Era un divendres. Tard. I al despatx on era, encara se me'n féu més. Una muntanya de papers que, de poc en poc anava omplint la meva taula de treball, plena d'esborranys d'articles sense publicar i mails incontestats. En un racó, uns paperots vells s'amuntegaven d'una manera estrambòtica, tot esbentant corbes de nivell i relleus abruptes que conformaven llur particular orografia. I a sobre de tot aquell reguitzell de cel·lulosa: una carta.
Prop de tres minuts i mig em vaig quedar somiquejant-la; temps suficient per a extraure'n les parts més interessants, o les que, d'alguna manera, m'havien colpit.
Era un d'aquells regals que no cal que els obrim per a saber què hi ha dintre.
Prop de tres minuts i mig em vaig quedar somiquejant-la; temps suficient per a extraure'n les parts més interessants, o les que, d'alguna manera, m'havien colpit.
Era un d'aquells regals que no cal que els obrim per a saber què hi ha dintre.
M'enrecordo molt d'aquell viatge en bus. La Clàudia, la Judit, i dues amigues més agafaven el nocturn amb freqüència. Aquest surt de l'antiga estació dels catalans i va cap a Vacarisses. Hora de sortida: tres de dotze.
Aquell dia, em vaig quedar fins tard escrivint un parell de notes que havia d'enviar a l'endemà. Jo puc ser un raravis amb moltes coses, però amb el temps no hi he jogat mai. No m'agrada que se m'escapin, les hores. M'agrada ser, el què es diu, productiu. Malgrat tot, aquell dia havia transigit en aquell aspecte. Fet que m'havia fet perdre l'autobús de tres quarts de nou i el tren de dos quarts, de la mateixa hora. Jo era un d'aquells fanàtics del transport públic. En quedem pocs, però som dels bons. Una molt mala idea, a vegades, quan vas fora d'hores.
Com tots, aquest tipus de medi de locomoció passiu té la seva part bona i la dolenta. Aquesta n'era la falta de puntualitat. Aleshores vaig pensar: què fer?
Com un boig, vaig començar a pescar tot tipus d'informació relacionada amb enllaços i connexions de quants ferrocarrils, trens i autobusos poguessin existir. Finalment, vaig trobar-ne un. Era un bus nocturn, una línia fantasma a la que només li faltaven nou números per a completar una posició sexual d'allò més interactiva.
'Quin remei, l'agafarem!'-vaig pensar per a mi.
Personalment, sempre havia estat un assidu als trens. Són confortables i no es mouen gaire, a diferència dels autobusos. Sempre tens la possibilitat d'escriure-hi, i si l'hora t'acompanya, difícilment pots trobar un lloc on concentrar-te millor.
Aquell bus, no va resultar ser com els altres que havia conegut. Era molt pitjor! Una verdadera baldufa. Una bellugueta. Si fa no fa, com les tres noies que pujaren amb mi. Tot i la diferència d'edat, no em van semblar gens menyspreables. Eren força atractives.
Tot d'una, dues es feren un petó. Una era més alta que l'altra, mudada -tota ella- amb un conjunt gris perla que, amb gran perfecció, l'unia amb unes albarques d'espart al més pur estil eivissenc. Qualitats a la vista: orgull i delicadesa. Un, reflectit en la mirada -plena de supèrbia incandescent-, l'ànsia típica de l'adolescència, i l'altra, per la rosa que figurava en un petit espai de la seva llarga cabellera; perfil que denotava de volguer i no poder, un intent de rebelia que manifestava, clarament, llur fragilitat. Darrera d'elles, una noieta, amb unes Dolce Gabbana que quasi em tocaven, ajaçada -ocupant dos seients-, no tant sols per fardar sinó també per a poguer asseure's en unes fileres de cadiretes dobles i triples que et demanaven un règim d'allò més sever. Instants abans, jo també m'havia aixoplugat -com féra ella-, cosa que m'havia fet sospitar un estrany nexe comú, el qual ella volia, però jo, no.
Un joc de miradetes i somriures d'una enganyosa complicitat, es foren succeïnt. La noieta; ui, la noieta! Era clar que volia anar més enllà; fet que s'evidenciava en els seus gestos i un rictus que li feia ganyar-se el llavi inferior, tot fent-se la desentesa, com si jo fos estúpid, o alguna cosa així. Aleshores, un rar sentiment d'autodefensa, desconegut en mi, però no tant insòlit com per agafar i fer-m'ho amb una euga desbocada de divuit anyets, tot revisquent aquells temps de festasses universitàries, vaig agafar un paper mig rebregat que tenia a la butxaca -cosa no garire estranya en mi-, i amb el boli que sempre duia a la de la camisa, li vaig fer aquell dibuixet que, més d'una vegada m'havia portat un disgust i una alegria.
-Tu ets imbècil o què? -respongué, irada, ella.
Sota aquella miradeta subversiva, vaig descobrir un prefixe de senectud que fins aquell moment no havia descobert. Potser no estava tot perdut.
Aquell dia, em vaig quedar fins tard escrivint un parell de notes que havia d'enviar a l'endemà. Jo puc ser un raravis amb moltes coses, però amb el temps no hi he jogat mai. No m'agrada que se m'escapin, les hores. M'agrada ser, el què es diu, productiu. Malgrat tot, aquell dia havia transigit en aquell aspecte. Fet que m'havia fet perdre l'autobús de tres quarts de nou i el tren de dos quarts, de la mateixa hora. Jo era un d'aquells fanàtics del transport públic. En quedem pocs, però som dels bons. Una molt mala idea, a vegades, quan vas fora d'hores.
Com tots, aquest tipus de medi de locomoció passiu té la seva part bona i la dolenta. Aquesta n'era la falta de puntualitat. Aleshores vaig pensar: què fer?
Com un boig, vaig començar a pescar tot tipus d'informació relacionada amb enllaços i connexions de quants ferrocarrils, trens i autobusos poguessin existir. Finalment, vaig trobar-ne un. Era un bus nocturn, una línia fantasma a la que només li faltaven nou números per a completar una posició sexual d'allò més interactiva.
'Quin remei, l'agafarem!'-vaig pensar per a mi.
Personalment, sempre havia estat un assidu als trens. Són confortables i no es mouen gaire, a diferència dels autobusos. Sempre tens la possibilitat d'escriure-hi, i si l'hora t'acompanya, difícilment pots trobar un lloc on concentrar-te millor.
Aquell bus, no va resultar ser com els altres que havia conegut. Era molt pitjor! Una verdadera baldufa. Una bellugueta. Si fa no fa, com les tres noies que pujaren amb mi. Tot i la diferència d'edat, no em van semblar gens menyspreables. Eren força atractives.
Tot d'una, dues es feren un petó. Una era més alta que l'altra, mudada -tota ella- amb un conjunt gris perla que, amb gran perfecció, l'unia amb unes albarques d'espart al més pur estil eivissenc. Qualitats a la vista: orgull i delicadesa. Un, reflectit en la mirada -plena de supèrbia incandescent-, l'ànsia típica de l'adolescència, i l'altra, per la rosa que figurava en un petit espai de la seva llarga cabellera; perfil que denotava de volguer i no poder, un intent de rebelia que manifestava, clarament, llur fragilitat. Darrera d'elles, una noieta, amb unes Dolce Gabbana que quasi em tocaven, ajaçada -ocupant dos seients-, no tant sols per fardar sinó també per a poguer asseure's en unes fileres de cadiretes dobles i triples que et demanaven un règim d'allò més sever. Instants abans, jo també m'havia aixoplugat -com féra ella-, cosa que m'havia fet sospitar un estrany nexe comú, el qual ella volia, però jo, no.
Un joc de miradetes i somriures d'una enganyosa complicitat, es foren succeïnt. La noieta; ui, la noieta! Era clar que volia anar més enllà; fet que s'evidenciava en els seus gestos i un rictus que li feia ganyar-se el llavi inferior, tot fent-se la desentesa, com si jo fos estúpid, o alguna cosa així. Aleshores, un rar sentiment d'autodefensa, desconegut en mi, però no tant insòlit com per agafar i fer-m'ho amb una euga desbocada de divuit anyets, tot revisquent aquells temps de festasses universitàries, vaig agafar un paper mig rebregat que tenia a la butxaca -cosa no garire estranya en mi-, i amb el boli que sempre duia a la de la camisa, li vaig fer aquell dibuixet que, més d'una vegada m'havia portat un disgust i una alegria.
-Tu ets imbècil o què? -respongué, irada, ella.
Sota aquella miradeta subversiva, vaig descobrir un prefixe de senectud que fins aquell moment no havia descobert. Potser no estava tot perdut.
Tot i que a qualsevol altre s'hauria tornat boig de no fer el pas; a qui se li acut de fer el ronso davant de tres jovenetes, el somni eròtic de qualsevol home? Però jo, era d'una altra pasta. És llavors quan se't vénen a tu tots aquells records; deliris de joventut, amors perduts i maratons sexuals.
Tot és mentida. La prova: la carta, que en una altra època i moment, només fou un vulgar paperot, t'obria les portes al records, als misteris de la ment. I una forma molt gràfica, amb lletres de grans dimensions em recordava, sobre aquell escriptori, el sentit de tot el què som: CUORE.
Tot és mentida. La prova: la carta, que en una altra època i moment, només fou un vulgar paperot, t'obria les portes al records, als misteris de la ment. I una forma molt gràfica, amb lletres de grans dimensions em recordava, sobre aquell escriptori, el sentit de tot el què som: CUORE.
Copyright:
Conte:
Àngel Brichs©
Imatge:
Abi Pap, 2010©
Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia de l'autor:
2.JPG)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario