Els secrets dels símbols, (IX)

L’ÀGUILA

Sempre s’ha considerat l’àguila com la més poderosa i majestuosa de les aus del cel, per l’altura del seu vol, i segons Aristòtil per la seva capacitat d’enlairar-se de cara al sol. Present a les cultures Egípcia, Hitita, Sumèria i Babilònica, Els Grecs l’associaren a la Divinitat, representant-la acompanyada de Zeus-Júpiter, i amb rajos atrapats a les seves urpes. Les legions romanes la portaren en els seus estendards des de l’any 104 aC., posteriorment Carlemany va adoptar l’àguila com a símbol de l’Imperi Romà; en l’emblema l’àguila era negra sobre fons daurat, fou també símbol de la “Res Publica” Romana. En la mitologia germànica se la va associar a Odín. A l’edat mitjana se la representava de manera molt estilitzada en els escuts i emblemes heràldics, mirant cap a la seva dreta, (en heràldica la visió cap a la dreta és símbol de legitimitat). Freqüentment se l’ha col·locat a la part alta d’edificis, sobre columnes i als obeliscs com a símbol de majestat, d’imperi, o fent al·lusió a les seves capacitats. Mai una icona com l’àguila ha estat tant encertada en la seva representació com emblema de la majestat imperial i del poder, i com tot símbol també té un aspecte fosc, la perversió d’aquest poder, au rampinyaire i cruel, amb capacitat d’oprimir, i dominar tot el que és inferior a ella.
En la iconografia cristiana, com a au matadora de serps, resumeix la victòria de la llum sobre les potències de la foscor. En el Tetramorfs l’àguila correspon a Sant Joan l’evangelista, i a la Bíblia és l’emblema de l’Omnipotència de Déu i del poder de la fe, representant també els cristians, que batejats en Crist, han mort i han ressuscitat amb Ell. Dins els pecats capitals representa la supèrbia. En l’alquímia el seu sentit no canvia substancialment el que ja s’ha exposa’t, i és el símbol de la sublimació. Un àguila devorant un lleó, simbolitza el triomf de l’esperit i la volatilització de la matèria.
A l’àguila bicèfala, se l’hi atribueix un origen Mesopotàmic, la seva representació més antiga es troba en un segell de Lagash, III mil·lenni aC., on sota les seves urpes té agafats dos lleons. De l’art hitita va arribar a occident, de la mà de Bizanci, on se l’associava a la deïtat romana Janus. Durant les creuades va arribar a l’Europa oriental on l’Imperi rus la va assumir com a emblema, però va ser el rei Frederic II qui la va establir com a símbol de l’Imperi a occident, i per analogia de la bicèfala a l’imperi Austrohongarès. En el simbolisme filosòfic, s’acostuma a representar-la, amb dos tons, blanc i vermell, o blanc i negre, colors de gran transcendència simbòlica que representen el dualisme de la creació.

Copyright:

Article:
©Ramon Vidal,
(expert en simbologia).

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio