MALÍCIA (cicle de poemes)

MALÍCIA

Sèrie de tretze poemes sobre el cicle del maltractament familiar,
abordant una lírica poètica que usa el quintet per parlar
sobre dilemes socials del nostre temps dins d'una òptica existencialista.

I
El breu instant de setge,
amor a una banda i rostre femení a l'altre;
un s'enamora,
l'altre el besa,
els dos s'atrauen, es toquen i s'abracen.
Es fan amics de dia
i amants de nit,
fan manetes i van al cinema,
sopen, beuen i se'n van de festa
fins llevar-se, entrellaçats, al llit.
És un breu instant de glòria
ja sia fortuïta o interessada
és un breu instant d'amor
provist d'un fort instint sexual
que mai farà que res sigui igual.

II
Suor, sang i llàgrimes,
un suau estertor,
la dona divaga, es pertorba,
un home erigit en príncep s'alça,
sincronització i gimnàstica és tota la resta.

III
Provistos de juvenils figures
no manquen d'efectes grollers
i es que d'experiència no en van plens,
tot i que es pensen ser eterns;
fent mà un a l'altre es compenetren, s'estimen i es desfan.

IV
No tot són flors i violes,
no tot són romanços de bosc
ni Dianes caçadores,
i encara que xipolleigen el destí
tot és incert quan els toca decidir.
Llavors entren les pors,
el dubte els embriaga,
corren un i l'altra
cansats d'aguantar-se
senders estranys agafen.

V
Quan ja sembla que res pot ser igual
el passat aflora en la memòria,
instant de glòria els recorren llurs caps,
i tot just d'haver-se abandonat
corren a l'inversa l'un de l'altra.
Ja solament queda una eina,
un fàstig sobrenatural,
allò que el destí els va fer tornar,
es tot el que ara els uneix,
i en cos d'infant un amor ja perdut els beneeix.

VI
D'amor ja no n'era avessat
sinó llàgrimes dures com comptagotes
que tocaven ser besades;
era l'hora de madurar
i un nouvingut cuidar
a l'ombra de tres llits a despertar.

VII
La vida no és agradable
ni gratuïta ni cobejada,
és més complexa i versemblant
que una pipa a seu davant,
per més que front podem fer possible.
Pensem sovint l'amargor
d'aquelles coses que ens feriren
de la mà alçada que ens tocà
de la bronca que rebíem,
car mans dèbils de dona no ens faran deturar.

VIII
Els nans es fan grans
el temor es converteix en violència
aquella en odi
sovint el que uns fan altres continuen,
tot ventant-se cosses i deixant de pegar.

IX
Diuen que aquell temor pueril
al que tots feren cara grossa
una vegada se'ns acostà,
volent esdevenir matrimoni,
i es que era tard per a sanar.


X
Poques coses s'atenen
breus instants d'ira ens atabalen
fent-nos previsibles i fatals
configurant una personalitat dessimbolta
que solament vox iustitia pot apaivagar.

XI
No sabien qui n'era el culpable
mare, fill o pare...qui sap?
el cert és que la sang brollava de valent
veient-se un destí atent
que a tots esquitxava poc agradable.

XII
Era el destí per una vida llarga,
intensa, dura, quasi eterna,
per fí havia arribat al seu final,
res podria ser mai igual,
menys per un, que de cel·la en cel·la una espera llarga li era brindada.

XIII
Somiem amb l'eternitat
volem canviar però,
ambtot no fem res per fer-ho,
solament la ubiqüitat ens atrau,
solament el desig ens desfà.

Autoria i textos:

Angel Brichs Papiol