LES COSES QUE HEM DE VEURE...

Jaume Cabré és un dels escriptors catalans d'aquella generació del 47; però sens dubte és un dels més clars a l'hora d'expressar-se com podem veure en un fragment d'una entrevista publicada a la Revista l'Acció del Grup Parlamentari d'Erc a Terrassa. Així doncs, quan el periodista li preguntà sobre la situació en que es troba la Catalunya d'avui, una indirecta que hom pot entendre i relacionar amb el fantasma de la crisi que vivim, ell digué:

Ens en sortim i ens en sortirem. Un país es vertebra sobretot per la cultura. És i es vertebra si sap construir un imaginari col·lectiu. Un país que organitza i relaciona les persones: treballa, imagina, culturitza, cohesiona, entreté i vivifica. I integra els nouvinguts, si ho volen, en aquestes activitats. Hi ha centenars d'entitats, amb milers de persones, que dediquen hores i esforços per a mantenir-les vives. El país també és això i no només les audiències de Telecinco, no només la castellanització preocupant. És la xarxa d'ateneus , d'esbarts, de cercles, d'associacions, d'entitats de tota mena allò que manté la idea de país. Si no, com és que no hem estat engolits pels estats que ens volen dissoldre? Jo sóc optimista i crec que ens en sortirem, sense abaixar la guàrdia. Perquè la xarxa és prou densa.

Vist així, podria entendre's força bé el que diu en Jaume Cabré, però la realitat és molt diferent de la ficció a la que ens veuen abocats els medis i l'òrgan político-institucional. No podem dissimular fent comprendre coses que no són. És molt fàcil crear un status quo que ens faci creure en allò que no som ni serem mai. Hi han ciutats d'arreu de Catalunya on els òrgans administratius que les gestionen, els ajuntaments, fan tot allò que sia possible per aglutinar públic envers la cultura. I hem de dir a dia d'avui que han fallat. Han fallat perquè el català normal i corrent, com l'andalús o l'aragonès, ni li ve ni li va la cultura. Només té un interès momentani i esporàdic per unes poques activitats, que si pot ser, no li generin una despesa important per la seua butxaca. La cultura, com a imaginari col·lectiu i gnosi interna de l'ingeni d'una comunitat és molt important, però no podem entendre-ho com una vessant i eix vertebrador econòmic d'un país. Dir-ho està molt bé, però mai serà com creu en Jaume Cabré. Ans al contrari. A Catalunya, el que l'aguanta és la capacitat innata del català de socarrel, el seu caràcter lluitador i afany emprenedor, res més. La cultura, emperò, forma part del que som, però no la podem mai satel·litzar-la sent allò que mai serà però que alguns interessats que no ténen res que fer, vol que sigui. Ja que la cultura, quan és dominada perd llur interès i passa a ser una arma política d'uns quants. Acabant, quant als Ateneus, cal dir que més que una xarxa són grups aïllats de ciutadans que volen recrear uns conceptes culturals perduts, i què, més que ser milers de persones, són persones que lluiten soles els que fan possible que continuïn existint un recull notable d'activitats culturals, perquè desgraciadament, per molt que no volguem admetre-ho, és molt bonic crear cultura, però encara ho és més mirar-t'ho des de lluny mentre els altres duen a terme tota la feina creativa. Aquest és el verdader problema cultural que tenim avui no només a Catalunya sinó a molts països del nostre planeta. És per això que els escriptors, lluny de alinear-se amb la política, han de fer-se un nom alternativament, independentment, sense lligadures amb ningú, només amb el seu art, què és el d'escriure. I encara que no estic d'acord amb algunes afirmacions pseudopolítiques que el Sr. Cabré fà, cal dir que el simple fet d'expressar-se de la manera clara i concisa en que parla sempre ja és digne de tenir el meu suport. Emperò, que quedi clar: CULTURA, desgraciadament, avui dia és POLÍTICA, i encarà més desgracia és que per escriure i tenir un renom tinguis d'alinear-te ja que si no ho fas estàs acabat. No téns cap mena de reconeixement. Per això, aquí des d'aquesta secció, aboguem per la LITERATURA ALTERNATIVA, PRÒPIA, ARTÍSTICA I APOLÍTICA. Més tard o més d'hora, com resa aquell proverbi: Ars longa, vita brevis, totes les aigües tornen al seu curs.

EL ETERNO AGUAFIESTAS