Exemplar
203
David
Poole romania assegut a pesar que feia estona el cridaven insistents per
l’altaveu. Absent. A la fi, va despertar d’aquell estat inert, es mira el
rellotge i es dirigí a tota màquina a la porta d’embarcament, el seu avió
estava a punt d’enlairar-se. Ell seguia pensant en quina mena de cas
l’esperaria al aterratge i quina rebuda obtindria dels seus antics amics.
Suposava que hauria de ser una fantàstica experiència, una oportunitat única de
desenvolupar les seves qualitats com investigador i acabar la seva formació a
la més prestigiosa de les institucions, la CIA.
En
aquests moments només contava amb la seva experiència, no és que fos
negligible, ja que estava a Scotland Yard, però pensava què als Estats Units
podria adquirir tal vegada un entrenament suplementari.
D'infant
acostumava a passar les vacances en una casa entre Deià i Valldemossa, coneixia
bé la cultura mallorquina i era un d’aquests estranys poetes bohemis, fill del
mon hippie què encara naveguen pel mon, encara que amagats sota una gavardina
d’investigacions i perquisicions.
Des
feia uns anys s’havia posat de moda el “bookcrossing” un particular joc què
consistia en alliberar llibres. Es a dir abandonar-los en qualsevol lloc amb el
propòsit que una altre persona els trobes, els lleguis i acte seguit els tornes
abandonar, fins ser trobat per una nova persona. Així incessantment.
El
llibre havia de tenir un numero, i per fer un seguiment de la seva trajectòria
i els seus viatges, el lector havia d’entrar a una pàgina d’Internet indicada a
la contraportada. Una vegada allà, havia d’escriure on havia trobat el llibre i
on el va deixar desprès de llegir-lo, inclòs havia de fer-ne una valoració.
Va
ser una moda força seguida als Estats Units entre els anys 2001-2005, així com
arreu del món, el seu lema era “If you love a book, let it free” encara ara
n’hi ha que hi juguen.
Va
tenir tanta repercussió en el seu moment que una notable representant dels
drets d’autor comentà en un diari: “Els llibres es poden devaluar a causa del
portal, això pot dur-nos a minorar les vendes de llibres i per tant, a la
reducció dels guanys per dret d’autor”.
En
llegir-ho, David va pensar que això no afectaria tan a les vendes com els
préstecs què es poden fer dos amics o les consultes a les biblioteques; pràctiques
tan habituals no podien tenir cap efecte negatiu, al seu parer.
En
aquell moment existien tres pàgines web dedicades al bookcrossing a Amèrica, i
en una d’elles apareixia el exemplar 203 d’un poemari titulat “Viatge a
Taciturnia” d’un autor mallorquí poc conegut als Estats Units.
Joaquim
La Vinya, l’autor, ni tan sols suportava imaginar que algú podes jugar amb el
seu llibre, mentre ell entretenia a les seves filles en un poblet petit de la
serra de Tramuntana, al bord de la mediterrània.
Georges
Sand en el pròleg del seu “Hivern a Mallorca” es demanava: “Per què viatgem
quan no estem obligats a fer-ho? En realitat (deia ella), no es tracta tan de
viatjar com d’anar-se’n: Qui de nosaltres no té una ferida que distreure o un
jou que sacsejar?”
L’interessant
poemari del Sr. La Vinya convidava a endinsar-se en el mon de la filosofia a
través dels tres primers poemes, conèixer a Nietzsche, Spinoza i a Walter
Benjamin. Desprès fer un recorregut per les seves entranyes i les entranyes de
la Illa de la Mediterrània, com un exercici ascètic envoltat del misticisme,
del regne sagrat de Tacitúrnia.
