Una lírica amb un to personal: 'El sol ignora els capvespres'

Hom no s'hauria pensat mai que un politòleg com Ferran Requejo disposés d'un perfil poètic tant definit.
A voltes entre la lírica catalana i la castellana, fet que demostra en 'Coda', l'última part del seu poemari, i influenciat amb autors com Papasseit o Benedetti, entesta llur lírica enèrgica en un estrany codi basat en una barreja on les al·legories, la molt emprada figura de la imatge -com feia Benedetti-, i els conceptes eterns (aforismes) s'uneixen tot fent inspirar l'autor en una versificació lliure, no lligada a paràmetres ni a formalismes, però que aconsegueix destriar, clarament, els pensaments del lector, tot embolcallant-lo d'una correlació de rauxes que frisen per desclassificar una visió molt personal de l'existència i de la seva vida. Tota una experiència per als sentits.

"Catalunya ha estat un país, encara que no l'únic, en el que existeixen i existiren excel·lències literàries dins l'àmbit de la política. Humanistes de l'alçada d'en Màrius Torres, l'anomenat 'poeta de la república catalana', en el passat, o d'Hèctor López Bofill, membre del Pen Club i professor de Dret Constitucional a l'UPF, foren i són exemples més evidents, que casos singulars o aïllats, del que podem pensar".

Desig impossible en política, Requejo utilitza la mètrica del vers lliure per a explorar aquella part interior que, en llur literatura, manté tot el seu interès per fer-nos arribar tot els significats que se'n deriven. Un recurs formal molt comú en els nostres dies, del qual l'autor ens en fa cap, tot emmirallant-nos en un poemari que ha representat un viatge personal, de la seva existència i de la seva vida, després de trobar, en aquest cas en la poesia, el vehicle de fugida per admetre i dir allò que sempre havia volgut dir:

[Pensa, pensa com vulguis,
però sigues tu mateix; sols així podràs descobrir-te,
sense vergonya, i amb l'essència del plor
i el plojim de la primavera, refer-te a tu mateix, curant-he les ferides,
reeixint en la paraula,
descobrint les teves pors.]

'Prosa poètica'. Àngel Brichs

A 'El sol ignora els capvespres' s'hi descriu alguna cosa més que una forma de pensar i de viure del seu autor. D'aquest poemari se'n deriven conceptes eterns; els desoris d'un existencialisme efímer i intemperant d'un politòleg que va néixer amb l'habilitat d'un mestre d'aixa per fluir el llenguatge i enriquir el vers. Rera seu, descobrirem un món complex on la imaginació pren forma en les quatre parts en les que es compon el llibre, en una barreja, talment ben estructurada, de circumstàncies personals, desitjos interiors i odes al món, al mar i a la terra, que s'enterboleixen en un magma eidètic que busca la justificació dels fets viscuts per l'autor i la recerca, quasi exhaustiva, que el porta a una psicoanàlisi vital sense precedents.

Mentre que en 'La mar com una lluna d'aigua' (Part II, 13), denota un existencialisme punyent; en 'Sangtraït' o 'Rebost de Somnis', ho conjuga amb una imatge de la terra i el fruït del seu sentiment vers Catalunya, fent-nos cap d'una lírica que, en alguns punts abans esmentats, té moltes similituds amb Vicent Penya, com podrem observar en la poesia que trobem en la Part III, 14 del 'Desig de Terra' d'aquell autor, poemari pel qual fou mereixedor del Premi Agustí Bartra Ciutat de Terrassa, l'any 1997:

[Quan s'ha arribat al punt definitiu del camí
cal agafar una pedra I assenyalar-ne la fita.
Només així, amb l'indici extrem de la pols,
aconseguirem, sens dubte, un descans merescut.
I a l'ombra del taronger, o de la figuera,
o a recer del mur de calç del cementiri,
repassarem, asseguts, els trajecte resseguit.]

D'altra banda, tot i que defuig l'estilisme de Papasseit, quant als aspectes formals s'endinsa -com ell- en una poètica interna, personal, on la seva vida flueix al costat d'unes descripcions, quasi vistes com una consciència pròpia, de llurs experiències vitals, fora de l'esquematisme hertzià que emprava Salvat, configurant-se com un poeta social que, en tant que polític, s'emmiralla en la línia somniadora, intimista i elegíaca d'un trobador, al més pur estil d'Apollinaire, classificant-se en aquella -com anomenà Joaquim Molas- 'estampa de barri'.

'Vida ambivalent', 'Embruixats pel llenguatge', 'L'amor' i 'Coda', aquesta última en castellà, són les quatre parts en les que es divideix el poemari de Requejo; una lírica, en format bilingüe, mètode força seguit a dia d'avui, i que ha tingut bons resultats i recepció en el públic lector, com podem comprovar en els casos de les últimes publicacions, en aquesta direcció, d'alguns dels membres de l'Asociación Cultural Anceo, de Viladecans.
Un llibre que ens aporta un fil poètic amb algunes diferències, quant a la llengua, però escrit en una mateixa línia de treball, on els aspectes conceptuals n'emmarquen llur activitat argumental, retòrica i formal.
Es podria dir que en el llenguatge poètic de Requejo s'hi barreja el perfil de 'L'irradiador' de Papasseit i un marcat estil maragallià , tot formant un conglomerat poètic molt actual, molt més conceptual que en els dos anteriors, on podem tornar a trobar similituds amb Benedetti, com és el cas d' 'Adioses' o 'Amor de tarde', al mateix temps que -en un mode de mostrar-nos les seves preferències líriques-, descalçar-se en un seguit d'odes a poetes amb els que s'identifica, com veiem en 'Aleixandre' o 'Papasseit'.

Com podem veure en 'Ports', el poema que il·lustra una de les cobertes del llibre, el desig del camp és, per a l'autor, un clam per a fugir de la realitat urbana que l'envolta, on la presència d'adjectivacions i profundes descripcions, s'immiscueixen en un imaginari sensorial que omple els sentits del lector, síntesi d'elements molt usats en l'estètica modernista. El tòpic del 'Carpe diem', molt admirat pels renaixentistes, cerca en Requejo un desig idíl·lic que va més enllà d'un lloc on emigrar; en sí, és el reflex, com va féra Papasseit en poemes com 'Quina grua el meu estel', de la impotència i de desmembrament d'aquella terra que, igual que el nostre autor, també el veigué néixer. Fets que reclamen i contemplem, en les escenes marítimes i els lligams terra-aigua, molt emprats, també, en la línia costumista dels modernistes i existencialistes, fent ganyotes actuals d'estils més futuristes, fet que podem observar en els salts en el vers i les gradacions continuades:

Ex.: La tristesa embolcalla
___la matinada
_________al camp.


Ex.: I a la ciutat
___mil enigmes germinen
___desigs de maragdes.


Ex.: Suburbis de suors resplendents,
___cellers de calfreds,
___manglars d'esperances.

Un poder rítmic que fa de la lírica requejiana quelcom més que una antologia poètica més, a l'incloure conceptes figuratius i formals vistos molt temps ençà. I tot això, en una prosa poètica moderna, que trascendeix en descripcions i conceptes actuals, usant un llenguatge culte i col·loquial, simple i compost a la vegada, per a fer-nos veure que la poesia tant pot basar-se en l'acompassament melòdic de les seves paraules com el què elles ens diuen en realitat.

L'apunt:

'El sol ignora els capvespres', (2010).
Gènere: poesia
Autor: Ferran Requejo
Edició: L.M. Pérez ' El Punt vol·lat.
72 pàgines
Més informació a: www.ferranrequejo.cat

_____________________________________________

____________________________________________

Copyright:

Ressenya:
LITERATURA DEL MAÑANA©

Amb la col·laboració d':
Àngel Brichs©
Escriptor i crític literari
www.escriptors.com

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia del seu autor:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio