¿Qué lecturas os seducen más?

jueves, 27 de agosto de 2009

EL CRIM DE LA SALA DE LECTURA




Un bon dia, bé sonava així de bé, però tant com bò, no se pas què dir. És una manera de dir-ho. Així doncs, tot caminant cap al centre d'un barri plagat de putes i macarrons, on els ionquis i els camells feien comandes i venien estrafolàriament, tot tipus de mercaderies.... Almenys feia sol. Ahir havia plogut, i ja us ho podeu imaginar; en un districte on les papereres s'usen per guardar droga i de catau per algun indigent i els serveis de neteja municipals no hi vénen des de la matinada del 1938, al caure aquelles bombes de Savoies que havien desfet tot l'adoquinat dels carrers i deixat en runes uns quants edificis.
Ja passada la tempesta, les clavagueres encara destilaven una inmensa farum de la que n'era complicat desfer-se'n. Però feia molt Sol i calor, i com que els veïns havíem sigut molt temps dintre casa, teníem ganes de fer un volt i així fou com vàrem baixar al carrer. Un cop abaix, una gran multitud s'havia congregat, arrenglerada a la plaça, al costat de dues palmeres mig dissecades que es trobaven allí feia temps. Inclús per un lloc com aquest, on les baralles o trifulques matineres entre venedors i bandes que rivalitzaven pel control dels carrers, aquella munió de gent semblava fins i tot desproporcionada.
Es veu que dos homes, un de gran i un de petit; dic un de gran perquè era inimaginablement gras, amb un bigoti de dos garbuixos i una pitrera que hauria deixat les mama chicho per terra; quan a l'altre era un homenet, quasi nan, però no, només era petit,... i ja no se què més dir. La qüestió era que s'havien reunit davant de l'antic casal del barri, on a l'actualitat hi havia un dels magatzems i laboratoris de drogues més importants d'aquell districte.
Ara feia uns quants anys, al no mostrar interès el consitori en aquell vell edifici vuitcentista, amb llurs capitells blancs i façana majestàtica, els malfactors del barri havien destinat ocupar-lo per fer-hi el seu centre d'operacions. Però, l'arribada d'aquells dos galifardeus sense avís previ ho havia canviat tot. Era una declaració de guerra. Petits grups d'ambdós bàndols discutien en zones oposades, al carrer. Segurament deurien estar pensant què podien fer per parar aquella sonada tonteria, mentre els altres posaven gust i ganes en l'esdeveniment, fotent-se de mala manera. Era més que una victòria. Era l'èxit total. I en aquell instant, sirenes, rodar de vehicles, era la policia. En un no res les bandes s'havien donat a la fuga quan mitja dotzena de cotxes de policia s'aturaven al pas de zebra que dóna a la font de la placeta. Un dels agents es treu la gorra en un clar símbol de calor estival, es frega el poc cabell que li queda amb la ma, a mida d'esclusa natural, mentre dóna ordres a tres furgonetes que arriben en filera i s'aturen al costat d'un semàfor mig destrossat. En aquells moments els dos homes, que havien arribat primer, eren fent amidaments a l'antic casal mentre dos policies esbotzaven la porta a martellades per possibilitar l'accés a aquells dos misteriosos personatges.

Uns mesos més tard, sobre les antigues restes del casal pre-republicà del barri, s'alçava un cartell que deia: Sala de lectura. Es veu que algun espavilat se li havia acudit fer servir l'antiga casa de putes i magatzem de drogues ciutadà d'un centre d'esplai per la ment humana. Què n'hi arriba a haver d'estaquirots!
El primer dia, a la majoria dels veïns ens va fer gràcia, i davant la curiositat irrefrenable, vàrem decidir-hi fer una ullada. Inclús alguns drogoadictes i prostitutes també s'hi van acostar per sapiguer de què anava allò. L'edifici havia estat plenament rehabilitat i s'havia muntat una biblioteca descomunal, amb galeries inmenses de llibres. Estava dividit en tres sales, una gran i dues més petites destinades als infants i al personal del centre. De totes maneres, allò era descomunal. Tots ho pensàvem, i per resolució directa, una gran trampa que l'ajuntament ens deuria haver parat a tots. Si no, com s'explicava aquell fet tant increíble en un barri on hi havia menys homes i dones de bé que a les dues ciutats condemnades de les que parla la Biblia? Eren clares dues coses, o que algun sonat de l'ajuntament havia fet del nostre barri un terreny d'assaig per a un nou prototip de projecte que pensava alterar el curs de la història mental de la gent o bé era una tàctica dissuassòria per alguna planificació urbanística posterior de la que en teníem total desconeixement. De qualsevol manera, algú hauria de llepar, i aquell nou equipament nou de trinca era clar que en pagaria les conseqüències.
De seguida s'hi començà a apuntar la gent. Hi anaven en petits grupets. Més tard s'hi anaren afeguint més interessats. A la fí tothom hi anava en un moment o altre a la “Sala de lectura”. Alguns per fer servir els lavabos per fumar-se un porret o fer-se una clenxa, o senzillament perquè no disposaven de wàter a casa seua. D'altres, sobretot els iaios, i iaies, hi anaven no només per estirar les cames sinó per fer-la petar amb el veïnatge tot llegint un llibre. D'una manera o d'una altra tothom hi anava, i en contra de tot pronòstic, no amb les finalitats que haurien pensat les dues bandes rivals que es disputaven aquell territori. Per això, calia un bon escarment. No podia seguir igual. Els estaven deixant en descrèdit davant l'Ajuntament.

Era un dia, cap a les nou de la nit. Les persianes de la sala de lectura del barri eren barrades i la fosca començava a envoltar aquell antic casal de mitjan del segle XIX. Tot seguit, començà a cremar la gran portalada que obria cada dia les portes a aquells ciutadans agraïts que el visitaven. Però es veu que tots no eren ben rebuts allí. Aquella deuria ser llur resposta. Les flames començaren a extendre's per la façana fins que minuts més tard cobriren tota la casa. L'endemà al matí no quedaven més que llibres cremats i un munt de runes. O, potser alguna cosa més. Poc més de deu minuts va trigar la urbana en aparèixer al lloc dels fets. Més tard, una furgoneta amb sigles vermelles i grogues s'aturava amb una frenada seca, per fer baixar d'ella un escamot d'homes i dones amb bates blanques que es dirigiren cap a les runes negres del casalot ensorrat. Uns instants després una camilla va ser alçada de terra amb un cos ja inert, i uns cabells, que, tot esfilagarçats, penjaven mig sucarrimats de la vora d'un dels mànecs i per sobre d'un braç d'un d'aquells infermers.
Uns dies més tard, un parell de detectius de la comissaria del barri anava patrullant en busca de proves. Preguntaren a tot arreu i anaren recollint informació per tal de reconstruir la versió més acurada possible del succés. La versió més estesa afirmava que un grup de cinc indvidus amagat a l'ombra del portal de la Cucarota, un edifici al·luminòsic que s'abatia sobre la plaça on es trobava l'ensorrat casal, s'haurien anat corrents carrer amunt per la pujada del francès. Un poc temps després, ja hi començava a sortir fum del casal. El fet era que l'anècdota era creïble però per reconstruir-ho tot, calia quelcom més que aquesta historieta digne del tebeo. Tret de que alguns deien tres, quatre i inclús un que va dir vint-i-cinc individus, no tenien res més que fum i cendra. Poca trama per desfer un homicidi. Per això calia fer-se servir d'alguna cosa més que un xivato. I és clar, en un barri així tothom hi podia estar ficat d'alguna manera.
Passaren els anys i el crim del barri continuava sense ressoldre's fins que un dia, un drapaire que venia peces robades va aturar-se a recollir alguns llibres vells que trobà sobre els antics runots de l'antic casal, amb l'objectiu de vendre'ls a algun mercat. I dit i fet. En va carregar uns quants i se'n va anar amb un carretó, també robat.
Ens van explicar més tard que l'home, en tombar pel carrer eclesiàstics, una patrulla de la policia el va deturar. En veure la infracció, els polis el van detenir i se'l va emportar cap a comissaria. Quan tota la mercaderia recaptada es trobava al magatzem de la unitat de mercaderies il·legals i robatoris, un agent molt interessat en les novel·les d'Àgatha Christie es va quedar bocabadat en veure el famós llibre “Mort al nil” de la famosa autora anglesa. Però quina va ser la seua sorpresa quan va obrir el llibre i llegí el manuscrit que es trobava a la pàgina dos. Tenia la solució del crim de la Sala de lectura a les seves mans. Poc temps més tard un cotxe de la urbana s'aturava davant de la casa del líder de l'antiga banda que havia tingut el magatzem a l'antic casal reconvertit en casa de lectura, ara ja ensorrat. Fixeu-vos, un crim resolt amb un llibre. Això és contagi literari de veritat. Però no n'hi ha prou amb paraules, i quan l'acusat veié que el policia mostrava amb la mà aixecada al jutge el llibre on apuntà la forma de perpetrar l'incendi i on llurs empremptes havien marcat les portades al entrar en contacte amb la gasolina robada del taller d'en Robert ho entengué tot.
Copyright:
Del conte i les imatges:
©Àngel Brichs Papiol

1 comentario:

Félix Esteves dijo...

Interesante relato. La sala de lectura se convirtio en más que eso. Me recordo el deterioro que estan sufriendo muchas de las instituciones culturales de mi país.

Related Posts with Thumbnails
Se ha producido un error en este gadget.

Archivo de blog

Espacios publicitarios: