Els secrets dels símbols, (IX)

L’ÀGUILA

Sempre s’ha considerat l’àguila com la més poderosa i majestuosa de les aus del cel, per l’altura del seu vol, i segons Aristòtil per la seva capacitat d’enlairar-se de cara al sol. Present a les cultures Egípcia, Hitita, Sumèria i Babilònica, Els Grecs l’associaren a la Divinitat, representant-la acompanyada de Zeus-Júpiter, i amb rajos atrapats a les seves urpes. Les legions romanes la portaren en els seus estendards des de l’any 104 aC., posteriorment Carlemany va adoptar l’àguila com a símbol de l’Imperi Romà; en l’emblema l’àguila era negra sobre fons daurat, fou també símbol de la “Res Publica” Romana. En la mitologia germànica se la va associar a Odín. A l’edat mitjana se la representava de manera molt estilitzada en els escuts i emblemes heràldics, mirant cap a la seva dreta, (en heràldica la visió cap a la dreta és símbol de legitimitat). Freqüentment se l’ha col·locat a la part alta d’edificis, sobre columnes i als obeliscs com a símbol de majestat, d’imperi, o fent al·lusió a les seves capacitats. Mai una icona com l’àguila ha estat tant encertada en la seva representació com emblema de la majestat imperial i del poder, i com tot símbol també té un aspecte fosc, la perversió d’aquest poder, au rampinyaire i cruel, amb capacitat d’oprimir, i dominar tot el que és inferior a ella.
En la iconografia cristiana, com a au matadora de serps, resumeix la victòria de la llum sobre les potències de la foscor. En el Tetramorfs l’àguila correspon a Sant Joan l’evangelista, i a la Bíblia és l’emblema de l’Omnipotència de Déu i del poder de la fe, representant també els cristians, que batejats en Crist, han mort i han ressuscitat amb Ell. Dins els pecats capitals representa la supèrbia. En l’alquímia el seu sentit no canvia substancialment el que ja s’ha exposa’t, i és el símbol de la sublimació. Un àguila devorant un lleó, simbolitza el triomf de l’esperit i la volatilització de la matèria.
A l’àguila bicèfala, se l’hi atribueix un origen Mesopotàmic, la seva representació més antiga es troba en un segell de Lagash, III mil·lenni aC., on sota les seves urpes té agafats dos lleons. De l’art hitita va arribar a occident, de la mà de Bizanci, on se l’associava a la deïtat romana Janus. Durant les creuades va arribar a l’Europa oriental on l’Imperi rus la va assumir com a emblema, però va ser el rei Frederic II qui la va establir com a símbol de l’Imperi a occident, i per analogia de la bicèfala a l’imperi Austrohongarès. En el simbolisme filosòfic, s’acostuma a representar-la, amb dos tons, blanc i vermell, o blanc i negre, colors de gran transcendència simbòlica que representen el dualisme de la creació.

Copyright:

Article:
©Ramon Vidal,
(expert en simbologia).

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio

Els secrets dels símbols, (VIII)

EL COLOM

En general, s’ha donat força importància simbòlica als animals alats, i sempre molt d’acord amb la seva morfologia.

El colom, particularment, se’l considera símbol de pau, puresa i espiritualitat i sempre contraposat als atributs de l’àguila i del falcó. Ell ens ofereix dues facetes diferents.

A l’època Minoica, a la civilització prehel·lènica de Creta, l’havien associat amb l’amor carnal, i a Grècia, a la deessa Afrodita (Venus per als romans), encara avui dia conservem expressions com “colometa meva”. A l’antic Testament, Noè, a l’acabar el diluvi, envià tres coloms al mar i un d’ells retornà amb un branquilló d’olivera al bec. Des de llavors és signe de pau i reconciliació amb Déu ( recordem que el diluvi, va ser enviat per Déu per castigar la humanitat). La iconografia cristiana el va espiritualitzar al màxim, representa la tercera persona de la Trinitat, l’Esperit Sant.
A la Bíblia trobem referència del colom descendent, com Esperit de Déu en el bateig de Jesucrist, Sant Marc 1.10 (en el moment de sortir de l’aigua, es va entreobrir el cel i l’Esperit de Déu en forma de colom va davallar sobre Ell). A la il·lustració veiem el colom en sentit descendent, representant l’Esperit de Déu que envaeix l’home. El colom ascendent representa la immortalitat de l’ànima. Tenim referència en el relat del martiri de Sant Policàrpi en què un colom va sortir del cos del màrtir en el moment de la seva mort. El colom
ascendent s’utilitza també com emblema de la resurrecció i simbolitza l’ànima del just que s’eleva cap a Déu, buscant així la unitat amb la consciència Divina. Podem definir que el colom descendent i ascendent representen la oscil·lació entre la consciència humana i la
consciència Divina.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio

Els secrets dels símbols, (VII)

ELS LABERINTS I EL FIL D’ARIADNA

Qui no s'ha perdut passejant per un laberint enjardinat?

Però no sempre ha estat així, amb el temps els laberints han canviat, no tant en les seves formes com en el significat, des dels que decoren les catedrals Gòtiques de França, que simbolitzen els diferents passos que el cristià ha de fer per a la seva salvació, fins els que decoren els jardins del Renaixement, més relacionats amb els jocs amorosos que amb la divinitat. Encara que hi han referències de laberints des d'Egipte fins a l'antiga Mesopotàmia, on va prendre forma és en la mitologia Grega, i sobretot la cultura Minòica de Creta 2800/1200 a.C., i els Romans que tant varen beure de la cultura Grega, el van estendre per tot el món Cristià. El trobem tant en els patis de les vil·les Romanes com als paviments de les catedrals Gòtiques, en general poblats de criatures espantoses, i de monstres com el Minotaure, amb cos d’home i cap de toro. En el món cristià aquest ésser va derivar cap al diable.
El mite Grec del laberint ha estat explicat de diverses maneres, però essencialment i resumint és el següent: Parsifae, dona del rei Minos de Creta, i com a resultat d'una aventura zoofílica, donà a llum un ésser amb cos d'home i cap de toro. El rei Minos no es va atrevir a matar-lo, pensant que podria ser fill d’algun déu, i va demanar a Dèdal que construís un laberint, de manera que Asterión (més tard conegut com Minotaure , el toro de Minos), no pogués sortir-ne mai. Cada nou anys i com a ofrena portaven diversos joves al laberint per acontentar el Monstre. Entre aquests joves hi havia Teseu que estava enamorat d'Ariadna (s'acostuma a traduir com “la molt venerada”), una de les filles del rei Minos. Teseu estava disposat a matar el Monstre, cosa que va aconseguir, però la vertadera dificultat radicava en sortir del laberint. Ariadna aconsegueix de Dèdal que li digui com sortir-ne i Dèdal li lliura un cabdell de fil perquè el doni a Teseu, de manera que l'anés desenrotllant quan entrés al laberint, podent-lo així guiar en el seu retorn (encara avui dia quan una persona ha de sortir d'un assumpte complicat se li diu que necessita un fil d'Ariadna).
En el segle XI els laberints van entrar a les esglésies. El més conegut el tenim a la planta de la catedral de Chartres a França, en el centre hi havia una placa de bronze representant la lluita de Teseu amb el Minotaure; va ser destruïda el segle XVIII durant la revolució francesa, probablement per fer-ne canons. Alguns autors avalen que els laberints de les catedrals servien durant l’edat mitjana, com a ritual substitutiu per a la peregrinació tant a Jerusalem com a Santiago, tant per als delicats de salut com per als penitents. No va ser fins al Renaixement que es van fusionar els laberints amb els jardins. Si durant l'edat mitjana el llegat mitològic va sobreviure disfressat d’al·legories cristianes, durant el Renaixement es va tornar a recuperar el seu llegat clàssic Grecoromà, donant-li un caire més lúdic i més apte per als jocs amorosos a que tan afeccionats van ser durant aquella època. L'últim laberint que ens queda aquí, de l'Espanya del segle XVIII és el d'Horta a Barcelona, el va fer construir el Marqués Joan Antoni Desvalls matemàtic i físic, en el centre del laberint hi ha una estàtua d'Eros, i al lateral un petit temple, dedicat a Ariadna.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio

Els secrets dels símbols, (VI)

Aquest cor el va fer construir el bisbe Escales. En una primera fase, que va des de l’any 1394 fins al 1399 és obra de l’escultor i tallista Pere Sanglada, i el continua Macià Bonafé entre el 1456 i el 1462, que va acabar tot el cadirat. A la part alta hi van treballar els tallistes Kassel i Michael Lochner, i la part posterior del cor va ser obra de l’artista burgalès Bartolomé Ordóñez. Constitueix un dels exemples més destacats de tots els coneguts i és el més antic dels conservats amb figuració, dins el territori hispànic. Les seves misericòrdies es troben decorades amb motius i temes diversos, tant religiosos com profans, animals (aus, lleons, simis...), bé siguin sols o acompanyats de figures humanes, i també son protagonistes éssers híbrids. Tot el cadirat fou decorat amb profussió, probablement, amb molta llibertat per part dels artistes tardo-medievals especialitzats en la talla de fusta, la decoració és essencialment figurada, i de una temàtica molt variada. Hi trobem escenes religioses, ja sigui bíbliques o llegendàries, d’altres tenen com a protagonistes, animals de caràcter real o fantàstic, i sovint, amb intencionalitat simbòlica. Tanmateix, un nombre important de misericòrdies del cor barceloní ens mostren escenes de la vida quotidiana, que ens parlen de la vida del camp i de la ciutat, dels costums de les modes i de les diversions, són una crònica de la vida cortesana, atès que algunes d’aquestes activitats, estaven reservades a les classes benestants; és el cas de la música, la dansa, el joc o la caça, que queden ben pal·leses a les misericòrdies, i als medallons dels braçals d’aquests petits seients que es fan invisibles quan queden abatuts.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio

Els secrets dels símbols, (V)

El CADUCEU D’HERMES I LA VARA D’ESCOLAPI

'Caduceu' del grec 'karykeion' és una vareta; en la seva part superior te dues ales o un elm alat, envoltant la vareta dues serps entrellaçades mirant-se cara a cara. En la mitologia grega, el déu Hermes -Mercuri pels Romans- va ser un déu pastoral al que se li atribueix l’invent de la lira; Apol·lo, al sentir-lo tocar, va quedar tant embadalit que Hermes la hi va regalar. En compensació, Apol·lo l’obsequià amb una vareta coneguda amb el nom de karykeion -caduceu-, que tenia el poder d’atorgar la prosperitat, tot anomenant-lo missatger dels déus. Zeus també l’obsequià amb un elm i unes sandàlies amb ales, autoritzant-li el poder per moure’s pels tres móns, l’Olimp, la Terra i el reialme dels morts o de l'Hades. En un dels seus viatges, Mercuri trobà dues serps que es barallaven, ell posà la vareta enmig d’elles per a separar-les i elles s’hi van entrecreuar quedant-se mirant-se totes dues, cara a cara; Mercuri les va deixar així com a símbol de pau i d'harmonia. Els Romans van utilitzar el caduceu alat de Mercuri com a símbol del comerç, i els seus ambaixadors el portaven en signe de pau, substituint les serps per dues cintes, -no fós cas que els ofidis fessin de les seves-.

Completament diferent es la vara de Asklepios -Escolapi pels Romans-, personatge no Olímpic, que va viure a Tessàlia; metge notable que va gaudir d’una gran fama. Escolapi va tenir tres fills: tots metges, i quatre filles dedicades també a la curació; elles eren Hígia, d’on deriva el mot higiene, Panaqueia (panacea la que tot ho cura), Egle la partera, i Laso l’Infermera. Els temples dedicats a Escolapi, s’anomenaven Asclepions, i eren l’equivalent als hospitals. Dels llits pels malalts en deien 'clines', d’on se'n deriva el mot 'clínic', i els servents del temple se’ls anomenava Therapeutes. Posteriorment a la seva mort, Escolapi va ser deïficat, i se’l representa com un home d’edat madura vestint un mantell que li deixa al descobert el braç dret i mig bust, com atribut porta un bàcul amb una serp que l’envolta, que simbolitza la propietat de la vida i de la mort, pel verí i l'ungüent de la curació.

El bàcul d’Esculapi s’usa com a símbol de la medicina, i el caduceu de Mercuri com a símbol del comerç i el desenvolupament, encara que una vegada el metge d’Enric VII d’Anglaterra el va posar en el seu escut nobiliari -perquè era més vistós o erròniament-, això ha portat a successius errors com el del servei de salut dels EEUU que, l'any 1856 el va adoptar com a distintiu.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb la prèvia aprovació de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols, (IV):

Glòries i Presències en els Temples Cristians

Els Temples Cristians, i especialment els més antics són clar exponent de la Simbologia i l’Iconografia de l’anomena’t “Art Sagrat”. Actualment i no sense una certa preocupació veiem com la majoria dels temples cristians de nova construcció, es fan de manera que la personalitat que l’arquitecte vol donar a la seva obra, deixa en segon lloc o a vegades completament inexistent aquest “Art Sagrat”, que hauria d’estar sempre per sobre de creacions arquitectòniques. Una església no ha de ser un lloc més o menys funcional per acollir una quantitat determinada de persones. La seva finalitat es ser un Temple, amb una atmosfera que permeti als fidels una elevació de consciència i una comunió més profunda, si cal, amb Déu. No desestimem les imatges, amb més o menys actituds de sofriment o d’introspecció mística, però també és necessària una simbologia que juntament amb la litúrgia propiciï una combinació harmoniosa, que porti als fidels cap el recolliment i la reflexió. Aquest és el cas dels Glòries i Presències, una Iconografia que encara avui dia es pot observar en algunes Esglésies. S’anomenen Glòries a un triangle o delta radiant que en el seu interior porta escrit el nom de Yahvé, amb lletres hebrees. Un dels casos més representatius el trobem ací a Catalunya, a la població de Sant Llorenç de Morunys en el seu antic monestir que data del segle X, on hi ha l’altar Barroc dedicat a la Mare de Déu dels Colls del segle XVIII, obra de Josep Pujol, i és una de les joies del Barroc català. Les Presències, son també representades per un delta, a vegades un triangle radiant, on en el seu interior hi ha un ull, que representa la visió Omniscient de Déu. Recordem el Salm 33:18, “Heus ací l’ull de Yahvé damunt dels que el temen. Damunt dels que esperen la seva misericòrdia”.

Copyright:

De l'article i la imatge:

Ramon Vidal Monràs©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols (III)

El MODERNISME

L’Art Nouveau, més conegut a Catalunya com El Modernisme, va aparèixer a finals del segle XIX i amb la seva màxima expressió al principi del XX, com una reacció al classicisme, i amb una voluntat d’arribar a tots els camps on la seva manifestació s’hi pogués fer present, tan en l’arquitectura com en els elements d’interior, mobles, vidrieres, làmpades, joies etc.; també va estar present en les creacions plàstiques, en els rètols i a la industria bibliogràfica.
Aquest és un art amb unes peculiaritats molt concretes, un estil corbilini i dinàmic amb una asimetria absoluta, i és possiblement en aquestes característiques on es fa més palès el divorci amb el classicisme. Predomina una estilització, sobretot, amb el món vegetal on les plantes jugaven un paper molt important, arribant a establir un vertader repertori al·legòric. Els artistes de l’època van recuperar per a la seva creació tota la simbologia que en aquest camp, l’humanitat, com un autèntic tresor, ha anat acumulant al llarg de la seva història.
D’Antoni Gaudí a l’arquitectura, i d’Alfonse Mucha al grafisme, i com molts d’altres en les seves obres es troben infinites al·legories on el seu coneixement ens pot apropar a comprendre millor aquest món de l’artista, on la naturalesa en cadascun dels seus estadis era una font d’inspiració per a una nova expressió al·legòrica. Les fulles seques a la tardor eren símbols de malenconia i tristor, les flors grogues s’associaven amb influències solars, i feien al·legoria a la glòria i riquesa, els lliris blancs feien referència a la deessa Diana, i s’atribuïen a les donzelles honestes i verges, les orquídies són símbols de passió i fecundació,
la passionaria és l’al·legoria cristiana a la passió de Crist, el llorer és associat a la victòria i la pau, la magrana a l’amistat i la concòrdia, la rosa blanca és símbol de puresa, la rosa groga s’associa a l’amistat i l’alegria, la rosa vermella és atribuïda a Venus la deessa grega de l’amor, i associada a la bellesa, l’amor, i a la passió, en la tradició cristiana representa la sang dels màrtirs i a la resurrecció. En l’arquitectura quan les roses eren col·locades al sostre d’una habitació, eren com a símbol de confidencialitat de tot el que és digui o faci dins l’habitació, d’aquí l’expressió llatina utilitzada per confiar un secret “subrosa” referint-se a (en secret).

Copyright:

Article:

Ramon Vidal©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols (II)

De nou, l'expert en simbologia i col·laborador nostre, Ramon Vidal, ens porta una segona entrega dels seus interessants articles sobre aquells conceptes tan desconeguts com propers a nosaltres mateixos, com són els símbols.

EL RELLOTGE DE SORRA

Aquest símbol, és un clar exemple del símbol anomenat compost, amb una doble interpretació al·legòrica i hermètica.

Tradicionalment el rellotge de sorra, ha estat acceptat com una al·legoria del pas del temps. Quan es representa junt amb ales i una dalla o calavera vol simbolitzar la brevetat de la vida humana. Els grans de sorra cauen a poc a poc però seguits, i abans de que en siguem conscients l’ampolleta s’ha buidat. Recordem a Sant Mateu (XXV: V 13) “Vetlleu, doncs no sabeu ni el dia ni l’hora”, o el cant del Salm (LXXXIX: V 49) “ ¿Quin home viurà i no veurà la mort?”.

En la interpretació hermètica, podem suggerir que el rellotge de sorra al girar sobre sí mateix, ens indica la possibilitat del retorn als orígens. Aquesta forma simètrica que té l’ampolleta, amb el seu doble compartiment, ens mostra el principi de correspondència. Aquest principi anunciat per Hermes Trimegist, nom d’origen Grec, significa Hermes el Tres vegades Gran, i la seva identitat arriba als orígens de l’Egipte pre-faraònic. Altres interpretacions defensen que Hermes no va ser una personalitat individual, sinó un conjunt d’ensenyances elaborades en el món Hel·lenístic, i enriquides amb el temps. Plutarc creu que Hermes, va ser el primer a l’antic Egipte que va conèixer l’escriptura dels Déus, què més que escriptura, eren signes, i conèixer aquests signes i la seva pronunciació correcta, era acció determinant. Aquest principi de correspondència, el segon dels seus set principis, ve a dir “Com és a dalt és a baix, i com és a baix és a dalt”, i axí descriu un model holístic de tot l’univers creat. Semblant és el moviment dels electrons orbitant al voltant del nucli de l’àtom, com és el dels planetes al voltant del Sol.

El buit i el ple d’aquesta doble ampolleta s’ha de succeir contínuament, creant així un corrent del superior a l’inferior, es pot dir del “Cel” a la “Terra”, i per aquest mateix principi de correspondència, un altre corrent invers del Terrenal al Celestial. Aquesta seria la imatge de la interpretació hermètica i alquímica d’aquest símbol.

Copyright:

Article:

Ramon Vidal©

Introducció:

LITERATURA DEL MAÑANA©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com

Els secrets dels símbols (I)

Fruït de la nostra recerca d'autors i d'investigadors, LITERATURA DEL MAÑANA presenta a Ramon Vidal, membre de la Junta directiva de l'Ateneu Terrassenc i etern estudiós del nostre entorn més immediat, que ens portarà en una sèrie d'entregues, de les que aquesta n'és la primera, els secrets més arrelats de la nostra simbologia quotidiana, els quals, en sí mateix i en el seu ordre hermenèutic es configuraran com a obra divulgativa, amb un llenguatge simple i ben estructurat que ens farà entendre aspectes de la nostra història i les nostres creences amb suprema facilitat, però narrant-se des d'una visió més àmplia i universal, trascendint en factors tant comuns a nosaltres mateixos com inexplicables en el seu estat més intern; secret que Vidal ens desxifrarà, eixint en cadascun d'aquests articles un verdader descobriment què estem segurs de que satisfarà els estudiosos de la història com aquells que frisen per conèixer els misteris de l'ocult, conceptes tant antagònics com afins a la naturalesa humana. Un ordre natural que es remunta a la síntesi de l'home amb el medi i l'evolució que aquest ha sofert mitjà la seva influència, aspecte que més sovint s'entén amb la disciplina científica més bàsica i fonamental de l'Ésser humà: l'antropologia.

LA BALANÇA

Diu Aristòtil que no es pot pensar sense imatges, per tant podem deduir que el símbol, seria la idea en el seu sentit més originari, o l’arquetip en la seva forma primigènia. Dins del simbolisme hi trobem les anomenades al·legories, on les seves interpretacions queden subjectes a la cultura o religió que les va crear. En el món occidental són prou conegudes les al·legories del corn de l’abundància com a signe de prosperitat, o el d’una dona alada com al·legoria de la victòria. L’al·legoria té doncs una interpretació racional, que no implica cap més pas a un altre pla interpretatiu. Una d’aquestes al·legories força coneguda és la balança, possiblement degut a la seva antiguitat (d’origen Caldeu), és d’interpretació universal, tant entre les diverses cultures com en les religions.
En l’antic Egipte, Osiris, en presència de Maat, la deessa de la justícia, pesa el cor del difunt, i decideix el seu futur en el més enllà; també es troba representada en els judicis dels antics Perses, a la antiga Grècia, Zeus amb la balança d’or, dóna als homes el destí que es mereixen. En la religió Cristiana, la balança és primordialment l’atribut del judici de tota la humanitat a la fi dels temps, on es decideix quina ànima mereix el cel o la condemna eterna a l’infern. En la Càbala es fa referència a que la balança estava en les mans del Ancià dels dies. En astrologia quan la constel·lació del Zodíac acull el Sol des de el 23 de Setembre fins el 22 d’Octubre, el Sol es situa en el punt mig de l’any astronòmic (equinocci), la duració del dia i de la nit son iguals marcant així un equilibri. En el món occidental és costum representar la justícia, amb forma femenina amb els ulls embenats, aguantant amb una mà la balança, i amb l’altra una espasa, si s’admet que l’espasa és un signe de poder, i que aquest tant pot ser constructor per la pau i la justícia, com destructor per la pràctica de la injustícia i la maleficència. De la interpretació d’aquesta al·legoria, se’n pot deduir que tant està autoritzada la força per mantenir la pau mitjançant l’ús de una justícia imparcial, o que també es pot impartir justícia d’una manera cega, mitjançant l’ús de la força, aquí es pot apreciar la parcialitat en la interpretació d’una al·legoria, segons la cultura que ha adoptat aquest símbol.

Copyright:

Article:
Ramon Vidal©

Introducció i ressenya:
LITERATURA DEL MAÑANA©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com