El
viatge del autor era interiorista i el itinerari del seu llibre era tot el
contrari. Dos
joves policies recolliren David a l’aeroport de Houston, Roger Cantú i Frank
Hernández, ambdós d’origen mexicà. Els investigadors posaren al dia a David. Li
explicaren què sospitaven que la seva mort tenia alguna cosa a veure amb el
poemari. La temàtica del llibre no semblava què podes incitar a ningú a cometre
aquestes morts tan atroces. Segons les informacions registrades a les pàgines
web, l’exemplar 203 havia recorregut mig món. I allà on s’aturava el llibre al
poc temps hi havia un assassinat sagnant. Les morts tenien sempre alguna cosa a
veure amb la valoració que el darrer lector havia fet del llibre.
La
primera inscripció s’havia fet a Soria a Espanya, i el llibre s’havia deixat
abandonat prop de la tomba de Leonor la dona d’Antonio Machado. Allà sembla que
una noia magre i de pell blanquinosa –això ho sabien per un testimoni ocular–
l’havia agafat i l’havia llegit, a la xarxa deixà el comentari què aquell
llibre la feia sentir com una dona invisible, de fet no se’n va trobar mai el
cadàver i es va donar per morta. Els investigadors van deduir per l’estat del
seu apartament què havia estat violentada, la sang regalimava per tot, i les
proves d’adn feren arribar a aquesta conclusió. Abans de morir però havia
viatjat a Londres i havia deixat el llibre prop del Palau de Buckingham, en una
parada de Bus del carrer Buckingham Gate.
Mrs.
Parker, una senyora anglesa, que pertanyia a la noblesa i d’una certa edat
l’havia trobat, i com era professora d’espanyol en un institut va pensar que
aquell llibre li vindria molt bé per fer exercicis amb els seus estudiants, el
va llegir, en va copiar les idees que va trobar més rellevants i desprès de
fer-ne una valoració positiva en la que comentava la decisió forçosa de Walter
Benjamin a la frontera franco-espanyola, se’l endugué a Calais, a on va anar el
cap de setmana següent a comprar articles francesos. La Sra, què hi anà amb el
Ferry va caure per la borda a la tornada, i mori ofegada en bell mig del canal
de la mànega. La gendarmeria francesa i Scotland Yard, varen concloure a un
suïcidi. David coneixia el cas, què havia tingut força repercussió i mai hi va
creure, ja que era una senyora tan ben situada, i sense problemes aparents.
Però com no era el seu cas, no s’hi va ficar.
A
Calais, Agneta, una estudiant austríaca d’història contemporània havia anat a
investigar el lloc i les informacions del desembarcament de les tropes aliades
què els nazis pensaven tindria lloc al Pas-de-Calais enlloc de a la Normandia
on va ocórrer realment. Agneta tenia un enamorat Iugoslau, en Tadic estudiant
de filologia hispana a la mateixa universitat, en veure el llibre va pensar què
li faria gràcia llegir-lo i participar en el joc, així que se’l endugué a
Viena. A Tadic li semblà un poemari amb una vessant massa mística i trobava què
per ser un llibre de poemes li mancava musicalitat i el va deixar en el Stadtpark
als peus del monument de Johann Strauss. Agneta i Tadic, aquell vespre varen
assistir a un concert clàssic, a la pausa Agneta va anar al servei, i en tornar
Tadic, estava blau amb marques tot al voltant del coll i havia escrit en un
paper amb sang, ara que no tinc aire per respirar, jo tampoc puc cantar.
Jèssica
Àlvarez, una jove música que formava part de la Orquestra Filharmònica de
Ciutat de Mèxic, és passejava tota feliç, pel Stadpark admirant totes i
cadascuna de les estàtues dels seus compositors preferits, fent fotografies
quan s’adona què hi havia un llibre als peus d’una d’elles. L’agafà i se’n anar
a prendre un cafè vienès, mentre esperava als seus companys d’orquestra, llegí
el llibre. I remarcà les referències a Spinoza, un home al que havia dedicat
moltes hores de lectura, però també li cridà la atenció que l’autor dedicava el
llibre a dues dones, i va pensar què els homes sempre estan dividits i què mai
trobaria algú que li dediques un poemari. Així què s’endugué el llibre a Ciutat
de Mèxic, a una amiga li confessa què li havia costat molt deixar el llibre al
Zócalo. Aquell vespre trobaren Jessica tota esquinçada, en un racó del passeig
de la reforma, amb dues roses, una a cada mà.
La
família Shanks, es passejava pel centre de la ciutat, Robert, Maggie i Pamela,
la nena encuriosida, per tot el què veia li va fer signe als pares, que havia
fet una troballa. Maggie, és a dir, una Margarita americanitzada, va pensar que
era ben curiós això de que la seva filla, una nena a la que li agradava escriure
poemes trobes precisament un poemari en aquells dies de festa. Varen compartir
moments de lectura, mare i filla, durant les vacances i arribant a Houston a
casa seva varen voler escriure a la web la seva aportació. Però Robert, un
policia, els va demanar què s’esperessin, per què li feia gràcia allò de que
l’autor fos mallorquí, ja què tenia un amic de nom David Poole que feia les
vacances a Mallorca quan era petit. I el va trucar.
–David,
noi quan de temps fa què no et truco?
–No
ho sé, tal vegada tres o quatre anys....què és de la teva vida?
–Mira
ara torno del D.F, hem passat uns dies de vacances, i ens hem trobat amb un
llibre. Coneixes el “bookcrossing”? Bé es un joc, en el que has de llegir un
llibre...
–Sí..sí..ja
ho conec...
–Doncs
resulta que el llibre que hem trobat es d’un autor mallorquí Joaquim La Vinya,
què el coneixes?
–Pues
mira quina casualitat què si el conec en Joaquim, de petits jugàvem junts, era
un nen molt apaivagat i tranquil. Tal vegada amb una vida un xic avorrida, però
em semblava què era molt imaginatiu. De fet, fa un any més o menys què ens
varem trobar, em va parèixer què no havia canviat molt, sempre igual de
taciturn.
–Taciturn,
dius, no m’estranya doncs què el títol sigui: “Viatge a Tacitúrnia”
Desprès
de parlar d’una cosa i altre, els amics es varen acomiadar. Dos dies desprès,
el germà d’en Robert en Jeremy, trucava al David per dir-li què el seu germà
era mort, així com la seva dona i la seva filla. En Jeremy semblava molt
afectat, i entre sanglots li digué que li semblava que allò havia estat un
assassinat, què la casa era plena de sang, què hi havia poemes escrits a les
parets amb la sang de la seva neboda, segons deia la policia, i tantes altres
coses que ell no entenia.
En
David, que havia d’anar a Houston per fer una formació a la CIA, li va dir a en
Robert què passaria a visitar-lo, per donar-li en persona una abraçada, en
aquests moments tan difícils, i de passada miraria de donar un cop de mà en l’
investigació.
Joaquim
La Vinya, a Mallorca mirava jugar les seves filles, esperant què mai fossin
poetes turmentades com ell ho havia estat, gelós de la seva obra, la escrivia
esperant què ningú la llegiria, i desitjant al contrari que li agrades a
tothom. Ho volia tot, i no volia rés, deslligat del món la major part del
temps, viatjava molt, la seva feina l’obligava a llargs periples en els que no
veia la seva família durant molt temps, moltes vegades aprofitava aquestes
estones de solitud per escriure poemes. Els seus darrers poemes i els millors
els havia escrit amb sang a Soria, Londres, Viena, Ciutat de Mèxic i el darrer a
Houston, segons el seu pensament.
Rosa Ramos Frigola (Figueres, 1970), és una escriptora freelance que ha publicat articles en diversos mitjans de premsa digital i en paper (Veu de Sóller, Letralia, Destiempos, entre d'altres). Alguns dels seus poemes han estat publicats a l'antologia Xarnegos–Charnegos (Sial Ediciones, 2010).
En una poc novetosa cursa per atançar-se a la sarcàstica sintaxi de narradors com Barril o Vinyes, l'autora adopta la trama paral·lela, alhora dins d'un argument meta-literari, per confegir el text que ens envia, Exemplar 203.
Imprimir artículo
2.JPG)
Entradas
