LÍNIA MÀXIMA

Per a totes les coses existeix un final. I així fou també per aquell incansable jogador que temps ençà havia recorregut tot el món en busca de fama i fortuna. Havia jogat al black jack a Las Vegas, al pòquer a Montecarlo i al set i mig a Barcelona, allí amb els amics. Tot un gran home, provist d'una gran fama que li donava aquell canell dret tan formidable. Però aquella fama innata, espectacular, tard o d'hora arribaria a la seva fí, en saber-se en realitat qui era. I qui era? Ningú, un impostor, una rata de clavaguera que s'havia fet un nom amb les putes del barri per haver agafat més gonorrees que un ginecòleg al Raval. Un paio que no arribava a aixecar quatre pams de terra i que se les feia de gran empresari. Empresari? Escombrava carrers, i de tant en tant li donaven la façana del taller de l'Enric, la merda de mecànic més gran mai vist, per netejar-li la persiana plena de ferritja i grassa de cavall. I és què, quan arriba el dia menys esperat has de fer realitat els teus somnis, si pots, però en el cas de l'Albert, el trinxeraire del barri, era a la inversa.
I no va ser a Montecarlo ni a les Vegas sinó aquí, a Barcelona, amb els seus amics. Es va quedar tan escurat que va haver de tornar a casa en calçotets. I es veu que encara els hi deuria calers per a una bona temporada. I és què, quan es creua la línia màxima que separa la realitat de la ficció, les il·lusions no serveixen absolutament de res. I això molta gent ho sap, i l'Albert, ara també.

Copyright:

Del conte curt i les imatges:

©Àngel Brichs Papiol