ELS LABERINTS I EL FIL D’ARIADNA
Qui no s'ha perdut passejant per un laberint enjardinat?
Però no sempre ha estat així, amb el temps els laberints han canviat, no tant en les seves formes com en el significat, des dels que decoren les catedrals Gòtiques de França, que simbolitzen els diferents passos que el cristià ha de fer per a la seva salvació, fins els que decoren els jardins del Renaixement, més relacionats amb els jocs amorosos que amb la divinitat. Encara que hi han referències de laberints des d'Egipte fins a l'antiga Mesopotàmia, on va prendre forma és en la mitologia Grega, i sobretot la cultura Minòica de Creta 2800/1200 a.C., i els Romans que tant varen beure de la cultura Grega, el van estendre per tot el món Cristià. El trobem tant en els patis de les vil·les Romanes com als paviments de les catedrals Gòtiques, en general poblats de criatures espantoses, i de monstres com el Minotaure, amb cos d’home i cap de toro. En el món cristià aquest ésser va derivar cap al diable.
El mite Grec del laberint ha estat explicat de diverses maneres, però essencialment i resumint és el següent: Parsifae, dona del rei Minos de Creta, i com a resultat d'una aventura zoofílica, donà a llum un ésser amb cos d'home i cap de toro. El rei Minos no es va atrevir a matar-lo, pensant que podria ser fill d’algun déu, i va demanar a Dèdal que construís un laberint, de manera que Asterión (més tard conegut com Minotaure , el toro de Minos), no pogués sortir-ne mai. Cada nou anys i com a ofrena portaven diversos joves al laberint per acontentar el Monstre. Entre aquests joves hi havia Teseu que estava enamorat d'Ariadna (s'acostuma a traduir com “la molt venerada”), una de les filles del rei Minos. Teseu estava disposat a matar el Monstre, cosa que va aconseguir, però la vertadera dificultat radicava en sortir del laberint. Ariadna aconsegueix de Dèdal que li digui com sortir-ne i Dèdal li lliura un cabdell de fil perquè el doni a Teseu, de manera que l'anés desenrotllant quan entrés al laberint, podent-lo així guiar en el seu retorn (encara avui dia quan una persona ha de sortir d'un assumpte complicat se li diu que necessita un fil d'Ariadna).
En el segle XI els laberints van entrar a les esglésies. El més conegut el tenim a la planta de la catedral de Chartres a França, en el centre hi havia una placa de bronze representant la lluita de Teseu amb el Minotaure; va ser destruïda el segle XVIII durant la revolució francesa, probablement per fer-ne canons. Alguns autors avalen que els laberints de les catedrals servien durant l’edat mitjana, com a ritual substitutiu per a la peregrinació tant a Jerusalem com a Santiago, tant per als delicats de salut com per als penitents. No va ser fins al Renaixement que es van fusionar els laberints amb els jardins. Si durant l'edat mitjana el llegat mitològic va sobreviure disfressat d’al·legories cristianes, durant el Renaixement es va tornar a recuperar el seu llegat clàssic Grecoromà, donant-li un caire més lúdic i més apte per als jocs amorosos a que tan afeccionats van ser durant aquella època. L'últim laberint que ens queda aquí, de l'Espanya del segle XVIII és el d'Horta a Barcelona, el va fer construir el Marqués Joan Antoni Desvalls matemàtic i físic, en el centre del laberint hi ha una estàtua d'Eros, i al lateral un petit temple, dedicat a Ariadna.
El mite Grec del laberint ha estat explicat de diverses maneres, però essencialment i resumint és el següent: Parsifae, dona del rei Minos de Creta, i com a resultat d'una aventura zoofílica, donà a llum un ésser amb cos d'home i cap de toro. El rei Minos no es va atrevir a matar-lo, pensant que podria ser fill d’algun déu, i va demanar a Dèdal que construís un laberint, de manera que Asterión (més tard conegut com Minotaure , el toro de Minos), no pogués sortir-ne mai. Cada nou anys i com a ofrena portaven diversos joves al laberint per acontentar el Monstre. Entre aquests joves hi havia Teseu que estava enamorat d'Ariadna (s'acostuma a traduir com “la molt venerada”), una de les filles del rei Minos. Teseu estava disposat a matar el Monstre, cosa que va aconseguir, però la vertadera dificultat radicava en sortir del laberint. Ariadna aconsegueix de Dèdal que li digui com sortir-ne i Dèdal li lliura un cabdell de fil perquè el doni a Teseu, de manera que l'anés desenrotllant quan entrés al laberint, podent-lo així guiar en el seu retorn (encara avui dia quan una persona ha de sortir d'un assumpte complicat se li diu que necessita un fil d'Ariadna).
En el segle XI els laberints van entrar a les esglésies. El més conegut el tenim a la planta de la catedral de Chartres a França, en el centre hi havia una placa de bronze representant la lluita de Teseu amb el Minotaure; va ser destruïda el segle XVIII durant la revolució francesa, probablement per fer-ne canons. Alguns autors avalen que els laberints de les catedrals servien durant l’edat mitjana, com a ritual substitutiu per a la peregrinació tant a Jerusalem com a Santiago, tant per als delicats de salut com per als penitents. No va ser fins al Renaixement que es van fusionar els laberints amb els jardins. Si durant l'edat mitjana el llegat mitològic va sobreviure disfressat d’al·legories cristianes, durant el Renaixement es va tornar a recuperar el seu llegat clàssic Grecoromà, donant-li un caire més lúdic i més apte per als jocs amorosos a que tan afeccionats van ser durant aquella època. L'últim laberint que ens queda aquí, de l'Espanya del segle XVIII és el d'Horta a Barcelona, el va fer construir el Marqués Joan Antoni Desvalls matemàtic i físic, en el centre del laberint hi ha una estàtua d'Eros, i al lateral un petit temple, dedicat a Ariadna.
Copyright:
Article:
Ramon Vidal©
2.JPG)
.JPG)
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario