LITERATURA DEL MAÑANA: Antoni Padrós i el seu cinema... (entrevista)

En la secció “ODISE@S” (odiseus), tenim per costum descobrir aquells personatges que per la seva singularitat o per llurs idees, a mig pas entre el compromís amb la societat i la seva manera de pensar, fruït d'aquesta mentalitat lliberal tant necessària per a la creació literària i artístiques en general. És per això que la redacció d'aquest bloc té el gust de presentar-vos a un nou ODISEU, Antoni Padrós Solanes, director de cinema, pintor, crític i personatge inquiet on no n'hi hagi, el qual se l'ha considerat darrerament com el màxim exponent del cinema underground català dels anys setanta.

Aquesta vegada emperò, és la primera que l'equip de LITERATURA DEL MAÑANA i, en especial, el nostre col·laborador Àngel Brichs es desplaçà al domicili del nostre convidat, quelcom que no fem mai però que, a pesar del temps i el treball feixug que ens ha portat la confecció d'aquest document, creiem que ha valgut la pena, de la mateixa manera que ens gratifica molt l'acollida que ens ha dispensat el Sr. Padrós a casa seva i, amb tot, cal dir que li agraïm molt que ens hagi acceptat aquesta entrevista, fet que estem segurs que els hi interessarà a molts lectors d'aquesta pàgina. Aquest fou el nostre relat:

Recorro un passadís estret i llarg. Fileres de llibres i pel·lícules en format DVD s'arrengleren en una estranya prova de simetria impossible, símbol d'un ordre particular que m'envolta. Em rep cordialment una persona de mitjana edat. Un macbook em contempla al travessar l'entradeta. Una porta de fusta massissa es tanca. Llavors, en silenci espectral, dues persones caminen cap a un pati molt lluminós. Una pau interior ho engloba tot, al fons, un estudi rematat amb un finestral d'alumini dóna una visió total del pati i part del menjador, ara més llunyà. M'assec en una cadira força confortable. Davant meu, una taula gran plena de llibres. Al final, a l'esquerra, hi ha una cafetera De Longhi i un paquetet de càpsules Nespresso. Durant uns minuts prenem cafè i comentem la jogada. Parlem de diverses coses. A penes vol mirar-se les preguntes que li ensenyo en un paper que em serveix al mateix temps de plantilla per la entrevista que he de realitzar. Em va costar d'entendre-ho una mica al principi. Llavors vaig descobrir que n'hi ha que neixen improvitzant. L'Antoni Padrós era un d'ells. Encara que es belluga considerablement bé tant per odinador com per la xarxa per haver nascut en una època on els ordinadors que hi havia eren més grans que una televisió de 24 polzades, preferia el cos a cos. I en l'entrevista que estàvem a punt de començar hi era en tota la seva salsa. Têt-a-Têt, això és el que li agradava:

A. B.: Com va començar? Descrigui's a vostè mateix.

A.Padrós: Des de petit ja tenia facilitat amb el dibuix, cosa que em permetia fugir, penso, de la fosca realitat de la postguerra. Més tard vaig començar a treballar en un banc, llavors, la única escapatòria que hi havia era inventar-te la realitat, sublimar la realitat; i la pintura era l’estri perfecte per fer-ho. Vaig crear el meu propi món, vaig seguir pintant i, uns anys desprès de fer la “mili” amb una colla d’amics, varem formar un grupet. El Marc Molins, la Marta Pessarrodona, el Joan Carles Cabezas i l’Anna Alavedra, en fi, érem un grup que, en certa manera conduïa la Paulina Pi de la Serra, que era la nostra mentora i amiga. En definitiva, ens varem convertir en el Grup de Terrassa.
Vaig fer la meva primera exposició en una col·lectiva on hi participarem tots; la Marta amb els seu poemes i els altres amb la pintura o fotografia. Anys més tard, i després d’una exposició a la Sala Gaspar de Barcelona, vaig decidir que amb la pintura no n’hi havia prou, em sentia limitat. Llavors vaig anar a una escola privada de cinema a Barcelona, l’escola Aixelà. Allí m’hi vaig trobar molt bé, els professors, personatges que van marcar un abans i un desprès en la meva trajectòria professional (el Pere Portabella, en Miquel Porter, el Romà Gubern, en Vázquez Montalbán); un món de cultura que lluitava i que feia boicot a la cultura institucional de l’estat. El maig francès s’acabava de produir. El situacionisme i l’anti-cultura estaven en marxa; el llibre de Herbert Read “Al diablo con la cultura” i “Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones” de Raoul Vaneigem foren els llibres imprescindibles a la dècada dels 60 i 70.

El Grup de Terrassa en una exposició als Amics de les Arts, 1965 (Padrós, el primer per la dreta).

A.B.: En llurs obres s'hi troben algunes semblances amb Lichtenstein o Warhol. Vostè mateix, igual que en l'època en la que va viure de forma plena en el món de la cultura, el fil conductor va ser un art jove, pseudocomercial, anomentat POP. S'identifica en aquesta visió?

A.Padrós: Vaig fer alguns viatges a Londres i allà el Pop-Art es respirava al carrer, Carnaby Street, els Beatles, Blow-Up, etc. Potser sí que per a mi significava una mena d’evasió de la realitat, però aquí també era a l'aire, o si més no, per allò de fotre el camp de la puta realitat, el més pop que teniem aquí era la Marisol i Joselito, jo de totes maneres no n’era conscient de que feia Pop-Art. En Joan Perucho, escriptor, poeta i crític d’art de la revista Destino, va ser l’artífex de que jo anés a la Sala Gaspar de Barcelona, una de les galeries d’art mes prestigioses d’aquell moment. L’exposició a la Sala Gaspar es va titular o denominar com a Nova Figuració, o sigui, res de Pop Art. Els anys han passat, i en el 2004 i al Museu d’Art Modern de Girona una gran exposició titulada "El Llegat del Pop-Art a Catalunya" m’hi van fer incloure amb aquestes dues teles que estan penjades aquí. –em fa un gest en el seu estudi per indicar-me una pintura en la que apareix Marilyn Monroe…

A.B.: No es considera Pop vostè?

A.Padrós: Bé, si els altres ho diuen…i em foten aquesta etiqueta, és que sóc pop. Si diuen que sóc anarquista, molt bé, soc anarquista, si diuen que soc nihilista, ho sóc… Mira, la veritat només la se jo, tota la resta són interpretacions… Tampoc vull defugir d’aquestes interpretacions, trobo que l’ambigüitat també pot ser interessant. Sí, les etiquetes emprenyen bastant. És com dir: què ets tu? Soc empleat de banca… i moltes coses més, la revolució de l’individu pot ser infinita.

A.B.: Bé, això són clitxés que fiquem els crítics.

A.Padrós: Si, és clar, són clitxés.

A.B.: Bé; vostè sempre s'ha considerat independent...

A.Padrós: Independent?

A.B.: En la seva forma de plantejar tant la pintura com el cinema, trencant una mica motllos; estem d'acord, no?

A.Padrós: Jo em consideraria un auto-marginat. Sí, auto-marginat! Pel matí treballava en un banc i a les tardes pintava o feia cinema. Em sembla que ja ho vaig dir uns dies ençà en aquella conferència. Als matins Dr. Jeckill i a les tardes Mr. Hyde.

A.B.: Sí, me'n recordo que ho va dir en un sopar-tertúlia organitzat per l'Ateneu Terrassenc. Sr. Padrós, valora la fama vostè?

A.Padrós: Mira. La fama me la bufa i allò trascendental em rellisca. No en tinc pas cap interès en la fama. Jo només crec en la feina ben feta.

A.B.: Com es considera vostè?... director de cinema, artista o creador?

A.Padrós: Deixem-ho en creador. Ni artista, ni director de cinema, ja que ho trobo bastant convencional. Quan diuen: -ets un artista! Ostres! Quan em diuem això, em trenco de riure. Escolta: artista, de què? Faig el que jo crec que haig de fer i prou. I ja està.

A.B.: En els seus quadres hem vist que amb la seva forma de pintar, amb la seva manera de pensar... De fet, en alguns quadres seus podem entendre alguns fenòmens d'avantguarda com potser...abans de començar l'entrevista estàvem comentant el dadaïsme, el pop art, l'expresionisme. No troba que la unió del pop amb una forma de pensar pròpia dels dadaistes és contradictòria?

A.Padrós: Segurament. Però allò que és contradictori a mi m’interessa, pel sol fet de ser-ho.

A.B.: Per què?

A.Padrós: No hi ha cap veritat absoluta. Amb res. La contradicció és com un alliberament de l’absolut. És la subversió més profunda del Ser.

A.B.: Però, aquesta incoherència d'alguns artistes -parlo genèricament- alhora d'expresar-se sobre el mateix art que creen, no pot ser un defecte de forma? O sigui, una incapacitat de fer allò que està bé o el que està malament, i no tot com un igual?

A.Padrós: El que està bé o el que està malament, no crec amb barreres infranquejables. Jo em considero un inmoral. Quan neixes ets lliure, el bé i el mal s’adquireix amb el temps i amb la complicitat de la societat. Jo crec que el veritable estat de l’home és la innocència, més enllà del bé i del mal. I ser aliè a tot aquest montatge de la religió, la pàtria i la familia et fa ser a la vista dels altres, un inmoral.

Un Padrós jove davant d'una obra seva.

A.B.: Els anys en els que es crearen els seus primers curtmetratges coincideix amb el declivi del règim franquista a Espanya.

Aquesta estètica reaccionària que incorporà en els seus films va amb vostè o és una conseqüència de la mentalitat lliberal d'aquells anys?

A.Padrós: Reaccionària al règim franquista, no? En aquells temps feiem servir tot tipus d’armes per lluitar contra la dictadura, en el meu cas intentava, per mitjà de les imatges, que el meu missatge fos com a mínim, subversiu.

A.B.: Però hi havia uns focus lliberals dins la població...

A.Padrós: Sí que hi havia una contestació. En el meu cas la contestació era contra el feixisme, la injustícia i la moral hipòcrita de l’esglèsia amiga del règim.

A.B.: Però hi havia gent com vostè que pensava en aquest format, en aquesta direcció...

A.Padrós: Sí home, és clar que sí. N’hi havia que si deixaven la pell, filmant vagues, assamblees obreres i manifestacions. En el meu cas, una vegada instal·lada la democràcia en el país, vaig entendre que no tenia cap sentit fer el tipus de cinema que havia fet fins llavors. El país es normalitzava, els esquemes havien canviat, però tot això ja es una altra història…

A.B.: Va ser considerat pel règim com un ciutadà molest, o sigui, i no voldria ser maliciós al fer la metàfora, com un Pimiento del Padrón, d'aquells que piquen?

A.Padrós: No, potser era la meva incociència conscient la que incomodava més, i que es limitava a sacsejar el fonaments més “sagrats” de la societat de l’època. Escandalitzar sempre és molest. En els “Encuentros de Pamplona” a l’any 1972, crec que em van segrestar dos curts metratges, "ICE CREAM" i "PIM, PAM, PUM, REVOLUCIÓ". Però això en aquells temps passava a les millors famílies. El ministre de cultura era Fraga Iribarne i aquestes trobades eren un intent d’apertura als moviments culturals del país. Tot un "fiasco".

A.B.: Es va fer una ressenya a la UOC, la Universitat Oberta de Catalunya, en la que un llicenciat d'allí va calificar els seus films com a "terrorisme domèstic" Defineixi'ns-ho una mica.

A.Padrós: Terrorisme domèstic no se pas que vol dir, potser es referia al terrorime blanc dels germans Marx.

A.B.: Potser es tracta d'aquest format una mica casolà de fer els films. En aquells films de pressupost n'hi havia poc, no?

A.Padrós: No hi havia pressupost, el negatiu era de la casa DuPont i caducat. Però sabíem que la imaginació és poder i això, a la llarga, és el que sobreviu.

A.B.: Els actors d'aquests films eren actors consagrats o bé gent que estudiaven en acadèmia de cinema?

A.Padrós: Els actors? Alguns sí, però molts ni eren actors. Era gent del carrer que, pel seu físic o algun dels seus trets, m’interessaven per algun paper determinat. Jo vaig tenir la sort de comptar amb una actriu extraordinària. És de Terrassa i es diu Rosa Morata. Molt poc convencional, que es el que m’interessa. Som amics de tota la vida i part dels èxits de les meves pel·lícules els comparteixo amb ella.

A.B.: Li sona una pel·lícula que va ser nominada a Cannes a l'any 2008 que es diu El Cant dels Ocells, d'Albert Serra? Pot ser que tingués una certa semblança amb les pel·lícules que feia vostè? En el sentit del que estava parlant abans, dels actors? Perque aquells actors que eren allí em sembla que no eren ni actors. Eren el seu pare i els germans.

A.Padrós: No ho se. A mi aquesta em va agradar. Perdona, no se si volem parlar de la mateixa. Quina és "El cant dels ocells"? Què es la del Quixot?

A.B.: No. És aquella dels tres Reis.

A.Padrós: No la he vist.

A.B.: És en blanc i negre i no estem parlant.. És un fet bíblic però, més que allò seria com una variant del que s'ensenyava en els anys seixanta Pier Paolo Passolini en tots els seus films.

A.Padrós: Jo em quedo amb Passolini… Em sap greu per l’Albert Serra però em quedo amb en Passolini.

A.B.: Encara que desterri del seu llenguatge la idea de ser considerat com un artista, sap que amb el format conceptual que aborda en films com Lock out o Ice-cream, que el fa separar-se del cinema comercial per endintsar-se en un sistema experimental o com sovint es denomina per la crítica com underground, s'ha guanyat aquell títol?

A.Padrós: No m’hi he fixat mai. Que diguin el que vulguin, underground, independent, marginal, tant me fa. Jo em limitava a fer un cinema de la millor manera que sabia, això sí, em creia el que estava fent; vull dir que a mi m’agradava i naturalment no pensava en possibles espectadors. Ara s’ha demostrat, segons diuent els entesos, que en tot el país, l’unic veritable underground sóc jo. Estic corprès i esmaperdut, el que si et puc dir és que actuava com un veritable kamikaze, donant’ho tot per perdut; des d'un bon començament, mai he esperat res de ningú.

A.B.: Doncs, es pot dir que sota aquest concepte...

A.Padrós: Sóc inclassificable. A mi no saben classificar-me.

A.B.: M'agrada molt aquesta paraula.

A.Padrós: No poden classificar-me. No saben si posar-me en l’apartat d’art, underground, etc. etc.; veus per on, això m’agrada, ho trobo fantàstic.

A.B.: Defuig els convencionalismes.

A.Padrós: Totalment.

A.B.: Alguns crítics pensen que Tarantino combina el pop i l'Anti-art, per mitjà d'una estranya combinació autocopiant de diversos fenòmens de la història del cinema, que converteixen les seves pel·lícules en un pupurri d'efectes i d'idees diverses. És això el futur del cinema o només la incapacitat creativa d'alguns directors, que no volen deixar de basar-se amb alguna cosa existent, començant de zero?

A.Padrós: A mi en Tarantino no m’interessa gens.

A.B.: Per què?

A.Padrós: No m’interessa i punt.

A.B.: Com el veu?

A.Padrós: (somriu) És que no el veig. Tinc dret a dir-ho. No és que no m’agradi, és que no m’interessa. I, lamentablement, la gent que estudia cinema a l’ESCAC el tenen com el seu sant patró, la majoria són Tarantinos en potència. Ai! Si Rossellini alcés el cap, i amb ell tota la tradició cultural europea que hi ha al darrera d’un cinema que ara per desgràcia està en perill d’extinció.

A.B.: Potser és una cagada això?

A.Padrós: És una cagada. Una cagada total, i no dono tota la culpa als joves que volen entrar en aquest món del cinema. A mi em preocupa, perque el tipus de cinema crematístic, brillant i més aviat buit a que són induïts per alguns irresponsables, no te res a veure amb el setè art ni amb els innats talents per descubrir de molts d’ells. Un art mercantilitzat sense experimentació i sense cap mena de bagatge cultural al darrera, tan sols la mecànica de la perfecció per aconseguir un hipotètic Òscar. Patètic.

A.B.: Van estar a punt uns anys enrere...

A.Padrós: No ho se. M’interessa el cinema que fa servir la imaginació, la investigació i tot això que no s’ensenya a les escoles…És lamentable però es així.

A.B.: Això vol dir que el cinema... Com el veu el cinema que es fa actualment a Catalunya?

A.Padrós: Crec que no existeix, el cinema que es fa a casa nostra, o és un cinema anodí. És com un vell conegut que es repeteix fins a l’esgotament, això diguem-ne el cinema comercial o, per altra banda hi ha el cinema pretesament experimental, avorridíssim i que no aporta absolutament res, potser només el silenci mes absolut, com a única iconografia trascendental.

A.B.: Però tenim bons actors aquí.

A.Padrós: Això sí, però els actors són i el cinema i els directors n’és una altra.

A.B.: Així doncs l'aspecte creatiu és el que falla.

A.Padrós: Sí, és clar, això és el que crec…

A.B.: Li faig una última pregunta que va dedicada al Tarantino, que se que no... però...

A.Padrós: A tu t’agrada en Tarantino?

A.B.: Bé, si m'ho pregunta així, directament? (Ric)
De fet, és per això que li he fet aquesta pregunta. A en Tarantino, jo el veig... Si em fa la pregunta, jo li'n donaré la resposta. El veig com... Crec que li he expresat prou bé amb la pregunta que li he fet abans. Penso què, avui dia allò que ja es digui cinema, es digui literatura, es digui pintura, es digui com es digui... Penso que en totes les variants de l'Art, els autors tenen un greu problema: que han viscut molt, saben molt i hi ha molta teoria de molt, i això és la perdició per a molts d'ells, perque podrien començar de zero i fer coses que estan molt bé. Estan preparats per fer això i més; estem parlant de directors, estem parlant d'autors. No parlem d'actors, ja que no és exactament el mateix. I penso que això no es fa. I és més fàcil per a un pintor, per a un escriptor o per a un director de cinema, basar-se en coneixements previs, i a partir d'això, muntar llur composició i crear-ne l'obra. I penso que això és una cortina de fum d'un art que ja no es reivindica en ell mateix.

A.Padrós: El tipus de cinema d’en Tarantino, ja se que el problema és meu, però és que no me'l crec. El seu cinema és un cinema d’estil, puzzles matemàtics que encaixen a la perfecció, però tot és superficial, buit…

A.B.: Falta diàleg. Molts efectes especials i falta de creativitat.

A.Padrós: Hi ha la forma; brillant, violenta, però el fons l’hi falla, els personatges sempre són de “còmic”. Potser per això té tants seguidors.

A.B.: La majoria de pel·lícules que jo veig més a casa meva...quan tinc temps, és clar... Bé, li diré dues pel·lícules que em van agradar molt. No se si les ha vist? Una és de King Vidor, El Manantial. Em va agradar molt, la he vist tres o quatre vegades...és una pel·lícula que té un format....m'agrada molt. I llavors n'hi ha una altra del Humprey Bogart que també està molt bé, de gàngsters, però vaja, jo crec què és una pel·lícula que té un aire psicològic, parla de moltes coses a la vegada. Parlo de Cayo Largo. És un estil de cinema que ja no es fa avui dia.

A.Padrós: Precisament ja fa temps que estic fent un cicle de cinema negre, aquí a casa meva, jo en sóc un “fan” d’aquest cinema. Sobretot de pel·lícules dels any quaranta i cinquanta, i tambe algunes introbables de la sèrie B. Hi ha una pel·lícula extraordinària de la sèrie B nord-americana que poca gent coneix. S'anomena DETOUR, d'Edgar G. Ulmer(1945), un director jueu austro-hongarès que ja em va sorprendre en la seva etapa alemanya amb “Els homes del diumenge” (1930) co-dirigida amb Robert Siodmak , Fred Zinnemann i Billy Wilder. És com un malson. Imprescindible.

A.B.: Què seria? Una espècie de Jungla d'Asfalt?

A.Padrós: És una història de despropòsits, un malson anomenat DETOUR on la fatalitat es transforma en desassossec i et fa sentir inmers en un món kafkià, de manera irreversible.
Un pianista de cabaret a NovaYork que vol retrobarse amb la seva noia a Los Angeles, no té diners i la seva única opció es l’auto-stop; a partir d’aquí els aconteixements es precipiten fins un inesperat final on el protagonista diu: "El destí, o alguna força misteriosa pot assenyalar-nos amb un dit a tu i a mi sense cap raó en concret”.

A.B.: Hi ha una pel·lícula de l'Ignacio Iquino que es va fer a l'any quaranta-nou crec...

A.Padrós: Brigada Criminal?

A.B.: Brigada Criminal... L'ha vist?

A.Padrós: Sí que la he vist. Corre una còpia molt dolenta, però ja la he vist, sí, sí. Però hi ha una pel·lícula anterior molt més significativa; és "Apartado de Correos 1001", amb una escena final al parc d’atraccions Apolo, antològica.

A.B.: No la he vist, aquesta.

A.Padrós: Filmada en una Barcelona desconeguda avui dia, la font de Canaletes amb el seu quiosc-cerveseria, i altres indrets totalment canviats. Llàstima que la còpia no tingui una bona restauració.

A.B.: A mi m'agrada molt la part de l'asserrador de Brigada Criminal. Se'n recorda del gat com el fan volar pels aires i totes aquelles coses que fan són molt esperpèntiques, oi?

A.Padrós: Sí, és clar.

A.B.: Bé, tornant al que deia. Tarantino escriu els guions ell mateix, amb una gran versemblança, tot configurant-se en obra literària en ella mateixa, cosa que fa abans de cada pel·lícula que estrena. Com creu que ha de ser el director perfecte?

A.Padrós: És que jo no hi crec en la perfecció.

A.B.: O un xic perfecte. No direm noms.

A.Padrós: Seria una persona que es creu el que està fent. Però, si la persona que es creu el que està fent és imbècil llavors també és un gran perill. No n’hi ha prou amb les bones intencions; és l’analisi que tu puguis fer en cada instant del teu treball, això és el que val, l’àrbrite ha de ser un mateix, tot assumint el risc de l'equivocació. Per a mi la perfecció és el cinema de Passolini amb totes les seves contradiccions i la seva falta de rigor cinematogràfic; el que val és el fons i no la forma i en això, Passolini era un poeta.

A.B.: Expliqui'ns alguna efemèride. Algun fet que li hagi colpit. Alguna cosa que no se sàpiga i pugui sorprendre als nostres lectors.

A.Padrós: Quan em varen donar el premi de l’Ós d’or a Berlín, a mi i a tota la participació espanyola que hi anava aquell any, que era l’any 1978, en una recepció en que ens va rebre el llavors canceller de la RFA Walter Shell. Em van presentar com un director espanyol i em va dir així en francès: "Ahh, monsieur, vous etez espagnol? Vous etez de Madrid? Oh, non, je suis de Barcelone. Va i diu: Alors monsieur, vous n’etez pas espagnol, vous etez catalan."
Això, a l'any 1978, ho vaig trobar extraordinari. Un alemany, cap del govern, amb una claretat i finesa magistral va tirar per terra tots els arguments que en aquells moments esgrimia la dreta espanyola, amb el senyor Suárez com a cap del govern, que deia que a la universitat no es podia ensenyar en català, perque no existien les paraules específiques per definir las diferents matèries en els llibres de text en aquest idioma. La Incultura al poder i així seguim.

A.B.: És tota una lliçó, no?

A.Padrós: Va ser un moment molt interessant, sí.

Padrós i Rosa Morata parlant amb el canceller Walter Schell en el Festival de Berlín (1978)

A.B.: Actualment té algun projecte guardat al calaix?

A.Padrós: Tinc diversos guions, un d’ells s’havia de fer amb coproducció amb Alemanya. Era una història de vampirisme, de vampirisme urbà… Fou premi de guions de “L’institut de les Lletres Catalanes” (1990). Es tracta d’una història molt ambiciosa, “LA MIRADA”, a on les dependències i les submissions, estan potenciades per l’estret cercle en que es mouen. Les relacions humanes són portades a uns extrems de paranoia. La fixació obsessiva i la conseqüent vampirització intel·lectual a que resta sotmès el protagonista, David, escriptor d’èxit enfonsat emocionalment, confús i fastigosament civilitzat, és la víctima propícia per un jove malalt, àvid de possessió i de saber, malèfica reencarnació d’un vampir urbà. L’acció d’aquesta història transcorre entre Barcelona i Berlín, vaig intentar una co-producció; a Múnic es van interessar per posar una part dels diners però, a Barcelona no vaig trobar cap recolzament.
Una altra és “OMBRES DE FOC”. Aquesta és una historia d’amor que va més enllà de la mort, un fals Werther i una falsa Lotte en un retrobament impossible, on les paraules perden el seu significat i l’acció es transforma en un “tempo” plenament operístic. També hi ha tot un seguit de contes gòtics de terror, d’un terror psicològic bastant inquietant. “MUDANCES I TRANSTORNS”, una historia multiracial de parelles que es fan i es desfan.
De projectes encara n’hi ha molts. Què faig? Doncs mentrestant, activitats diverses, escriure, dibuixar, llegir, pensar…veure cinema. Però tots aquests projectes es perderàn irremisiblement per la llei natural de l'efímer, com jo mateix.

Sergi Mateu i Rosa Morata en una escena d' Una dona al meu jardí (1989)

A.B.: O sigui que podem trobar a en Padrós dintre d'uns anys dirigint una pel·lícula?

A.Padrós: No ho se pas, tampoc et dic que no, però de moment dic el que deia Fassbinder: “ja dormiré quan sigui mort”

A.B.: Bé; deixem-lo aquí el dubte. Ja ho sabrem...

A.Padrós: Tot un interrogant.

Algunes notes sobre Antoni Padrós...

Les mostres del nou art jove procedents de nord-amèrica com foren el graffiti i l'estètica incorporada per pintors com Basquiat, només representa una modalitat d'anti-art existent molt abans dels surrealistes. Aquesta abstracció del món que envolta a l'artista el fa crear formes exagerades, sovint faltades d'un sentit estricte que omiteix tot allò que fa de l'art un concepte en ell mateix. És, d'alguna manera, la personalització d'un fenomen a mig camí del simbolisme i l'street art, provist d'un fort contingut social i curant una mescla que a partir dels anys noranta s'ha batejat com art independent. Aquestes i moltes d'altres són les qualitats que podem apreciar en el perfil d'Antoni Padrós Solanes, director de cinema, pintor i catalitzador del cinema d'autor català durant la dictadura franquista.

La trajectòria d'aquest autor emperò, lluny de competir amb les seves paraules, les supera. D'aquesta manera, podríem descobrir a dos Padrós diferents. Un d'abans i després d'haver descobert la pintura. Així doncs, d'en Padrós pintor, en destaquem les exposicions que a partir de l'any 1966 inicià en la Sala Gaspar de Barcelona. A l'any següent, el Ministeri de Cultura sel·leccionà tres obres seves per representar a Espanya en la Biennal de Saô Paulo. Finalment, a l'any 1968 abandonà la pintura, encara que a dia d'avui les seves obres es poden trobar en diverses exposicions particulars d'Europa i els Estats Units d'Amèrica.
Tancant el cicle del Padrós pictòric, a l'any 2004 es féu una exposició col·lectiva anomenada "El llegat del POP-ART a Catalunya" en la que se'l va convidar.

Quan al Padrós vinculat al cinema, cal dir que del 1968 al 1969 es formà a Barcelona en l'escola Aixelà, amb professors de l'alçada d'en Pere Portabella, Miquel Porter Moix, Romà Gubern... Com a treball de curs realitzà dos films: "ALICE HAS DISCOVERED THE NAPALM BOMB" i "DAFNIS Y CLOE". Aquest últim premiat a Salern (Itàlia) amb el Mascherino d'Argento.
Del 1969 al 1970 va fer dos nous films: "PIM, PAM, PUM, REVOLUCIÓN" i "ICE CREAM". Ambdós foren presentats en el Festival de Cinema Independent organitzat pel National Theatre de Londres, a l'any 1971. Per qüestions polítiques, l'escola Aixelà desaparegué. En aquell mateix any, Padrós produí dos nous curtmetratges, com sempre, amb material caducat de suport irreversible Dupont: "¿QUÉ HAY PARA CENAR, QUERIDA? i "SWEDENBORG". El proper any farà el seu darrer curtmetratge per donar pas als llargmetratges: "ELS PORCS". Però no fou fins al 1973 que Padrós aconseguí l'èxit que el permetria continuar la seva epopeia cinèfila, mitjà un film, "LOCK OUT", llargmetratge de dues hores i mitja, rodat amb negatiu de so, i que es presentà en el Festival Internacional de Mannheim (Alemanya). Després vingué "SHIRLEY TEMPLE STORY", amb el que després d'algunes estrenes per Europa, fou guardonada amb l'Ós d'Or a Berlín per tota la participació espanyola, a l'any 1978. En el mateix any, una competició força renyida que va tenir a Padrós com a guanyador, tot i haver d'enfrontar-se a gent de l'alçada de Bigas Luna, Peter Handke o Werner Schroeter, el va fer mereixedor de l'Âge d'Or a Brussel·les.
Després d'això, la filmografia de Padrós fou coberta d'honors arreu d'Europa.
Uns anys més tard, del 1981 al 1983, convidat pel Ministeri de Cultura, impartí classes a la Universitat d'Estiu d'Oviedo. L'any 1986 realitzà un video professional amb títol "ASCENSIÓ, CAIGUDA I REPÓS DE MARIA VON HERZIG", adquirit per TV3. A partir d'allí, Padrós entrà en una etapa en la que va tenir alguns problemes de producció i falta de finançament per dur a terme les seves pel·lícules, amb exemples com "VERÒNICA L. UNA DONA AL MEU JARDÍ" o "LA MIRADA", entre d'altres.
A l'any 1990, en col·laboració amb el compositor Albert Guinovart projectà una òpera que portaria el títol "OMBRES DE FOC". En aquell mateix any projectà una sèrie per TVE d'històries neogòtiques originals. El capítol pilot fou "LA PUERTA DE LOS SUEÑOS". En el 1995 col·laborà amb Marcelo Schvartz amb el guió de “KABARETT KRIMINAL”.
Uns anys més tard, (2001) es projectà "LOCK-OUT" al MACBA, com un homentage a Pere Portabella. Enguany es torna a projectar en el Lincoln Center de Nova York, mentre que també es projecta en el MOMA "ICE CREAM". Durant l'any vinent, 2010, i per més referència, en el mes de Gener es farà un homenatge dels “Encuentros de Pamplona 1972: Fin de fiesta del arte experimental” pel què el Museu Nacional d'Art Reina Sofia projectarà algunes de les pel·lícules del terrassenc; cap a l'Abril, "La Casa Encendida" de Madrit també li dedicarà un extens cicle amb tota la seva filmografia i, finalment, la Filmoteca de Catalunya projecta editar-li un llibre juntament amb un document de video que recollirà tota la seva obra cinematogràfica.

Amb aquesta entrevista que us hem proposat, us incloem un tràiler de "LOCK OUT", un dels primers llargmetratges de Padrós. A lock-out, Padrós s'inspira en un concepte urbà, el locuts, que representaven a tota aquella gent que la feien fóra de les fàbriques -normalment la que tenia idees més revolucionàries o que anaven contra el sistema- conservant-ne només el personal que s'adheria al perfil de la direcció; fets que podíem trobar en la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat. En la pel·lícula, els protagonistes marxen de la ciutat i es tanquen fóra, per ser lliures. Mitjà una caracterització dels personatges, que hom podria pensar més pròpia del naturalisme que del cinema realista dels anys 70, Padrós aborda la psicologia dels seus protagonistes d'una forma tant simple com brillant. En sí, no es tracta de demostrar res, solament fer amb naturalitat, la càmera fa la resta.

Els nostres crítics opinen...

Per Àngel Brichs
Escriptor i Crític d'Art

Quan vaig conèixer aquest home en un sopar organitzat per l'Ateneu Terrassenc ara deu fer un mes i escaig en el que en fou el convidat d'honor, lluny de sorprendre'm pel que deia, sí que vaig fer-ho per la manera com ho deia. De seguida vaig saber que era d'aquella estranya espècie d'autors, dels que a dia d'avui ja no en queden. Més que autors, m'agradaria dir una altre paraula, "artista", un mot que Padrós odia amb gran fervor. I és que Antoni Padrós i Solanes és alguna cosa més que això. En sí, és tot allò que tots volem ser però que mai serem. O dit d'una altra manera, l'efecte i causa final del principi i el final de totes les coses, una cosa que rep una altra definició: LLIBERTAT. Havent dit això, hom dirà: "aquest és tendenciós a l'hora de reflectir els seus arguments". Bé podria ser així, car, hauria de ser una altra persona i tot el que es diu aquí hauria de ser comentat en una altra pàgina i no en aquesta. Aquí s'explica la veritat tal com la veiem, sense falsos rumors ni idees provocades. En aquest bloc no ens agrada la farum que fan els mentiders i els crítics que s'escapoleixen dins les bànues d'una prestigiosa editorial o d'un diari qualsevol. Nosaltres donem a conèixer les nostres idees, d'una manera semblant a la que en Padrós féu en un passat no gaire llunyà en films com ¿Qué hay para cenar querida? o Shirley Temple Story. Per tant, al no fer-nos por el que ens puguin dir, intentem treure el màxim de tots aquells autors que passen per aquesta publicació. I les publicacions que fem des d'aquí no són gens tendencioses, sinó una fórmula d'expressió de la realitat per uns altres medis, dins d'una òrbita independent i, és clar, donant a conèixer tots aquells autors que per mèrits propis han protagonitzat un abans i un després en els gèneres que cultivaren. El d'en Padrós emperò, és un cas a part. Ell va molt més enllà. Empleat de banca frustrat i convuls davant de la societat que el rodejava, volgué expressar la seva realitat en el més pur sentit destructiu de la paraula. En una època on Pier Paolo Passolini creava una nova visió artística independent, sovint titllada d'underground per la premsa i els medis de comunicació, en un sentit particular, també contestatària amb el sistema romà vigent a un pas d'acabar-se la guerra del Vietnam i l'arribada a Europa d'un nou ideal lliberal que s'encauà primerament en les universitats i en els intel·lectuals més joves amb un gran exercici d'aprenentatge però no de còpia; Padrós s'inventà la seva idea de veure l'art, en la pintura, en l'expressió filosòfica del mateix, una idea que el portà, a la fi, a incidir en allò pel que realment havia nascut: el cinema.

Defugint les tendències i les aparatositats galàctico-escèniques que sempre ha generat aquest gènere, qualificat per molts com el Setè Art, cosa que avui dia encara es discuteix molt, Padrós, sense importar-li el que diguessin, va defugir totes les regles i normatives establertes per crear des del no res. Mitjà un sistema de filmació provist de material caducat i restes d'allò que no volia ningú, va treure'n el seu suquet tot fent inspirar la seva fantàstica i sovint per molts, degenerada improvització. Ell volia sorprendre, i ho va conseguir. Res el va fer deturar. Ni l'equip depauperat que utilitzava ni els intèrprets que usava en llurs films (sovint mancats de qualsevol experiència cinematogràfica possible), el va fer trontollar llurs produccions, les quals, en poc més de quatre anys, sense a penes un pressupost viable ni rendible, en creà les suficients com per anar fóra d'Espanya, a fires i tot tipus d'esdeveniments relacionats tant amb aquell nou estil naixent com amb el món del cinema en general.

Heroi? Gran home? No ho crec pas. A Padrós no el veig ni més bò ni més dolent que qualsevol altre director que hagi passat per Hollywood o s'hagi quedat a Europa fent de les seves; no! Però té una cosa que pocs d'ells van posseir a temps: CORATGE. Una paraula que sovint esdevé molt vague en el llenguatge hipocondríac de fer les coses que tenim. Padrós fou tot el contrari. Lluny de classificar-se amb un grup o altre, trencà totes les línies possibles i sense cap mena de pudor ni manies, feu allò que li agradava, com li agradava i explicant normalment amb llurs arguments explosius i gairebé corrosius -on s'abordava el sexe, el treball, la societat i la vida, la mort, el perquè de totes les coses- que pràcticament mai no agradava a ningú. I és que Padrós trencava amb tots els tabús encara existents, en una època molt rància, creant un context cinematogràfic intel·ligent i dotat d'una gran força expressiva que com molts crítics han comentat, s'avançava molts anys a la seva època. Un cinema què, a dia d'avui s'intenta abanderar en la majoria de continents, començant per l'Americà, on aquesta indústria n'és la nineta dels seus ulls. Així doncs, peces com Traffic, Pulp Fiction, 21 grams i moltes d'altres han volgut dibuixar aquest món independent que sempre ha existit, però d'una forma molt tímida encara. Una forma que encara és molt lluny del que predicà Padrós, fruït d'una indústria que, encara que s'hagi adaptat ("sociològicament" parlant), als canvis que la nostra civilització ha fet en els últims anys -pel que fa als temes clau per naturalesa com ara el sexe, els diners i les drogues, mostrant-ne una cara més transparenta que abans- resta molt lluny de continuar l'experiència, encara arriscada, apareguda en pel·lícules com Ice-cream, Lock-Out o La Taronja Mecànica, fruït d'aquella incapacitat congènita de l'ésser humà de soterrar aquella idea antiquada i passada de moda que pels catòlics representa el pecat original.
Déu els hi tingui pietat de la seva ànima.

Fa uns dies vaig veure una pel·lícula que em va fer reafirmar en aquesta darrera idea que us explicava: El truc final. Bé, què hem de dir? És un film força nou, amb actors de l'alçada de l'Scarlett Johanson, Hugh Jackman o el mateix Michael Caine. Només vaig veure quinze minuts de pel·lícula, i ja estava començada quan vaig posar-me-la a veure quan, de sobte, vaig tancar la televisió. No podia continuar veient-la. Era una pel·lícula sense argument de pes, amb conceptes difosos i un fil conductor pèssim. Això és normal quan es mesclen alguns bons actors, fa anys que passa. Però no es tractava d'això sinó de l'espessa mentalitat del seu director, el qual, sempre acostuma a ser la causa d'aquestes coses. De la mateixa manera que els dos mags s'insulten i competeixen pel botí, que resulta ser, valgui la repetitivitat, "el truc final", en el món actual del cinema també s'està jogant en aquest tipus de rifa dantesca que fa que uns guanyin i els altres ho perdin tot. Ja no s'estructura l'art des de la forma i l'estilisme que el fan existir. L'art deixa de ser una forma d'expressió, per passar a simbolitzar un valor neutre que tothom reconeix però que ningú manté. Què és l'art? El contrari de tot el que fem avui dia! De la mateixa manera que pensaven els dadaïstes, anem contra l'Art, aboquem un anti-art, promocionem-lo. Això és el que pensà Padrós. Els resultats: unes imatges de pantalla amb uns primers plans espectaculars, una concepció flagrant de la realitat, ratllant la despersonalització constant, fet que englobà el marc dels seus films amb un interès psicoanalític constant, i un llarg etcètera. Resumint, un valor d'escola. Una eina d'aprenentatge. Mètode? No n'hi ha! Ets tu mateix mitjà la teva experiència i criteri, que resulten ser les bases de tot. Aquest és precisament el problema de les pel·lícules, tal com resa el mateix nom: reproducció audiovisual, la qual, sovint sol ser considerada com una artificialitat total, al ser una realitat fictícia que es representa en un guió molt poc original. Heus ací la base de tot: l'espontaneitat, la naturalesa dels actes que fem. La facultat d'improvització. Això és sublim. Això és Antoni Padrós.

Copyright:

Amb la col·laboració d':
Àngel Brichs

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:
www.literaturadart.blogspot.com