Poc s'haguera imaginat Bonaventura Carles Aribau que una oda tan punyent, i simple, quant a continguts, portés tanta cua i fos l'inici d'un dels períodes més emblemàtics per a l'humanisme català.
Prop d'un segle i quart des de l'inici d'aquella etapa que coneixem amb el nom de La Renaixença, hem quedat emboïts per una altra etapa que, encara que és més globalitzada i plural –quant a l'exercici de l'opinió i llibertats individuals–, hem d'agrair-n'hi molt, encara, a l'embrantzida que alguns humanistes, prohoms i lletraferits, feren –i fan– perquè l'estructura cultural i lingüística del nostre país pugui ser tant un fet probable com una realitat demostrada.
I és precisament en la corrent populista actual, que emergeix d'una ciutadania que busca solucions pels nombrosos problemes que creixen dins el sí del nostre país, on nasqué, dins d'una situació popular i nacional similar, una publicació que, encara que no gaire coneguda per a molts, fou un clar referent d'aquella mentalitat catalanista que ens ha portat fins on som. I fou de la mà del mossèn Jaume Collell, un erudit talentíssim i un gran relacions públiques del moment, que, el 5 de gener de 1878, sortí la revista La Veu del Montserrat. Subtitulada com a Semanario popular de Cataluña, d'un eminent tronc i arrel catalanista, com tipificava el mateix Collel amb la seva divisa salustiana Pro aris et focis (que vindria a dir Per Déu i Catalunya), amb aquell setmanari s'importaren les bases del que ja s'estava consolidant com un símbol de la reconquesta dels vells signes identitaris i culturals catalans, tot perfilant al mateix cor de Catalunya, El Bages, els valors de catalanitat, tradició i defensa dels elements bàsics que, des d'ençà, han identificat la pastoral catalana.
Fidel amb l'ideari de l'anomenada Escola de Vic (integrada per eclesiàstics de l'alçada de Torres i Bages, Morgades, Urquinaona i el mateix Verdaguer, que hi col·laboraren assíduament), la publicació es convertí en un referent regional que, gràcies a la cura del seu director en la cerca de nous lletraferits i celebritats de la cultura i les arts catalanes, aconseguia –poc a poc– la sintonia idònia per a la consolidació del seu projecte cultural i –encara més–, de país.
Tant va ser l'augment de la popularitat que gaudí l'edició que, el mateix papa Lleó XIII, a raó de la futura publicació de les encícliques Cum Multa (1882) i Immortale Dei (1885) –en les que abogava per l'independència entre la política i la teologia– en un any i escaig des de la seva sortida (febrer de 1979) s'entrevistà amb Collell, impulsat, sobretot, per alguns religiosos que opinaven que La Veu insultava, amb el seu llenguatge, alguns dels postulats més elementals de l'Església.
Segons afirma Pilar Hibbs en un article, els enfrontaments amb cercles catòlics menys heterodoxos, com Unión Católica, foren freqüents, fins el punt de titllar-se d'integrisme l'activitat periodística i divulgativa d'alguns membres de la redacció.
No obstant això, i malgrat la lluita per l'autenticitat de la fe incontaminada, el projecte de Collell tirà endavant gràcies a l'ingerència de l'esglèsia en els canvis sociopolítics del país, quant a la transformació religiosa del moviment regionalista, cosa que resultava fonamental per a la continuïtat i trascendència que assolirien publicacions com La Veu de Catalunya, Art Jove, Joventut i d'altres, portant –fet molt important en aquell moment– l'essència del catalanisme des de l'interior de la nació, com el mateix Collell indicà en el prospecte del seu primer número, titulat la nostra idea:
Venimos a fundar un periódico que será catalán por los cuatro costados, catalán en el espíritu y catalán en la forma; representante, en una palabra, de los verdaderos intereses y genuina expresión del ver y natural modo de ser de Cataluña.
Fotografia: La Veu del Montserrat. En una època en que la llengua catalana era prohibida, i on la normalització lingüística no existia, obres com La tradició catalana i La pietat catalana de Torres i Bages, i els Estudis sobre ortografia catalana de Manuel Milà i Fontanals, al costat d'algunes traduccions del provençal o occità a La Veu, igual que en altres medis de la premsa catalana del XIX (com La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana, L'Avenç o La llumanera de Nova York, foren cabdals en la consecució de les senyes d'identitat que Catalunya intentava recuperar).
El fet que, a províncies, una publicació tingués tanta expectació, tampoc quedà indiferent a la metròpoli. El mateix Brugada i Julia, responsable del Diario de Barcelona, l'hi adreçava aquestes paraules:
Gracias a La Veu de Montserrat la urbe vicense puede atribuirse en cierto modo durante muchos años la capitalidad del pensamiento catalán.
Una publicació, emperò, més aviat light, comparada amb altres com Diari Català, de Valentí Almirall, molt més lliberal i radical en els seus continguts, com podem veure en la seva publicació amb motiu del Milennari de Montserrat (1880):
Quiso Dios hacer de Cataluña un gran pueblo, y púsolo para eso a la sombra del manto de María. Reina hízola del Principado a su gloriosa Madre, y dióle por palacio y silla real la prodigiosa montaña del Montserrat, ya que la oscura tradición primitiva tenía como señalada con cierto misterioso y prolífico respeto. No tiene María trono mayor sobre la tierra.
Fets com aquest poden donar-nos a entendre alguns dels motius que fan dels volts de Montserrat un indret que va més enllà de la simbologia sagrada que envolta a aquells paratges. Circumstància que ens fa entendre el poderós significat que emmarca aquell racó de la nostra terra, que, encara que no gran en extensió, sí en valors històrics i empremtes tradicionalistes, no exemptes d'un caràcter cultural i humanista que, a dia d'avui, és més viu que mai, com podem veure en les tasques que du a terme el Museu de Montserrat des de fa anys a favor de les noves tendències artístiques, tot obrint les portes, apostant pels joves valors; sense oblidar-nos però, de les actuals publicacions que surten –en gran mesura i per memòria– d'algunes de les edicions en premsa catalana de l'actualitat, com La Veu de l'Ebre, La Veu del Montseny, o La Veu de Terrassa i Rubí, entre d'altres.
I retornant a l'encapçalament cronològic, i històric, del títol d'aquest article, cal dir que l'any 1888, després de nomenar-se a Jaume Collell com a membre del Comitè executiu de l'Exposició Universal de Barcelona, fet pel que hagué de deixar d'atendre la revista, i davant la negativa dels seus suscriptors i lectors de ser traslladada a Barcelona, fou delegada –per ell– sota el càrrec del Mn. Ramon Sala i Fugurull. A raó d'aquell canvi de direcció, la revista perdé ritme i decaigué considerablement.
Arran d'això, i emparant-nos en altres revistes reconegudes per la gent de pobles i ciutats, com és el cas de la vacarissana El Balcó de Montserrat, a cura d'un –Déu me'n guardi si no dic veritat– nou Collell del s. XXI, no defalleixi com aquella –en certa manera– antecessora seva, i res en faci vulnerar llur presència i continuïtat.
A la imatge: Porta de la Revitsa El Balcó de Montserrat, editada per la parròquia de Vacarisses i en la que es publiquen articles i textos d'una bona graella d'autors catalans i humanistes de diversos punts del territori. Actualment compta amb un nombre important de subscriptors i amb el suport de l'ajuntament de Vacarisses, comptant amb una distribució selectiva per biblioteques, col·legis i institucions importants com l' Arxiu de la Corona d'Aragó.
Bibliografia:
·Màrius Serra, La Veu del Montserrat, article publicat al suplement de cultura del diari Avui, el 3 de novembre de 1994.
·Joan Torrent, Una revista vigatana, La Veu del Montserrat; (article).
·Valentí Almirall, Lo catalanisme (1886), Edicions 62 .
·Pilar H. Solange, La Veu del Montserrat (1878-1891) y la identidad catalana. Dossier monogràfic publicat per L'Université de Toulouse-Le Mirail, (2004).
Copyright:
Article:
©Àngel Brichs.
Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia dels autors:
www.literaturadart.blogspot.com .
2.JPG)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario