"SAMPLE" D'EL PORXO DE LA CASA DE FUSTA (Àngel Brichs, 2007)

Aquest conte és un dels més de 22 relats curts que formen el llibre El Porxo de la Casa de fusta, del que Angel Brichs i Papiol n'és l'autor i co-editor:



EL FINAL


-Omplem la copa fins dalt, Caterina.
-Sí, com vulguis, però el metge ha dit…
-El metge ha dit,… el metge ha dit. Sempre estàs igual!
-És pel teu bé, David!
-Ah, sí?
-Jo crec que sí, sino no t'ho hauria dit. No ho creus així?
-No! (feia rotund l'home de 82 anys que està plantat davant d'ella en aquell precís moment)
Plantat per moments és clar.
-Plam, ja la tens! (Una superba botefada saccejava la dilatada galta de la iaia que es troba al seu davant.)
-Ets dolent David! –diu ella
En David no ho pot evitar i exclama un últim sospir: –Perdó!
La paraula quasi no es deixa sentir. La dona es queda bocabadada quan el seu marit cau a terra doblegat. Sobriament, s'alça altra vegada per tornar a caure.
-No, no! (xiscla ella)
Tots els veïns ho senten.
Aquesta vegada criden l'ambulància, però per una altra persona…
-Ja era hora! –deia la Gertrudis, la veina del primer
-S'ho mereixia aquest malparit! (exclamaven uns quants veïns quan el vehicle se l'emporta carrer amunt)
La Caterina viatja amb ell. Mai hauria pensat que la cosa acabaria així.
-En el fons no era mal home–digué
-Però, què diu? Si l´hem portat dos cops a urgències a vostè! –va dir l'infermer
-Aquest paio és un malparit! -cridà l'altre assistent
Ella intenta dissimular.

Hores més tard, en un quiròfan de l'Hospital, metges endormiscats que encara no han acabat les pràctiques de medicina atenen al pacient moribund.
Un dels nois agafa un atac de nervis en veure l´hemorràgia que brolla en forma de catarata de la boca d´en David.
-Principiant! –cridà un altre
-Ves a vomitar a casa de la teva mama, capullo!–afegeix un tercer
-Igualment aquest no durarà gaire-clava un altre.
-Bé, fins que acabem la guàrdia, deixem-lo a cures intensives. Sabeu el què heu de fer amb ell. D'altra banda, no teníem ningú capacitat i disponible.
Els xiquets universitaris amb experiència amb mosses però poca en afers quotidians desapereixien de la sala i una metgessa de pediatria portà l'ancià cap a la Unitat de Cures Intensives. Amb un gota a gota improvissat i un sedant per a nens de jardí d'infancia, l'home gemegava com una mala cosa; la camilla trontollava tota ella pels passadissos i més semblava un F-1 que una llitera de malalt. És la cursa cap a la mort. Poc temps faltava ja.

Fills i néts van a veure al seu avi; podia contemplar en David en la llitera del costat seu com l'abraçen i li estrenyen els homòplats. Sabien que es curaria.
El David no és l'avi del costat. Només té una persona que està per a ell: la seva dona. Encara que en el seu interior, ella no voldria ser tal acompanyant. Preferiria deixar-lo sol. Però una profunda pena l'embriagava.
-Me'n vaig un moment, ara torno –diu ella. La prematura vídua se n'anava cap al bar a fer un cafè.
El seu marit és traslladat. En un dels passadissos resta compungit. Veu passar tot de gent continuament. De cop i volta, es troba cara a cara amb una dona embarassada.
Quinze minuts més tard, després d´entrar-la al quiròfan, el David veu sortir el nòvio i el sogre. Contents d'alegria, reien.
I el David en veure'ls, acudeix:
-Ha anat bé?
-Ja ho crec! –diuen. –Són quatre!
-Ah, sí, quatre?
-Pobres de vosaltres!
-Calli home, vostè què sap, no veu que…
-Oh! –és mort. –Crideu el metge ràpid!-cridaven el sogre i el marit
-No respira, no respira !–caram!
-Potser es salvarà…
No hi havia temps de més, la manteta de la llitera verda se li mostrà tapant-li el cap.
Era mort.


COPYRIGHT: Angel Brichs i Papiol