com a advocada d’ofici, en vaig viure un, de cas, i posa la pell de gallina[...]




[...] –On ets, mala puta? Hi ha un tomàquet podrit a la nevera. No serveixes per a res. No te’n cuides ni dels nens ni de la casa!
Ella, mig esporuguida i amb el cap clot, va treure el tomàquet. Tot d’una, la va acorralar darrere la porta de la cuina. Pocs segons després, uns crits d’esglai ressonaven per tot l’edifici: la Marisa, altre cop, havia rebut una pallissa.


Durant els cinc anys de convivència que la meva clienta va patir maltractaments psíquics, el seu company li prohibia que parlés amb els seus pares, li feia creure que no servia per a res, quan justament era ella qui cuidava els nens i feia totes les feines domèstiques. El tracte vexatori era constant. El senyor Marcel li prohibia que es vestís d’una determinada manera i la insultava sovint. Tancava els nens al cotxe, no els rentava... Li havia arribat a tancar el llum i l’aigua, en determinades ocasions, perquè els nens no poguessin sopar... I, a més, no li va deixar fer una ecografia del quart embaràs perquè no la volia pagar i la va obligar a avortar; va marxar de casa amb els diners, sense donar cap explicació... I en els dos últims anys de convivència va sofrir maltractaments físics: el seu company li llençava objectes, li donava cops de puny a l’estómac, l’apallissava i, fins i tot, se li havia orinat a sobre.


El fill gran de la família patia atacs d’ansietat quan presenciava aquests actes de violència. La situació es va tornar tan insostenible que la mare i els tres fills van haver de fer les maletes i marxar a Badajoz, a casa dels pares, que la podien ajudar econòmicament i moralment. No es podia quedar a Terrassa perquè no tenia diners per llogar un pis. Davant la situació, el germà de la meva clienta va trucar la policia municipal i la meva representada va presentar denúncia; el seu company va ser detingut com a presumpte autor d’un delicte de violència domèstica, decretant-ne la llibertat provisional sense fiança; el van absoldre perquè tenia domicili conegut i perquè no hi havia indicis que pogués sostreure’s a l’acció de la justícia; havia de comunicar al Jutjat, però, els canvis de domicili que realitzés [...]


[...] L’any 1993, l’ONU va reconèixer els drets de les dones com a drets humans i va declarar que la violència contra les dones en suposa una violació. Estem davant d’un problema social que el pateix un tipus de col·lectiu: les dones. Hem de ser capaços de lluitar contra aquest fenomen social tan arrelat a la nostra societat. Estem davant de casos greus, on perilla la integritat física i psíquica de la dona. Què més s’hi pot fer al respecte? No baixar la guàrdia. Em sento impotent, com a dona, que algunes dones hagin de patir aquests abusos. Afortunadament, no totes les dones hem patit aquest tracte. Per sort, el meu divorci va ser de mutu acord, i ben civilitzat. Malgrat tot, a la parella ha d’haver-hi equilibri: per compaginar els gustos, un dia haurà de cedir un, i l’altre dia, l’altre. No pot ser que sempre estiri de la corda el mateix, perquè acabarà trencant-se. Per exemple, si un membre de la parella surt un cop a la setmana amb els amics, és lògic que l’altre membre també ho pugui fer, que no vol dir que ho hagi de fer obligatòriament, sinó que, simplement, ho pot fer. La base ha de ser la comunicació i la confiança. Sense comunicació, la parella no pot actuar per falta de coneixement, i sense confiança la relació no tindria raó de ser, i això no és només una qüestió moral entre el matrimoni, sinó també obligacional, com estableix l’article 66 del Codi Civil espanyol. Tot i això, a la vida no tot és científicament explicable, encara que sí ho sigui quant al tractament farmacològic que envolta tota malaltia. I la meva es digué depressió [...]». (El sentit d'una vida; Un món diferent, Cap. II: Estudis pagats, pàgs. 56 - 59)


 
Llenguatge planer, entenedor, però no lliure d'academicismes i d'una munió de frases cèlebres (aforismes) que voleien com a metàfores circumspectes a cada capítol, tot completant «una gran safata vital» (com diu Àngel Brichs al pròleg; p. 15), amb tota una sèrie d'imatges que passaran a la posteritat, i que dinamitzaran una experiència lectora que ens oferirà tot un recull de passatges de gran valor literari. Unes memòries que li valgueren més d'una llagrimeta a una autora que ha après que, a la vida, davant l'adversitat: el comfort dels fills i l'equilibri que et pot donar la família, és tot el que necessites per a tirar endavant.

Un llibre, fruit de la passió i ganes de viure d'una dona, pràcticament alliberada, que se'ns apropa sota el nexe determinant d'un llenguatge que s'esta convertint, poc a poc, en una al·legoria d'aquest món postmodern. Un espai de reflexió que ha esdevingut la més bella i perfecta metàfora de l'arbre que l'autora plantà, antuvi, a St. Llorenç de Morunys.




Títol: El sentit d'una vida
Gènere: autobiografia
Autora: Gemma Solsona Peñarroya
95 pàgines
ISBN: 978-84-938242-2-8
Preu: 10 €
Més informació a:




Imprimir artículo Wikio

Poesía en blog, XXX: Fulgencio Martínez

DEBER GUSTOSO
(Meditación ante mi cincuenta aniversario)




VOLVEMOS la cabeza

hacia nuestros errores del pasado
con la misma indiferencia
de un rayo de luz que atraviesa el aire.



Pisamos sobre el hacinamiento

de los días, sobre la ola de babel
que de repente rompe en esta playa.



Dueños de una quimera

que llamamos edad,
madurez, experiencia, armonía
y discordia, sosteniendo las dos
un centro donde somos.



Orgullosos de tan leve hazaña

de equilibrio, las juntamos y se
paramos a conciencia
esas dos aristas de uno; creciendo,
con los años, en sabiduría:
pero, en verdad, adquiriendo, sólo,
una técnica de supervivencia.



Nada más que un progreso en el oficio

de acomodarse a los inconvenientes
de la personalidad inestable
y del mundo incorregible ante uno.



No un crecimiento, menos un desarrollo

humano en sapiencia o felicidad,
en bondad o en hondura de sentir;
sólo un saber mejor pelar la cáscara
del huevo antes de comérnoslo a la fuerza,



nada más que un aprendizaje absurdo,

un truco de víctima, una forma
de olvido de la experiencia en los brazos,
igual que un niño, de la inmadurez



de esta infancia vieja

donde seguimos haciendo balance
del amor que nos tienen los demás,
y que casi nos deben
por nuestra soberana condición de individuo.



A lo sumo, habiendo aprendido, a duras restas,

que la suma es siempre
menor que la cantidad de partida.



¡Habiendo aprendido a endurecernos!,

de ese modo, adquiriendo
una técnica de supervivencia.



Muy lejos aún de la verdad sencilla
de que madurar es dar amor a otros,



la verdad solamente que pudiera

transformar el paso y cambiar nuestro interior
preguntándonos cuánto les debemos
y cuánto amor tenemos para darles.








Fulgencio Martínez vive en Murcia. Es autor de poemarios como Cosas que quedaron en la sombra (Nausícaä, Murcia, 2006) o El cuerpo del día (Renacimiento, Sevilla, 2010).
Es licenciado en Filosofía y Letras por la Universidad Autónoma de Madrid y codirige la revista digital Ágora: www.agoralarevistadeltaller.blogspot.com.

Entre retazos de una vida todavía inconclusa, nos advierte, en el poema que les ofrecemos, algunas reflexiones vitales que el autor hizo en sus carnes. Una especie de «sonajero filo-existencial» que hace recordarnos ese gran concepto, muy extendido, reinstaurado finalmente en nuestros días: la compasión.










Imprimir artículo Wikio

Poesía en blog, XXIX: Khira Tonks

Dormía con monedas en los ojos


Había una línea que
ondulaba en sus tripas,
una mano metida
a molestias
dentro del hueco de su boca...



Había otro gemido referido
a mi alivio fresco,
microesporas de arañazos
y libertad
desparramándose
con la transpiración,
fluyendo en cada beso.


Sentía nostalgias en los oídos,
mordidas acuosas
en los restos de sus
pesadillas disueltas:
se destejían entre los dedos
del alma que la contenía.





Con las yemas hidráulicas
deja caer sobre su espasmo de piel
una nube
que es una lágrima
que es una mirada muerta
que es una cinta de muchos colores
atada a su muñeca
y una réplica exacta
en el tobillo,
la cadena con eslabones divertidos
que la obliga a ser mañana,
ser ahora, ser un sacrificio
al hombre,
a la igualdad decapitada,
al amor tierno
y lento de su vida...





Khira Tonks vive en Buenos Aires (Rep. Argentina).  Tiene dieciocho años, y forma parte de esa nueva generación que vive, piensa y escribe por Internet. Inconstante y huidiza (como buen alma de mujer), destornilla sentimientos y pasiones en su blog, www.animaimpurus.blogspot.com.
En el poema que nos trae, desarrolla la metáfora rutinaria, frecuentemente estúpida y sin sentido, que nos hace ser como somos y sujetarnos a las ingravideces de aquéllo que sabemos vida. Un espacio atemporal que siempre se verá superado por nuestras afinidades (en el caso de la autora: la pintura y la literatura), infundiéndonos esa pequeña parcela de realismo en un mundo donde la metafísica, para much@s, sigue siendo un infundio.





Imprimir artículo Wikio
Related Posts with Thumbnails

Espacios publicitarios: