¿Qué lecturas os seducen más?

miércoles, 16 de diciembre de 2009

L'altra cara de la moneda




I la memòria d'aquells
que amb tanta força
et colpiren,
perduda per sempre!
Montserrat Abelló




Foto: Biblioteca "El Castell" (Vacarisses)


Fa pocs dies, com a català i fill de la Catalunya central que sóc, vaig llegir un article en un diari que em va deixar glaçat. En ell, se'ns explicava un relat esfereïdor de com va ser possible que la Generalitat de Catalunya permitís el trasllat d'uns documents, altrament importants per la rellevància històrica que ells mateixos representen, cap a l'Arxiu documental de la "Memoria Histórica" instal·lat a Salamanca. Un escàndol vergonyós, culpa d'una mala gestió orquestrada pel conseller de cultura del nostre país, el qual va actuar més amb voluntat de testaferro polític que com a part interesada que era, fet crucial que no va fer possible quedar-nos a casa l'arxiu fotogràfic més important de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya.

Fa uns quants anys, la "Real Academia Española" de la lengua, sotasignà esforços per confegir el que fins fa pocs dies s'ha convertit en el treball documental més important dels últims anys, el més gran diccionari de gramàtica espanyola de tots els temps, aconseguint així, després de molts esforços, unir en uns quants volums la peça cabdal que li faltava a la llengua espanyola després de tants anys, evidenciat en un breviari que conté totes les formes i usos sintàctico-gramaticals de tots els països de parla espanyola. En poc més de deu anys, una munió de professionals encapçalats per Ignacio Bosque, van fer possible allò que en molts usos i formes, ja sigui en la vessant cultural o històrico-política, com en l'afer Centelles, la Generalitat no ha fet possible en els darrers setanta anys. La qual cosa em fa témer molt pel meu país; per aquesta nació catalana que cada dia sap menys del que s'empatolla i sobretot, pel que fa a la seva classe política, la qual soterra tota idea unitària que porti en aquest país al lloc que li pertoca en el món. Sí. Això és el que falta, per molt que ens faci por de dir-ho. Els catalans no tenim cap mena de voluntat de cohesió! Quan surt una idea, dos més li volen portar la contrària. No hi ha cap regla establerta que pugui fer creure en que si fem allò o si fem això altre tots poguem acabant entenent-nos.
Quasi cada setmana, rebo més de quinze o vint invitacions a recitals de poesia i de presentacions de llibres de companys escriptors i membres de associacions com jo, només de la zona de Madrit i rodalies. Quinze o vint! Ho he dit bé. I en totes elles sempre m'han comentat que, tret de comptades excepcions, se salven amb una més o menys quantitativa afluència de públic. Si això no és cultura, què és sinó? Des del meu país, Catalunya, sempre ens hem conxavat per erigir-nos com l'estandart cultural de l'Estat Espanyol, però, per la meva experiència us haig de dir que més que això, ens caracteritzem com a un país en el que es viu una cultura de fastuc i de xavo que no representa més que una posada en escena d'una cosa que mai podrem ni serem ja que si no sabem defensar-nos allò que és nostre, qui ho farà per a nosaltres? Ningú! Això sí que ho tenim tots clar. Llavors, què fem? Barallar-nos els uns amb els altres proveint-nos de suficient sosa càustica per anabolitzar-nos el nostre cervell endogàmic que ens anuncia una mort lenta i dolorosa.

Fa pocs dies, vaig endinsar-me dins d'un bloc d'una meva amiga escriptora que aquest any ha sigut tota una revelació, de la qual no us diré el nom, ja que jo li tinc un gran respecte, tot i que ella no me'n tingui gens. La bitàcora, que du el curiós títol d' "Escriure per poder viure", se'ns mostra com una profecia mortuòria d'allò que us deia abans. Qui es pot imaginar viure d'escriure novel·les avui dia? És que som al segle passat i encara no me n'he adonat? Exigir-nos! Això és el que ens fa falta! Somniar amb una dona esvelta i formosa no vol dir que ens hi hagim de convertir-nos-hi, ni tant sols poguer fer manetes amb ella. Per aconseguir quelcom, sovint hom si ha de deixar la pell, i somniant no crec que se'n curteixin gaires. No, encara que em faci mal de dir-ho, la llengua catalana no està feta per guanyar-nos la vida escrivint, tret de que fóssim periodistes i ens hagim acostumat a contar les cròniques del dia. Així sí que no ens faltaria mai la feina! Però, encara que això fos possible, hauríem de lluitar contra una de les competències més grans del món literari actual: la llengua anglesa. Quan una obra en castellà ven un milió d'exemplars, en anglès, en la meitat de temps ja se n'han venut vint-i-cinc. Però aquest no és el cas de la llengua catalana, la qual se'ns defineix com un idioma minoritari, que jau en una diatriba político-social que la fa marcir-se dia rera dia sense pausa ni fre. I per què? Uns diran: "perquè no tenim Estat". Doncs bé, jo us dic que se'ns escapa perque no estem units, com ja hem dit abans, però encara més perque a la nostra quitxalla no li agrada llegir. Ara fa poc més de dos anys, es creà un portal web, que segons la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tingué un pressupost de prop de 720.000 euros. Aquesta web, anomenada Què llegeixes (QL), dotada d'un exclusiu disseny i coberta amb diversos fòrums online per una munió de webmasters i moderadors que controlen els usuaris que "naveguen" per les seves seccions, més que una eina promocional i difusòria del meu país, crec que és una nova errada "tecnocràtica" del nostre sistema de trip-i-joc, que cada vegada resulta ser menys decorós.

John Fitzgerald Kennedy, digué una vegada que "el fitness no és solament important per la salut sinó que incentiva les bases dinàmica i creativa de l'activitat intel·lectual". Dit així, podríem pensar en allò que Bill Clinton i Tony Blair varen anomenar com la Tercera Via, explicant aquella nova forma de fer política que s'establí a partir de la formació de l'òrgan de govern que avui representa la Unió Europea, en aquella època, encara, quan el que era més a prop era una taula gran amb quinze homòlegs a Maastrich. Amics meus! No se pas com imaginar-me aquest món en el que tots vivim plegats, però us haig de dir que no és molt diferent de com el veié George Orwell, encara que sí ho sigui en la forma, gràcies a Déu. Què fer amb tot això? No ho se pas. Tan sols és la gent el que farà que les coses canviïn, o que no ho puguin fer mai. Però el que no seria just ni necessari és que escriptors com jo es creuessin de mans, sense fer res, deixant escapar l'oportunitat que la imparable roda de la història ens ha portat, al tenir la possibilitat de dir la nostra, i que la gent ens escolti per això, de la mateixa manera que ara fa cent anys ho feren autors de l'alçada de Rudyard Kipling, o més aviat, ja en els nostres dies, amb d'altres com Salman Rushdie o Terenci Moix a Catalunya, que abordà una realitat alternativa sobre el fenomen gay, creant-ne tot un precedent literari, cosa què, a dia d'avui, ja tenim superada per sort. És per això i molt més que aquesta alternativa escrita és tant necessària i fonamental, sense la que seria impossible difondre idees i crear-ne d'altres, tant necessàries perque el món continui existint. Però tornant a la realitat -jo mai optaria per l'encís intemperant de les paraules glorioses- nus colpidor que fluctua les nostres vides, em remonto a la vague idea de qui sóc i què faig. I és així com em remonto a un fet que em va ocórrer fa un parell de setmanes.



En aquell mateix dia, quan vaig arribar a casa i vaig connectar-me a internet, vaig entrar al facebook per descobrir que tenia el número 666 a la llista d'amics. No se pas si això era bo o dolent. El fet és que qualsevol metàfora de mal gust que poguem fer no s'equipara a la realitat penosa que ens toca viure dia rera dia.



Era de nit i me n'anava a la biblioteca de Vacarisses, la del meu poble. Un equipament públic que fou ara fa quasi tres-cents anys la residència de Manuel d'Amat i Junyent, fill del primer marquès de Castellvell i uns dels militars més grans que ha vist mai Catalunya. No parlem de ningú més que del Virrei Amat, el qual fou nomenat gobernador de l'Audiència de Xile i posteriorment com a Virrei del Perú durant el segle XVIII. Un títol molt adient per un gran prohom borbònic que es dedicà més a construir fortaleses que a dotar als seus súbdits d'una minvada cultura que, se suposa que havien de dur els colonitzadors als territoris Americans, feina que s'encarregà de fer amb més cura el seu substitut en el càrrec, el Virrei Virior.



"Yndios Serranos. Tributarios Civilizados. Yden". De la sèrie de pintures enviades pel Virrei Amat al Rei Carles III a l'any 1770. Els quadres de mestissatge del Virrei Amat. Representación etnográfica en el Perú colonial. Museo de Arte de Lima, 2000





Com us anava dient, vaig aparcar el cotxe davant de Cal Boter, una casa de les més antigues de la vila, i vaig començar a pujar els graons de prop de dos pams de llarg que cobreixen l'entrada a l'antic mas fortificat, el que a Castella s'anomena Casa Solariega. No cal que us digui que aquest Castell rehabilitat, i que tot just es va inaugurar l'any passat, constitueix una de les biblioteques més increïbles que hagi tingut mai el gust de visitar. Un equipament públic en el que es barreja la modernitat amb la pedra antiga amb la que fou fundat. I ho dic literalment, ja que en diverses sales com la planta superior, dedicada a la quitxalla, o bé la sala de lectura on fem les tertúlies o presentacions de llibres, sobresurten pedres grosses com elefants que s'ancoren dins de la sala, confluint ambdós en un cockatil arquitectònic magnífic on la presència minimalista d'un concepte vanguardista postmodern toca betes amb els antics vestigis de pedra calcària i estructura fortificada que aquest edifici de 710 m2 amaga.
Lluny de fer safareig i promoció gratuïta, del que tots pensareu, sí però, és una biblioteca més, no? Jo us dic que aquesta no és gens convencional. Una visita! Això és el que us demano, i ho comprovareu per vosaltres mateixos... No és un palau però disfruta d'unes vistes magnífiques que l'emmirallen com un balcó directe a Montserrat. Un centre d'oci on la cultura hi és present en forma de llibre, una cosa que, desgraciadament, la gent no acostuma a agafar molt en aquests dies. I és que si en un estat com el Mexicà, en el que s'editen més del vint-i-cinc per cent de llibres que es publiquen a l'Amèrica Llatina, més del setanta per cent dels seus habitants manifesten que no els hi agrada llegir, i on prop del vint per cent de la població, segons estudis de la UNESCO i l'OCDE, segons afirma en un article Guillermo Sheridan amb títol "La lectura en México", publicat a Letras Libres a l'any 2007; com podem creure que el nostre país pugui ser millor? I no crec que això ho podríem mai aconseguir per mitjà de portals com el QL, que ha valgut el mateix preu que ha pagat el Ministeri de Cultura pel fons fotogràfic dels Centelles, unes set-mil fotografies, la major part d'elles inèdites i que constitueixen, com ja hem dit abans, quasi el cent per cent del fons fotogràfic del nostre país; circumstància que s'ha intentat ofegar darrerament amb reportatges pèssims com el que fa poc més d'una setmana, Televisió de Catalunya difongué de Camp Argelers, un trist episodi de l'aleshores recent acabada Guerra Civil que, per desgràcia del nostre llegat històric, el negatiu de so no dura molt més de cinc minuts. Una resposta contundent a la política blasfema que ha importat aquest Conseller al nostre país, el qual s'ha vist reduït a un centralisme cofoi i ridícul que tot soroll contrari als designis del mateix es mobilitzen per apaivagar-lo. I cada vegada que penso en això se'm recrea la vague imatge de l'escena final de la pel·lícula de Kean Loach, "La Canción de Carla", en la que el protagonista resta tant incongruent i incapaç de orientar la seva vida, com durant tota la pel·lícula. I què passà llavors? Doncs que vaig fer una cerca online des de la biblioteca per trobar algun llibre per documentar-me, cosa que faig abans d'escriure qualsevol cosa. Vaig cridar un dels biblotecaris i li vaig demanar si podia cercar-me alguna cosa sobre l'arxiu fotogràfic de la Guerra Civil Espanyola a Catalunya. I, sabeu el què em trobà? Res!-pensareu. Doncs sí que trobà alguna cosa, sí! Al prémer l'espai del primer ordinador que vàrem trobar al costat del prestatge on es guardaven els llibres d'història de que disposa la biblioteca, i després d'inserir "Fons fotogràfic de la Guerra Civil", el resultat de la cerca vers totes les bibloteques de la Xarxa fou el següent: Sitges (Esgotat), Mataró (inexistent) i Sabadell (no trobat). No se exactament si el no trobat fou Sabadell o Mataró; de fet, poca importància té, ja que sense volguer, aquell noi m'havia donat l'argument que feia trontollar la redacció de l'article que us heu acabat de llegir.




Copyright:


Article:
Àngel Brichs©
Escriptor i Crític Literari



Publicat en aquest bloc amb la prèvia aprovació de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com


No hay comentarios:

Related Posts with Thumbnails
Se ha producido un error en este gadget.

Archivo de blog

Espacios publicitarios: