En la fotografia: Una escena del sopar en què Montse Estruch dialogava amb els assistents.
Gairebé tots els que van assistir al ja habitual i més que famós sopar-tertúlia que organitza l'Ateneu Terrassenc cada mes, varen quedar meravellats amb les senzilles i colpidores paraules d'una dona que, després d'una llarga trajectòria en el món de la restauració, aconseguí fer-se un nom en un espai selecte reservat al llarg dels anys a un públic masculí.
Tenir èxit en aquest món engelosit, on la hipocresia neix amb la mateixa absència d'allò que precisament els que ho són defugen, és molt complicat; la fama és efímera, estèril i alhora, una càrrega molt difícil de suportar.
Per a Estruch, la combinació de feines que envolten un restaurant d'alta cuina, o com més en els nostres dies hem conegut amb el nom de cuina d'autor, comporta -com diu Estruch- “tota una sèrie de sacrificis que et du, inevitablement, a un treball esgotador.”
Trobar-te en un estatus de gran nivell com és governar un dels restaurants més prestigiosos de Catalunya, mereixedor fa uns anys enrere d'una estrella Michelín o el guardó a la millor carta de vins de Catalunya (Premi Cartaví, 2009), comprèn estar al dia en moltes qüestions. Una d'elles és viatjar. Estruch, parlà sobre alguns dels darrers viatges que ha fet, passant per un llarg i ample recorregut que l'han portada des de Suïssa, passant per Alemanya fins als Estats Units, entre molts d'altres països.
“En els llocs que m'he trobat -argumentà Estruch- he procurat d'aprendre tot el què podia, de la mateixa manera que aquells altres xefs que coneixia allí, també ho aprenien de mi.”
Actualment, alguns dels restaurants de més relleu a Catalunya, com ara Liventia, Saük, Iko, El Blanc o Petit Comité, de Fermí Puig, s'han adherit a una proposta que vol incentivar menús a preus més assequibles per al client. Coneixedor dels perills que envolten la crisi actual, el Restaurant “El Cingle” ja inicià un mètode similar, comptant en l'actualitat amb una carta que pretén satisfer els gustos dels més exigents però també les butxaques dels que no en són menys.
Tanmateix, i encara que l'every meal is possible to pay americà ha funcionat molt bé fins ara, els adeptes que han seguit i continuen seguint la cuina de xefs com Ferran Adrià, Carme Ruscalleda o Montse Estruch, és més viva que mai, configurant per això una nova modalitat o variant, en la seva base i continguts, del que fins ara havíem conegut amb la pintura, la música o la literatura.
En la imatge: La xef Montse Estruch amb l'escriptor i membre de la Junta de l'Ateneu Terrassenc, Àngel Brichs
Per a Estruch, crear un plat és un miracle, produït, certament per mitjà de la fusió entre l'experiència i l'equilibri del sabor, però també és una obra, més subjecte a l'art en sí, aquí identificat com una poesia; un poema visual que, malgrat tot, i per benefici i plaer de l'ésser humà, és comestible.
Font de l'article i les imatges:
Vocalia d'acció literària i filològica de l'Ateneu Terrassenc