«[...] Es necessita un gran coratge i una bona dosi d'autodisciplina i voluntat per a plasmar l'autoanàlisi que la Gemma ha fet en aquest llibre. El que em fa pensar en aquella fortalesa, exclusiva de les dones, la qual sols és reconeguda per a qui ha superat una maternitat [...]
[...] Fer un repàs de la teva pròpia vida obliga a reconèixer els teus propis errors, i el que és més difícil: acceptar-los. I per això és necessària molta valentia. Jo no podria. Per això no miro mai enrere. Per a mi, el passat no existeix. Les poques vegades que m'he deturat a observar-lo, he plorat. [...]» Ángel Brichs
Proveïda d'aquella fragilitat característica de tota dona casada (en aparença), i amigòfila (per necessitat, culpa de dues depressions sofertes), han fet de Gemma Solsona Peñarroya, una dona dotada d'un fort caràcter (sovint subjecte a una gran independència).
Ens farà ressò de llur complexa personalitat a El sentit d'una vida (Editorial Fonoll, 2011), tot explicant-nos algunes de les experiències que han marcat la seva existència (com a dona, filla i mare), a comptar des dels seus orígens (Les meves arrels; pàgs. 17-24), on ens fa cap d'on ve i, en certa manera, el que l'ha portat on és ara; passant per les èpoques d'estudiant, els seus matrimonis fallits i els tràngols que sofrí a conseqüència de les depressions patides (fet que l'hi fa incloure un capítol addicional: una mena de definició patològica de la depressió, escrita pel Dr. Aparicio, metge de família del CAP-St. Llàtzer de Terrassa; p. 87) ens obrirà els ulls, i ens farà entendre quelcom millor el que alguns psiquiatres han anomenat «la malaltia del nostre temps».
Tot un relat molt propi d'avui, on moltes coses perden el seu vell «còdex» sacro-privat, per a ser suceptibles a una explicació (i possible comprensió), deixant de ser tabús, per a convertir-se en «útils necessaris» que ajuden a entendre'ns a nosaltres mateixos. Una visió íntima i personal de la dona catalana del XXI (escrita en clau autobiogràfica), sempre a l'abric de la possible adaptació que el lector n'hi pugui fer, resseguint el fil transparent de la realitat per la font inesgotable que ens ofereix aquest nou gènere literari d'aquest nou mil·lenni: l'autoajuda:
«[...] Afortunadament, a dia d’avui, l’acceptació de pràcticament totes les coses (ja siguin negatives o positives) fa possible un doble plantejament de la realitat, sovint immersa dins d’una perspectiva on la lògica dóna el relleu a un nou aspecte moral del segle XXI: la compassió. Amb ella i amb les meves singulars experiències (que segurament no són tan diferents a les vostres) he pogut aixecar el cap i acabar d’escriure les últimes pàgines del llibre que teniu a les vostres mans. Em queda molta vida per recórrer, encara he d’aprendre molt, però em sento satisfeta d’haver arribat a allò que els místics anomenen «realització personal». «Coses de l’edat» –podeu pensar alguns; però és veritat que, de la mateixa manera que la suma de moltes qualitats poden configurar la nostra inviolable personalitat, determinades vivències també ho poden fer, per sempre més. El meu cas només n’és un exemple, no l’excepció.[...]»
(El sentit d'una vida; Postfaci, p. 91)
Reflexions en forma de diari, escrites en passat (des del present), puntualitzant les circumstàncies que han portat a l'autora a la seva situació actual, i casos (dins l'àmbit professional) que l'han fet reconsiderar alguns dels seus objectius vitals:
«[...] La felicitat, emperò, és un concepte indeterminat i molt subjectiu. Per a algunes persones, la felicitat s’aconsegueix quan tothom està al teu servei, quan pots manar i remenar les cireres. Aquesta no és la meva manera de pensar. Crec que donar, de vegades, ens fa més feliços que no pas rebre. He arribat a pensar que això no deixa de ser un acte egoista per sentir-me bé jo mateixa, però ara sé que no és ni més bo ni més dolent pensar així o d’una altra manera. Cadascú pensem diferent i en la varietat hi ha el gust, sinó tots vestiríem igual, a tots ens agradarien els mateixos homes (o dones) i tindríem les mateixes aficions. Malauradament, cada any moltes dones són víctimes de la violència de gènere. L’any 2005, com a advocada d’ofici, en vaig viure un, de cas, i posa la pell de gallina[...]
[...] –On ets, mala puta? Hi ha un tomàquet podrit a la nevera. No serveixes per a res. No te’n cuides ni dels nens ni de la casa!
Ella, mig esporuguida i amb el cap clot, va treure el tomàquet. Tot d’una, la va acorralar darrere la porta de la cuina. Pocs segons després, uns crits d’esglai ressonaven per tot l’edifici: la Marisa, altre cop, havia rebut una pallissa.
Durant els cinc anys de convivència que la meva clienta va patir maltractaments psíquics, el seu company li prohibia que parlés amb els seus pares, li feia creure que no servia per a res, quan justament era ella qui cuidava els nens i feia totes les feines domèstiques. El tracte vexatori era constant. El senyor Marcel li prohibia que es vestís d’una determinada manera i la insultava sovint. Tancava els nens al cotxe, no els rentava... Li havia arribat a tancar el llum i l’aigua, en determinades ocasions, perquè els nens no poguessin sopar... I, a més, no li va deixar fer una ecografia del quart embaràs perquè no la volia pagar i la va obligar a avortar; va marxar de casa amb els diners, sense donar cap explicació... I en els dos últims anys de convivència va sofrir maltractaments físics: el seu company li llençava objectes, li donava cops de puny a l’estómac, l’apallissava i, fins i tot, se li havia orinat a sobre.
El fill gran de la família patia atacs d’ansietat quan presenciava aquests actes de violència. La situació es va tornar tan insostenible que la mare i els tres fills van haver de fer les maletes i marxar a Badajoz, a casa dels pares, que la podien ajudar econòmicament i moralment. No es podia quedar a Terrassa perquè no tenia diners per llogar un pis. Davant la situació, el germà de la meva clienta va trucar la policia municipal i la meva representada va presentar denúncia; el seu company va ser detingut com a presumpte autor d’un delicte de violència domèstica, decretant-ne la llibertat provisional sense fiança; el van absoldre perquè tenia domicili conegut i perquè no hi havia indicis que pogués sostreure’s a l’acció de la justícia; havia de comunicar al Jutjat, però, els canvis de domicili que realitzés [...]
[...] L’any 1993, l’ONU va reconèixer els drets de les dones com a drets humans i va declarar que la violència contra les dones en suposa una violació. Estem davant d’un problema social que el pateix un tipus de col·lectiu: les dones. Hem de ser capaços de lluitar contra aquest fenomen social tan arrelat a la nostra societat. Estem davant de casos greus, on perilla la integritat física i psíquica de la dona. Què més s’hi pot fer al respecte? No baixar la guàrdia. Em sento impotent, com a dona, que algunes dones hagin de patir aquests abusos. Afortunadament, no totes les dones hem patit aquest tracte. Per sort, el meu divorci va ser de mutu acord, i ben civilitzat. Malgrat tot, a la parella ha d’haver-hi equilibri: per compaginar els gustos, un dia haurà de cedir un, i l’altre dia, l’altre. No pot ser que sempre estiri de la corda el mateix, perquè acabarà trencant-se. Per exemple, si un membre de la parella surt un cop a la setmana amb els amics, és lògic que l’altre membre també ho pugui fer, que no vol dir que ho hagi de fer obligatòriament, sinó que, simplement, ho pot fer. La base ha de ser la comunicació i la confiança. Sense comunicació, la parella no pot actuar per falta de coneixement, i sense confiança la relació no tindria raó de ser, i això no és només una qüestió moral entre el matrimoni, sinó també obligacional, com estableix l’article 66 del Codi Civil espanyol. Tot i això, a la vida no tot és científicament explicable, encara que sí ho sigui quant al tractament farmacològic que envolta tota malaltia. I la meva es digué depressió [...]». (El sentit d'una vida; Un món diferent, Cap. II: Estudis pagats, pàgs. 56 - 59)
Llenguatge planer, entenedor, però no lliure d'academicismes i d'una munió de frases cèlebres (aforismes) que voleien com a metàfores circumspectes a cada capítol, tot completant «una gran safata vital» (com diu Àngel Brichs al pròleg; p. 15), amb tota una sèrie d'imatges que passaran a la posteritat, i que dinamitzaran una experiència lectora que ens oferirà tot un recull de passatges de gran valor literari. Unes memòries que li valgueren més d'una llagrimeta a una autora que ha après que, a la vida, davant l'adversitat: el comfort dels fills i l'equilibri que et pot donar la família, és tot el que necessites per a tirar endavant.
Un llibre, fruit de la passió i ganes de viure d'una dona, pràcticament alliberada, que se'ns apropa sota el nexe determinant d'un llenguatge que s'esta convertint, poc a poc, en una al·legoria d'aquest món postmodern. Un espai de reflexió que ha esdevingut la més bella i perfecta metàfora de l'arbre que l'autora plantà, antuvi, a St. Llorenç de Morunys.
Títol: El sentit d'una vida
Gènere: autobiografia
Autora: Gemma Solsona Peñarroya
95 pàgines
ISBN: 978-84-938242-2-8
Preu: 10 €
Més informació a:
Imprimir artículo Wikio
2.JPG)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario