Àngel Brichs entrevista a Xavier Espínola

La secció cultural del magazín Rubricata d'aquest mes ha publicat una crítica (amb entrevista inclosa) al pintor rubinenc Xavier Espínola

El pintor, que el proper diumenge 9 de gener de 2011 tancarà la retrospectiva que fa a la Sala d'art "Antiga Estació" de Rubí, ens explica la seva particular forma de veure l'art i d'entendre la pintura

El "jazz-art" de Xavier Espínola

A voltes entre el realisme i l'abstracció figurativa, el rubinenc Xavier Espínola, després de l'humil exhibició que protagonitzà fa uns mesos, en un ambient nogensmenys casolà a la sala "La Claraboia", se'ns mostra de nou, aquesta vegada amb tota la intensitat que es mereix, en una exposició antològica en que descobrirem algunes de les èpoques que han marcat llur vida pictòrica, des de llur etapa cubana fins al present.

La vida, abans de Cuba, què era per a vostè?
Inquietuds, impuls juvenil, passió, prosperitats i desavinences. De tot i força! Era costum en mi d'estar força distret i inquiet projectant la mirada entre altres coses del món, lògicament amb ganes d'aprendre i créixer en l'art i també com a persona. Molt d'hora vaig començar a viatjar, sobretot foren incursions d'estudi al nord d'Europa, estades perllongades a diversos països, vivències inoblidables i també decepcions, perquè no existeix una cosa sense l'altra; i sobretot molta passió! Sí, ho haig de dir; i encara que actualment visqui al camp, sempre m'ha influenciat l'embruix de la ciutat; mai em preocupà l'orientar-me en elles, ans el contrari (aprenia amb molt d'esforç a perdre'm en aquestes). Ja de petit vaig començar a mostrar la meva obra i, quan havia fet els catorze vaig orientar el meu camí cap a les exposicions, poc després (amb vint-i-tres) recordo que vaig protagonitzar les primeres individuals i col·lectives, primer a Barcelona i més tard, a galeries d'Espanya i de fora, paral·lelament veniren les beques, concursos...

Com involucra el cromatisme del tròpic a la seva obra?
La pregunta em condueix a una etapa determinada de la meva vida; quan vaig conèixer ma muller Yamilet, poc després tenirem l'oportunitat de fer el nostre primer viatge a l'illa de Cuba. Des del principi vaig tindre una sensació de retorn a la infància, era molt agradable aquell estat emocional, junt amb l'aire, els vestuaris, els olors, el ritme de vida... També gent culta i amable que em feren sentir com a un més de la familia tardant poc, per això, en posar-me a pintar. Sóc conscient que passar llargues temporades a l'illa ha influenciat, notablement, la meva obra. Abans de Cuba, estava força immers dins els convencionalismes que tant es porten als països més desenvolupats (modes, tendències, exclusivitats); finalment vaig desfer-me de tot allò, aïllant totes aquelles demandes i especulacions que poblen el nostre entorn més immediat enfilant una connexió espiritual que, dins la meva obra, ha repercutit en llur aspecte cromàtic, apropant-me a una imatge més objectiva i referencial d'algunes experiències viscudes i que, ocasionalment, mantení amb l'abstracció.
Per a mi, el que vull transmetre en la meva obra és aquella frescor i dinamisme present a la natura, arquitectures, paisatges humanitzats o visions certament oníriques. És com passar de l'estímul òptic a l'univers interior rere l'observació tranquil·la de la realitat.

Quan tornà a Rubí, després d’estar uns anys fora, a ultramar, què li sorprengué més (del creixement urbanístic)?
En la posició urbanística hi trobo a faltar més personal qualificat, prestant als petits detalls més cura i rigor. Falten bons assessors amb bones intencions, sense cap dubte hi ha una falta d'interès cap allò col·lectiu, un questionable amor per allò que és nostre i moltes presses, cosa que es subscriu al benefici de pocs. Esperem que tot millori algun dia.

L’aspecte musical (o més aviat el jazz) resta unit a la seva gnosi creativa. Veu en aquesta sinestèsia cromàtica l'interpretació perfecta del seu estil pictòric?
Sí, la música, especialment quan la puc escoltar millor, i si no és de "plàstic", si no és demanar massa. Els sons si són especialment clàssics, el "jazz" (amb "swing" millor), molts estàndars i sobretot "la bossa nova" és per a mi, i els meus amics, d'una gran exquisitesa i un bon regal per enriquir-se a un mateix, i haig de dir que bona part d'això influeix positivament a la meva obra, al meu cas, intervenint en el procés creatiu depenent de la idea, instant i voluntat.

A l’exposició recent que està realitzant a la sala "Antiga Estació", podem veure alguns paisatges que evoquen la ciutat de Rubí; digui’ns, per acabar, com creu que s’ha de pintar un paisatge al segle XXI?
Uhhhh! Un xic compromesa la pregunta, ja, ja! Provaré de respondre-l'hi acollint-me a la llibertat de l'individu creatiu, que si més no equivaldria a transformar (o convertir) l'esperit en matèria mitjançant una madurada i intel·ligent transgressió plàstica o apropar-s'hi per a conseguir-ho. I això, per exemple, aplicat al servei d'un paisatge del nostre temps... La resta, és la suma del llenguatge, els recursos i les eines que cada artista utilitza. Sempre he suggerit no involucrar-se gratuïtament en modes ni en els convencionalismes de la comprensió, ja que així no es pot disfrutar i, difícilment, contar la veritat. Quan ens entestem en voler ser tan diferents... Ai! Si aixequessin el cap molts d'aquells artistes que ens han precedit i veiessin algunes propostes d'aquest segle!...

Tot i que l'obra d'Espínola declina llur visió plàstica de la realitat versada, si més no, en tòpics que hi mostren una herència neoclàssica, dotada d'una venada un xic simbolista; el cert és que en la connexió de diferents espais vitals han conseguit sumar l'experiència cromàtica necessària que ha ungit, finalment, a l'artista en una dissidència hiperralista on la barreja del color, amb certes dosis d'impressionisme plàstic, situant-nos en una sòbria expressió pictòrica que té una mica d'arreu on ha viscut.
La seva obra, impregnada de forts colors que ens ubiquen, sense voler, a l'ombra dels sabors més tropicals, l'essència càlida de la calor, el ritme i la música cubanes, capital de la qual, l'Havana, ha estat font d'inesgotable inspiració per aquest rubinenc, ajuda a descriure'ns l'obra d'un artista que, com molts d'altres bohemis catalans, ha importat els gustos americans per abastir una obra gràfica que descriu ponts a sengles ribes de l'Atlàntic.
No seria gens estrany esmentar que Eduardo Roca, Kcho, Fabelo o Zayda del Río, hereus del famós noumodernisme cubà dels anys 40 i 50, al marge de noms propis de la vanguàrdia cubana d'aquells anys (com ara René Portocarrero, fet que podem preveure en les pàtines de color que implementa Espínola en els seus paisatges), passant per les velles herències noucentistes del tipus "Chait Noir" (estil Monet), han estat línies de fuga en l'elaboració cromàtica, talment emparentada amb la pintura sinestèsico-musical del període d'entreguerres, copsant el "tòtem visual" dels escenaris d'un pintor que s'empra d'una profunda catarsi per a donar forma i coherència a les seves composicions.

DADES DE L'EXPOSICIÓ:
ON: Sala "Antiga Estació", al carrer Josep Serra, s/n.
QUAN: Fins el 9 de gener de 2011.
De dimarts a dissabtes de 18 a 20.30 h,
i diumenges i festius de 12 a 14.00 h i de 18 a 20.30 h.

Copyright:

Text i imatges:
©Àngel Brichs

i

©Revista "Rubricata", núm. 2343

Introducció:
©LITERATURA DEL MAÑANA

Publicades en aquest bloc amb l'aprovació prèvia dels seus autors:

www.literaturadart.blogspot.com .

Imprimir artículoWikio