Els secrets dels símbols (III)

El MODERNISME

L’Art Nouveau, més conegut a Catalunya com El Modernisme, va aparèixer a finals del segle XIX i amb la seva màxima expressió al principi del XX, com una reacció al classicisme, i amb una voluntat d’arribar a tots els camps on la seva manifestació s’hi pogués fer present, tan en l’arquitectura com en els elements d’interior, mobles, vidrieres, làmpades, joies etc.; també va estar present en les creacions plàstiques, en els rètols i a la industria bibliogràfica.
Aquest és un art amb unes peculiaritats molt concretes, un estil corbilini i dinàmic amb una asimetria absoluta, i és possiblement en aquestes característiques on es fa més palès el divorci amb el classicisme. Predomina una estilització, sobretot, amb el món vegetal on les plantes jugaven un paper molt important, arribant a establir un vertader repertori al·legòric. Els artistes de l’època van recuperar per a la seva creació tota la simbologia que en aquest camp, l’humanitat, com un autèntic tresor, ha anat acumulant al llarg de la seva història.
D’Antoni Gaudí a l’arquitectura, i d’Alfonse Mucha al grafisme, i com molts d’altres en les seves obres es troben infinites al·legories on el seu coneixement ens pot apropar a comprendre millor aquest món de l’artista, on la naturalesa en cadascun dels seus estadis era una font d’inspiració per a una nova expressió al·legòrica. Les fulles seques a la tardor eren símbols de malenconia i tristor, les flors grogues s’associaven amb influències solars, i feien al·legoria a la glòria i riquesa, els lliris blancs feien referència a la deessa Diana, i s’atribuïen a les donzelles honestes i verges, les orquídies són símbols de passió i fecundació,
la passionaria és l’al·legoria cristiana a la passió de Crist, el llorer és associat a la victòria i la pau, la magrana a l’amistat i la concòrdia, la rosa blanca és símbol de puresa, la rosa groga s’associa a l’amistat i l’alegria, la rosa vermella és atribuïda a Venus la deessa grega de l’amor, i associada a la bellesa, l’amor, i a la passió, en la tradició cristiana representa la sang dels màrtirs i a la resurrecció. En l’arquitectura quan les roses eren col·locades al sostre d’una habitació, eren com a símbol de confidencialitat de tot el que és digui o faci dins l’habitació, d’aquí l’expressió llatina utilitzada per confiar un secret “subrosa” referint-se a (en secret).

Copyright:

Article:

Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols (II)

De nou, l'expert en simbologia i col·laborador nostre, Ramon Vidal, ens porta una segona entrega dels seus interessants articles sobre aquells conceptes tan desconeguts com propers a nosaltres mateixos, com són els símbols.

EL RELLOTGE DE SORRA

Aquest símbol, és un clar exemple del símbol anomenat compost, amb una doble interpretació al·legòrica i hermètica.

Tradicionalment el rellotge de sorra, ha estat acceptat com una al·legoria del pas del temps. Quan es representa junt amb ales i una dalla o calavera vol simbolitzar la brevetat de la vida humana. Els grans de sorra cauen a poc a poc però seguits, i abans de que en siguem conscients l’ampolleta s’ha buidat. Recordem a Sant Mateu (XXV: V 13) “Vetlleu, doncs no sabeu ni el dia ni l’hora”, o el cant del Salm (LXXXIX: V 49) “ ¿Quin home viurà i no veurà la mort?”.

En la interpretació hermètica, podem suggerir que el rellotge de sorra al girar sobre sí mateix, ens indica la possibilitat del retorn als orígens. Aquesta forma simètrica que té l’ampolleta, amb el seu doble compartiment, ens mostra el principi de correspondència. Aquest principi anunciat per Hermes Trimegist, nom d’origen Grec, significa Hermes el Tres vegades Gran, i la seva identitat arriba als orígens de l’Egipte pre-faraònic. Altres interpretacions defensen que Hermes no va ser una personalitat individual, sinó un conjunt d’ensenyances elaborades en el món Hel·lenístic, i enriquides amb el temps. Plutarc creu que Hermes, va ser el primer a l’antic Egipte que va conèixer l’escriptura dels Déus, què més que escriptura, eren signes, i conèixer aquests signes i la seva pronunciació correcta, era acció determinant. Aquest principi de correspondència, el segon dels seus set principis, ve a dir “Com és a dalt és a baix, i com és a baix és a dalt”, i axí descriu un model holístic de tot l’univers creat. Semblant és el moviment dels electrons orbitant al voltant del nucli de l’àtom, com és el dels planetes al voltant del Sol.

El buit i el ple d’aquesta doble ampolleta s’ha de succeir contínuament, creant així un corrent del superior a l’inferior, es pot dir del “Cel” a la “Terra”, i per aquest mateix principi de correspondència, un altre corrent invers del Terrenal al Celestial. Aquesta seria la imatge de la interpretació hermètica i alquímica d’aquest símbol.

Copyright:

Article:

Ramon Vidal©

Introducció:

LITERATURA DEL MAÑANA©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols (I)

Fruït de la nostra recerca d'autors i d'investigadors, LITERATURA DEL MAÑANA presenta a Ramon Vidal, membre de la Junta directiva de l'Ateneu Terrassenc i etern estudiós del nostre entorn més immediat, que ens portarà en una sèrie d'entregues, de les que aquesta n'és la primera, els secrets més arrelats de la nostra simbologia quotidiana, els quals, en sí mateix i en el seu ordre hermenèutic es configuraran com a obra divulgativa, amb un llenguatge simple i ben estructurat que ens farà entendre aspectes de la nostra història i les nostres creences amb suprema facilitat, però narrant-se des d'una visió més àmplia i universal, trascendint en factors tant comuns a nosaltres mateixos com inexplicables en el seu estat més intern; secret que Vidal ens desxifrarà, eixint en cadascun d'aquests articles un verdader descobriment què estem segurs de que satisfarà els estudiosos de la història com aquells que frisen per conèixer els misteris de l'ocult, conceptes tant antagònics com afins a la naturalesa humana. Un ordre natural que es remunta a la síntesi de l'home amb el medi i l'evolució que aquest ha sofert mitjà la seva influència, aspecte que més sovint s'entén amb la disciplina científica més bàsica i fonamental de l'Ésser humà: l'antropologia.

LA BALANÇA

Diu Aristòtil que no es pot pensar sense imatges, per tant podem deduir que el símbol, seria la idea en el seu sentit més originari, o l’arquetip en la seva forma primigènia. Dins del simbolisme hi trobem les anomenades al·legories, on les seves interpretacions queden subjectes a la cultura o religió que les va crear. En el món occidental són prou conegudes les al·legories del corn de l’abundància com a signe de prosperitat, o el d’una dona alada com al·legoria de la victòria. L’al·legoria té doncs una interpretació racional, que no implica cap més pas a un altre pla interpretatiu. Una d’aquestes al·legories força coneguda és la balança, possiblement degut a la seva antiguitat (d’origen Caldeu), és d’interpretació universal, tant entre les diverses cultures com en les religions.
En l’antic Egipte, Osiris, en presència de Maat, la deessa de la justícia, pesa el cor del difunt, i decideix el seu futur en el més enllà; també es troba representada en els judicis dels antics Perses, a la antiga Grècia, Zeus amb la balança d’or, dóna als homes el destí que es mereixen. En la religió Cristiana, la balança és primordialment l’atribut del judici de tota la humanitat a la fi dels temps, on es decideix quina ànima mereix el cel o la condemna eterna a l’infern. En la Càbala es fa referència a que la balança estava en les mans del Ancià dels dies. En astrologia quan la constel·lació del Zodíac acull el Sol des de el 23 de Setembre fins el 22 d’Octubre, el Sol es situa en el punt mig de l’any astronòmic (equinocci), la duració del dia i de la nit son iguals marcant així un equilibri. En el món occidental és costum representar la justícia, amb forma femenina amb els ulls embenats, aguantant amb una mà la balança, i amb l’altra una espasa, si s’admet que l’espasa és un signe de poder, i que aquest tant pot ser constructor per la pau i la justícia, com destructor per la pràctica de la injustícia i la maleficència. De la interpretació d’aquesta al·legoria, se’n pot deduir que tant està autoritzada la força per mantenir la pau mitjançant l’ús de una justícia imparcial, o que també es pot impartir justícia d’una manera cega, mitjançant l’ús de la força, aquí es pot apreciar la parcialitat en la interpretació d’una al·legoria, segons la cultura que ha adoptat aquest símbol.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Introducció i ressenya:
LITERATURA DEL MAÑANA©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com