Epistolari retrospectiu (article)

Imatge: Portada de la Revista Art Jove (1906) en la que apareix un relat del jove I.L. Brichs a la capçalera.

Parlar malament d'un membre de la família –em deien, quan era petit– és quelcom ignominiós, pitjor que una calúmnia. És ben cert que això pot semblar evident però, com que quan era un minyó sempre havia estat tot un terrabastall, en tots els àmbits, cosa que m'havia calgut que em donessin una o dues lliçons alguna vegada; sempre, amb gran empenta, m'havia rebelat contra tot, cosa que no m'havia fet perdre cap ou pel camí.
Després de tants anys, em trobo en una diatriba interessant i similar, i us haig de dir –abans de res– que la feina de dues nits en vetlla que em dugueren les tasques d'anàlisi que m'han permès escriure aquest article, m'han fet sentir l'home més cofoi i orgullós del món; espero que això no suggereixi conseqüències contradictòries –com pensaren els meus avis, anys enrere– ja que parlar sobre un avantpassat no m'havia fet sentir mai tan bé.
El cert és que, quan llegeixes o prens apunts sobre altres temes, sovint trobes –com argumenta Deepak Chopra– una sobtada connexió de dades entre qüestions –encara que interessants per a tu– no eren les que precisament buscaves en aquell moment.
Una cosa així és la que em succeí quan em trobava, fa escassament tres setmanes, a la Biblioteca de Catalunya.
Amb un post-it, que encara guardo rebregat, m'atansí a una secció en on guarden l'índex d'autors i publicacions anònimes d'abans de 1990. Més per curiositat que per voluntat de trobar res interessant, vaig buscar pel meu cognom, amb la vague esperança de... I allí hi era! Amb una tipografia típica d'una Olivetti dels anys 50, o potser d'una Underwood dels 20 o 30, restava escrit: Idilis Negres, Barcelona, 1906; Imp. La Catalana, amb dedicatòria autògrafa inclosa. Però era l'autor el que més m'interessava: Y.L. Brichs Quintana.
Sense cap dubte, era avantpassat meu, tenia el mateix cognom que jo. I malgrat les dues inicials –un xic estranyes–, cosa freqüent en una època en que la normalització lingüística a Catalunya no passava per la seva etapa més dolça, m'afalagava –us ho haig de reconèixer– que un ancestre meu hagués publicat un llibre, que més tard descobrí que fou una antologia de relats al bell mig d'una de les èpoques més esplendoroses de la literatura catalana dels últims cent anys: el Modernisme.
Havia de buscar més dades sobre aquest; no me'n podia estar. Quan tingués l'oportunitat, ho faria; i tant!

Uns dies més tard, cercant, cercant, vaig trobar el que seria el fruït i peça central de la meva recerca: un article que analitzava –i publicava– un estudi sobre les Cartes de Josep Carner a Rossend Serra i Pagès (Reduccions, 24/3, febrer-juny de 1986).
Allí vaig localitzar una extensíssima radiografia sobre la persona del meu avantpassat, i el més interessant encara: un fragment d'un sonet que J. Carner l'hi escrigué.

Després de les eleccions de l'Ateneu Barcelonès de maig de 1923, Ignasi Brichs fou nomenat compromisari per a les seccions de literatura i de Ciències Morals i Polítiques, junt amb Ignasi Dalmau i Antoni Homar (La Vanguardia, diumenge 3 de juny de 1923, p. 4).

Premis de poesia. Agrupació Els segadors. Ignasi Brichs i Quintana, com a membre del jurat i secretari. Publicació de les bases: La Vanguardia, dilluns, 17 de juliol de 1903.

El núm. 216 del periòdic catalanista Joventut publica L'amiga, per I.L. Brichs, al costat de Las Eucarísticas de Jacint Verdaguer (La Vanguardia, p. 4, dissabte 7 d'abril de 1904).

Col·labora amb el moviment catalanista en l'escena cultural, oferint vals de descompte, des de la seva botiga de barrets, per a veure les novetats de l'Aplech Catalanista, o de la Sociedad Cervantes, Teatro Romea (...) ( p.8, 9 nov. 1901 i p.9, 24 de gener de 1905; La Vanguardia).

Brichs 2 - Carner 1

(Crònica d'un desempat modernista)

A la ressenya, els escriptors J. Medina i M. Rovira, deixaven constància –a raó de la publicació d'aquell poema– d'un afer digne de ser explorat tot seguit.
Ignasi de Loyola Brichs i Quintana tenia una botiga de barrets, força reconeguda i important, al carrer dels Arcs de Barcelona. Brichs era un d'aquells humanistes que, encara que la literatura no fos llur professió ni faceta més genuina, formaven part d'aquella munió d'humanistes i pseudoerudits de principis de segle XX que componien les files de modernisme, en institucions i participaven en múltiples publicacions en periòdics i revistes de l'època, en el cas de Brichs d'un marcat to catalanista, com Art Jove o Juventut.
Tot i que els relats com Espant i Carnestoltes (ambdós publicats dins la revista quinzenal Art Jove), tenen errades típiques d'un català no normalitzat (com és la incorporació de ch en mots acabats en c, o l'ús –inapropiat– de l'accent tancat i de la conjunció castellana y), heretades d'una –aleshores, encara– castellanització massiva, són força innocents i ridículament penosos, amb un interès literari que rauria en la crònica periodística més despenjada; confirma la idea que –després de llegir-lo jo mateix– en Carner en tenia d'ells. Fet que no el salvà d'aquell misteriós, i punyent, poema:


[...I així se't tornin els capells corones,
i el teu carrer del Arcs, arcs triomfals!

El seu esguard d'artista per móns ignots s'allunya;
ell de coneixemts folklorichs es un pou,
y té al carrer del Archs una botiga
y fou secretari de la -Lliga Catalanista!

En Brichs fá prosa; escriu sota pomposos titols
coses llargues qu'en lloch de cants tenen capítols;
hà enguany el jove Brichs tirat als Jocs Florals.

Oh gloria somrient qu' als Jochs florals brotonas,
tots els capells d'en Brichs que s'muin en coronas
y el seu carré dels Archs, hi siga d'Archs triomfals!]

J. Carner

Aquests versos enviats amistosament, però amb un clar to irònic ben manifest, emmudiren Brichs i li feren agafar un enuig que, més tard, seria pagat al remitent amb una broma, potser, de més mal gust que la primera.
Al trobar-se Carner a Madrit amb motiu d'un examen de la carrera de Dret, se li comunicà la mort d'un familiar. Era un terrible engany que li caigué a Carner com una pedregada, havent de deixar el que estava fent i tornar-se'n, precipitadament, en busca d'un parent que, tot i la molèstia, encara era viu.

L'esmentat capítol en la història de la meva família em féu pensar. Car jo, de petit (vaig començar la meva trajectòria literària als catorze anys); he d'admetre que els títols dels meus primers relats solien ser força llampants, àdhuc m'havia deixat influenciar, fàcilment, per la terminologia i conceptes que derivaven de la majoria d'episodis filosòfics i teològics que havia estudiat al col·legi, i fora d'ell. M'obsesionaven i, junt amb el caràcter que em caracteritzava, potser van acabar formant la meva mà dreta per a què escrivís d'aquella determinada manera. Un fet que, a dia d'avui, només ha esdevingut part d'aquell record que, sovint comparen amb l'experiència, i que no és més que una etapa de la meva vida.
Amb tot, aquells relats pseudofilosòfics i indubtablement simbòlics –el dia en que estigui suficientment avituallat en publicaré algun per a què el veieu– no passaven d'una o dues planes, fet que m'exculpava de part d'aquella innocència literària i experiència inexistent, o més aviat linial, d'aquest familiar acabat de descobrir.

En veritat que sóc diferent d'aquell Brichs, però havia d'omplir el buit històric que cap membre de la meva família havia omplert mai. Falta d'interès? Per desconeixença? Tot pot ser, i no per falta d'escriptors i periodistes a la meva nissaga. Però a algú li tocava fer-ho, i aquest he estat jo.
Al capdevall, el jove Ignasi i jo érem (i som) modernistes per naturalesa, encara que només fos tan trendy (segons Carner era un gomós) com jo i la literatura fos un experiment frustrat, algú li tocava d'escriure aquell títol, perdó, volia dir capítol històric.
Doncs bé, l'he fet i ja està.

Bibliografia:
·Cartes de Josep Carner a Rossend Serra i Pagès, presentació i notes a cura de J. Medina i M. Rovira, Reduccions. 29/30, febrer-juny de 1986, pp. 49-61.
·Hemeroteca de pàgines de La Vanguardia (diversos anys).
·Revista Art Jove, núms. 6 i 7; febrer-març de 1906.

Copyright:

Article:
©Àngel Brichs.

Imatges:
©Fonts citades.

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com .

Imprimir artículoWikio