¿Qué lecturas os seducen más?

viernes, 1 de mayo de 2009

Lo Paranoic (Conte curt)



LO PARANOIC


La fulla caduca,

la bèstia es belluga,

jo tenia una pruna

i la sogra cap ni una,

quina il·lusió, jo vivia i tu no!


Havent acabat, un home amb una bata de ratlles negres i fons blanc corria cap al terapeuta dient: –Ja ho tinc! ja ho tinc!

–A veure, ensenya-m'ho, Josep.

–Tingui professor!–cridava l'alumne tot fent cabrioles i alçant la mà amb un paper força arrugat que contenia un poema.

El psicoterapeuta se'l mirava mentre mirava al seu company: –Aquest cada dia està més greu, no trobes?

–No cal que ho diguis.

–No fan relació ni amb les paraules alguns. Res del què escriuen té significat–Afegia mirant el full arrugat i a l'alumne de reüll.

–No t'atabalis. N'hi han que no ténen solució–finalitza el monitor de la sessió de psicoterapia dels divendres, tot fent-li el senyal al seu ajudant, el psicòleg Joan García. Ja era hora d'acabar la "classe". Una classe un xic particular, perquè en ella els professors no tenien la missió d'ensenyar cap matèria a fi d'augmentar els coneixements dels alumnes, ans al contrari, tampoc els alumnes hi anaven a aprendre'n gran cosa. Res d'això; era una classe de recuperació de la psicomotricitat i teràpia alternativa grupal que pretenia incrementar l'autoestima dels alumnes. Uns alumnes atípics, els quals, eren pacients de l'Hospital Clínic del Mar, planta segona, departament de malaties mentals cròniques. Aquelles teràpies s'anomenaven Gestalt, i consistien en una adaptació de les teories Freudianes adaptades a l'ens psicològic-terapèutic. L'inventor d’aquests sistemes fou Fritz Perls, un psicòleg austríac que tractava pacients amb malalties i trastorns mentals greus per mitjà de tallers en els què s'ensenyava expressió plàstica per mitjà de la pintura. Bé, aquí feien quelcom semblant, encara que amb l´escriptura.

Quan passava poc de dos quarts de dues, el menjador de l'Hospital del Mar s'omplia de gom a gom. Metges, metgesses, infermeres, auxiliars d'infermeria i fins i tot els guàrdies de seguretat i els conserges feien cua amb una palangana a la mà per anar a dinar. Entre la multitut, els que tenien més sort es trobaven ocupant les taules amb la forquilla a la boca i un rossegó de pa a la mà esquerra per acompanyar. Entre ells destacaven dos personatges, i no per la seva alçada ni per tenir unes condicions físiques més rellevants que la resta sinó perquè són els dos únics homes en tot el menjador que es troben junts en una sola taula. La gent els temia. I no era apatia sinó gelosia. Tenien la feina més ben pagada i que necessitava menys esforç de tot el centre, i el què era millor: fa cinc anys que la conservaven!

Ningú els hi feia ombra. Tenien nombrosos competidors, tothom els hi volia prendre el lloc, però era impossible perquè ells dos són els creadors del projecte i per tant, els especialistes en la matèria. Tots dos parlaven, sempre sols, com absents del món; vivien el seu, i era molt personal: el dels malalts mentals, o com molta gent erròniament els tipifica: el dels "boixos".

–Saps una cosa?

–Sí digue'm, què?–Preguntava en Joan mentre xarrupava amb passió els pocs cargols de temporada que li quedaven.

–Doncs que m'acabo de recordar d'un cas que em succeí uns anys enrere.

–Ah sí, i què té d'especial?

–Doncs mira, jo acabava de sortir de l'Universitat de Barcelona on n'havia obtingut la llicenciatura de Psicologia. Era Juliol i feia molta calor. Jo era assidu d'un cafè on feien unes tapes que era per llepar-se els dits. Però en aquella època de l'any, feien una paradeta al carrer, amb quatre taules i quatre cadires, no gran cosa, però si comptàvem la calor que feia i que la "tasca" es trobava a dos minuts a peu de la Facultat d'Humanitats, era una verdadera ganga. I dit i fet. Creuo el carrer Pelai i enganxo la Ronda Sant Antoni, en uns cinquanta-vuit segons ja em trobava assegut en una de les taules del carrer. Vaig demanar alguna cosa fresca, ara no me'n recordo gaire. Potser una coca-cola o bé un aquarius, d'aquells que no ténen gust de res però que són amargants com una mala cosa. No m'havia donat compte, que ja m'havia pulit el refresc. I és què amb la calor que feia, no me l'havia notat a la boca. Això ja ho fa la calor. Provoca deshidratació i al suar, l'acidesa d'estòmac què, amb l'ansietat autoinflingida per culpa de la calor i la suor, desemboquen en el refugi segur que n'és la beguda. En sí, tot és mentida, és psicosomàtic, però és clar, als cambrers ja els hi va bé això, ells han de viure d'alguna cosa, no?

Bé, tal com deia, en aquella terrassa de la Ronda, m'hi trobava la mar de bé, i quan anava per la quarta beguda, no em vaig poder estar i vaig demanar un platet d'olives. Eren bones, sucoses, refrescants. Me les vaig acabar en trenta segons encara no. I és clar, la beguda, les olives, la calor, era normal, tantes coses m'havien fet venir ganes d'anar a fer un riu. Em vaig aixecar a poc a poc, uns instants que em van semblar eterns, s'estava tant bé en aquella cadira. Vaig creuar el tram d'adoquins malgirbats que componen la vorera, per endintsar-me en un passadís llarg i estret que dominava la barra del cafè Spolari. No havien passat ni dos minuts que ja havia tirat de la cadena i estava sortint al carrer quan em vaig trobar un indigent que se m'havia assegut a la taula i s'estava bebent el poc sprite que hi havia deixat. Em vaig quedar uns segons mirant-lo i aleshores vaig sentir com si em pessiguessin a l'esquena. Em giro i veig una dona gran amb un bastó que amb prou feines pot caminar.

–Era ric aquest nano abans, sap?

–Quin nano?

–I aixeca el bastó, que més semblava un obús del gruixut què era, apuntant-lo en direcció a on estava aquell prototipus d'okupa que se m'estava fotent la beguda, tot dient: –Sí home!, l´Albert! –Què no el veu o què?

–Ara què ho diu sí, però com que...

–És un nano o no comparat amb mi? –remugava la iaia

–Bé, si ho diu així...

–Sí o no?

–Sí.

–Doncs ja està. El que l'intentava explicar–afegia la dona, que no aixecava sis pams de terra –És que l'Albert era un home ric, posseïdor d'una gran fortuna, pocs anys ençà.

Això era difícil de creure ja que mirar aquell home era igual que veure un capítol dels record guinness per la televisió. El paio, i encara que tècnicament, en les classes de l'universitat ens havien esborrat aquella paraula que odiem amb força tots els psicòlegs i psiquiatres del món, es podia ben dir que estava més boig que un llum d'oli. La calor, la dona gran explicant-me les històries de l'Albert el multimil·lionari, "un home de gran fortuna" deia, i aquell estaquirot xarrupant fins i tot les gotes que quedaven perdudes per la taula, em feien venir mal de cap.

–Però saps què és el més fort de tota aquesta efemèride, Joan?

–Espero amb ànsia que mho diguis –contestà tot seguit, amb gran interès perquè acabés la història.

–Que l'Albert, tot i presentar diverses alteracions de la conducta, manies, tics nerviosos, fer monòlegs repetitius, etc., es va treure de la butxaca un bitllet de deu-mil peles i em digué: –Compro la taula si t'en vas.

Jo no sabia què dir. Estava més que sorprès, bocabadat. Car no era tonto, vaig agafar la pasta.

–I què vas fer després? –intervingué en Joan

–Què volies que fés; anar al "super" i fer la compra de la setmana, al cap i a la fí són els tipus com ell dels que hauríem de viure, no?


Copyright: Àngel Brichs Papiol


No hay comentarios:

Related Posts with Thumbnails
Se ha producido un error en este gadget.

Archivo de blog

Espacios publicitarios: