Diàlegs amb els autors, II: Jordi Colell

Amb un llenguatge senzill, tant pràctic com la indumentària que necessità per a escriure la gesta que jau dins les pàgines de Sol i amb la meva ombra, el nou llibre que l'excursionista egarenc Jordi Colell presentà el propassat 13 d'abril al mateix Centre Excursionista de Terrassa (del que n'és membre des dels 8 anys); l'autor narra en poc més de tres-centes pàgines la impressionant aventura, origen de la qual vingué de manera més o menys accidental:

«[...] Tenia clar que, després d'això, el que m'aniria bé és que em toqués l'aire, però passaven els mesos i la factoria on treballo anava aguantant en un estat de coma que ningú sabia quan podia durar. Alguna cosa estarem fent bé?, ens pregunt`vem els treballadors, i fins i tot bromejàvem amb si dalt de les oficines tenien un ordinador i una impressora on només fent intro sortien els bitllets fets. El cas és que, cada cop que es reunien, la direcció de l'empresa i el comitè sempre coincidien que estava tot molt malament, però mai concretaven quan faltava o com pensaven "baixar la persiana". I tal com tot això ronsejava, el meu viatge seguia amb el llumet encès en vermell, fins que arribà un dia que em vaig preguntar: Què passaria si els demanés quatre mesos de permís, ara que sobra gent. El més normal seria que em diguessin que sí; però... Em van dir que sí!! [...]».                  

(Sol i amb la meva ombra, pàg. 17)

Introduït com un diari, on se succeeixen nombroses efemèrides viscudes en el llarg viatge fet que portà a Colell del Cap de Creus fins al de Fisterra fa gairebé una dècada, i amb l'habitual assortiment de fotografies i il·lustracions simpàtiques que ens obren camí a l'inici de cada capítol, anirem emboint-nos de la passió muntanyenca d'un geerrista que ens ensenya que, per a viure una aventura, no fa falta anar-se'n a l'altra punta del món:

«[...] Torna una altra onada que acaba morint contra els esculls de roca i un faralló mig ofegat entre tanta escuma blanca. És la darrera que veig en tot el meu viatge que ara mateix s'ha acabat. Tanco la llibreta de notes i, per enèsima vegada, em carrego la motxilla a l'esquena per tornar a caminar. Són les primeres passes enrere, les que no voldria haver fet mai.
Gràcies a Escolta, vent... I... gràcies a tu, Laura, que tant m'has estimat. Sense tu no hauria pogut fer ni la primera passa.
Lentament, torno cap al fanal i veig el seu rostre amarg, el que ha presenciat tants i tants naufragis i el que no fa ni quatre dies va veure ofegar-se un pescador. Vaig fins una urna crematòria que encara fumeja, i remeno i bufo les cendres perquè es revifi el foc. Al meu costat hi ha la paret que emmuralla el far de Fisterra, que porta centenars d'anys plantat aquí dalt llençant senyals als mariners, sempre en el mateix lloc, quiet i sense moure's, presoner de la terra, encarat a l'oceà...

Respiro a fons, miro el cel, cremo una estampa i el fum se'n va amb el vent a buscar la llibertat. Deixo el far i me'n vaig amb ell. [...]».


(Sol i amb la meva ombra, pàgs. 314-315)

_L'entrevista_

Com que és difícil descriure una odissea com la seva, preferim que ens la resumeixi en una frase qui la visqué...

Potser la frase que millor resumeix el meu viatge és la del poema d'en Jordi Torres que surt al principi del llibre, quan en el final de tot ens diu, «mireu-me bé amics, sóc ric, fotudament ric». El llibre descriu el viatge d'un ciutadà tip de viure en una selva d'asfalt on cada dia va de bòlit, amb el cap esgotat, i on cada cop tot es més esperpèntic, decideix anar-se'n i fer un punt i a part en la vida. I així va trescant, gaudint de la natura, de la soledat... i al final quan torna de nou a la vida quotidiana ho fa amb energies renovades.

 

Al llibre, ens diu clarament que tots som amos i senyors de nosaltres mateixos. Tot és possible si t'ho proposes?

Jo crec que no. Tenim els nostres límits per dalt i per baix. Hi ha coses que no les podrem fer mai perquè ens manquen les qualitats per a fer-ho. Un exemple ben clar és que jo mai podria fer d'astronauta, simplement perquè em faria por i trobo que per a mi és un ofici molt difícil. I tampoc podria anar de carn de canó a una guerra; simplement, perquè tot i ser una feina fàcil també em faria por.  

 

Aquells que no hi estem bregats, pensem que els escaladors i muntanyistes cerquen reptes individuals, sovint impossibles, per a delimitar la seva resistència. En canvi, els que ho són, ho veuen amb una mirada més espiritual. I vostè?

Aquest viatge me'l vaig agafar com a les dues coses, sense que una sigui prioritària sobre l'altra. Per un cantó el vaig emprendre com un repte a superar, per tal de demostrar-me a mi mateix que era capaç d'aconseguir quelcom que em semblava una gesta muntanyenca que no està a l'abast de tothom. Potser perquè tampoc sóc un muntanyenc d’elit. Però d'altra banda, també cercava  rentar la ment de tan saturada que la tenim en aquesta vida moderna; i un cop ho aconsegueixes, inexorablement apareix l'espiritualitat; et trobes a tu mateix, veus la vida des d'una altra perspectiva. Amb poca cosa en tens prou i no et cal res més. La veritat és que un cop el viatge s'ha acabat, en el teu goig hi pesa més la part espiritual que no pas els mil set-cents quilòmetres fets.

Sol i amb la meva ombra ha adoptat l'antic format del quadern de bitàcora per a arribar al lector, el qual trobarà l'obra com una transcripció d'un diari personal. Uns mesos ençà, l'autora també egarenca, Gemma Solsona, fou entrevistada aquí amb motiu de la presentació del seu El sentit d'una vida, també autobiogràfic. Quins han estat els passos que ha seguit per donar-li forma al seu llibre?

En principi he de dir que el llibre de la Gemma Solsona i el meu, tot i ser tan diferents tenen quelcom en comú, i és el fet d’emanar de la feixuguesa de la vida actual. 

Un cop vaig acabar el viatge em vaig posar en contacte amb l'escriptor terrassenc Enric Soler, autor del llibre «Escolta, vent...», ell em va suggerir tres pautes a seguir, que son: entretenir al lector, intentar que aprengui alguna cosa i fer-lo pensar tot procurant obrir-li els ulls. Tot això vaig voler fer-ho amb el llenguatge del carrer, a voltes amb grolleria, però empeltat amb paraules poc usades del nostre idioma, per tal de que el lector aprengui vocabulari, ni que sigui obligant-lo a agafar el diccionari. I per altra banda també vaig encarar el llibre des de la incorrecció, entenent per incorrecte tot allò que diem en cercles íntims però en públic no es pot dir. Crec que a vegades la correcció ens fa caure en la hipocresia ja que només cerquem «el quedar bé». En canvi la incorrecció és més sincera ja que traiem tot allò que portem dins sense pensar si ofendrà o no. Quan va sortir el llibre tenia por que molts lectors se sentissin ferits en la seva sensibilitat, però afortunadament no ha estat així. He pogut copsar que la societat catalana és força madura i accepta tota mena de pensaments per més incorrectes que siguin.  

En aquests viatges ocorren moltes coses. Expliqui'ns algun fet digne de recordar.

Els instants previs a fer la primera passa. El moment d'acomiadar-me de la meva esposa en el Cap de Creus va ser molt emotiu. Tan ella com jo teníem una necessitat imperiosa de que el viatge sortís bé. Seguir les passes d'en Enric Soler era una idea de feia anys i una gran il·lusió, però també era una incògnita a esclarir, no sabia si seria capaç d’arribar a Fisterra.  El suport d'ella en aquest viatge ha estat fonamental, va haver d'assumir  tasques meves a Terrassa entretant jo trescava per les muntanyes.

Finalment, a tots aquells que vulguin emprendre una fita com la seva, què els hi diria?

Que tan aviat com puguin s'hi posin. Només es viu una vegada.

Sol i amb la meva ombra

Autor: Jordi Colell i Malla

Gènere: Narrativa de viatges

ISBN núm.: 978-84-92465-83-5

Silva Editorial, 2011

330 págines

Informació i venda:

www.silvaeditorial.com

Entrevista i ressenya: ©Literatura del mañana
Imatges i fragments de Sol i amb la meva ombra: ©Jordi Colell



Imprimir artículo Wikio