EL MEU ALTRE DISCURS...

“Cuando empecé a cantar como quería, mis discos, poco a poco, dejaron de venderse.”
Cristina Rosenvinge

No va ser un acte amb un gran aforament de públic. No va ser un acte innovador. En sí, no va ser digne d'existir sinó fos perque no sabíem que aquell actor de teatre que vingué, l'Adrian Schvarstein ens gratifiqués, amb llur generositat amb una sèrie de comentaris vers un moviment teatral que te més d'expressió que de teatre de carrer. No parlem de res més que del fenomen "Kamchàtka". Un substantiu singular què, sens dubte, ens portarà a imaginar-nos una penínsul·la siberiana remota que obre llurs tentacles al nord-est de les illes Kurils. Però, el que no sabíem és que un actor jueu nascut a Buenos Aires i fill adoptiu de Catalunya com es veu a sí mateix, ens enlluernaria amb alguna cosa més que una vulgar teoria ben documentada sobre els efectes i conseqüències del que els fenòmens socials com la immigració poden aportar al món de les arts escèniques. No teníem ni idea que en aquell catorze d'Octubre d'enguany, descobriríem, de la mateixa manera que en un seminari s'ensenya, les diverses virtuts i formes de la consciència humana.

A la fotografia: “D'esquerra a dreta: Ferran Lozano (director del Centre de Normalització lingüística de Terrassa i Rubí), Adrian Schvarstein i Àngel Brichs” a l'interior de l'Institut el Teatre un cop acabada la conferència.

Mitjà quelcom tan primigeni com el principi de la raó, mai millor dit, Schvarstein explicà com un fenomen tan poc preparat com Kamchàtka, de fàcil desenvolupament (per tractar-se d'una escenografia on es barreja el llenguatge de signes i l'acció constant dels seus protagonistes), encara que no a l'hora de preveure aquella sincronització sempre necessària entre els actors, havia sigut el fruït d'un taller d'estiu cel·lebrat al barri de Poblenou. Una activitat no buscada que, en poc més d'un any i mig ha recorregut més de setze països amb un èxit espectacular. Una actuació que ha despertat passions, rauxes, pors, alegries...sense haver de provocar el somriure ni promoure res, ja que el públic n'és el seu actor principal. Els kamchàtka, que és així com s'anomenen els vuit integrants de l'espectacle, tan sols es limiten a fer la seva, indiferents, apartats del món exterior. Com si es trobessin dins d'una bombolla d'aire. I és el públic qui els escridassa, els pren per immigrants, per indigents, per rodamons, per jueus. Però ells no el coneixen el món. Representen la bondat personificada i la gent que els envolta són els únics que han de trencar la bombolla que els separa d'aquell exterior corrupte i brutal. Alguns els entenen i, impel·lits d'una invisible força interior, els condueixen allí on volen, tot fent coses inconcebibles (banyar-se vestits en una font, estirar-se al terra de panxa amunt a prendre el sol a la plaça major de Tàrrega o escridassar-los i insultar-los en algunes ciutats italianes). Però, generalment, la gent es suma a la cosmogonia que verteixen els kamchàtka, tot fent com ells, com tornant cap aquell principi d'infantilisme que tot home i dona poseeix. Un principi de llibertat i franquesa extrema que fan esquerdar la façana misteriosa de les persones per veure dintre d'elles tal i com són.
Aquestes i moltes d'altres foren les idees que vaig poder extraure en els cent vint minuts que va durar la conferència d'aquest creador. Uns minuts que van permetre'ns valorar la trajectòria d'aquest actor que fa més de vint anys que es dedica al món del teatre. Un personatge que, de la mateixa manera que un clown, canvia de cara fent una comèdia, una òpera i qualsevol cosa que se li fiqui pel davant sense immutar-se, tot procurat d'una incansable força vital que, pràcticament, jo no hi vist mai en ningú. Les persones que ens trobàvem a la sala, vàrem quedar meravellades d'una explicació d'un fet tant simple com és el principi de no fer res com a subjecte de teatre en sí mateix. I és que, la persona humana, moguda sempre per les aparences i mancada de la llibertat de pecat original, no li cap a la ment despersonalitzar-se a ella mateixa fent coses que produeixin vergonya o ira. És a dir, obrant d'una forma natural, oblidant l'artificialitat que ens hem creat per nosaltres mateixos i de la que els kamchàtka en queden absents. I és allí, en aquella petjada de gegant que fa la persona per creuar la bombolla que separa el món irreal que vivim dels nostres instints animals la teràpia de la nostra existència. I són aquells actors escènics, els que tenen cura d'exportar-la a tot arreu mitjà el seu particular canal de comunicació de masses.

"POR ESTO Y MUCHO MAS VALE LA PENA !
La noche que siguió su aparición en Saignes, sentí una transformación operarse en mí, habíais hecho de mí, con gran suavidad, delicadeza y con fina inteligencia, una hermana, me habíais “trastornado” y creo seguirlo estando todavía."

SAIGNES EL 09/08/ 09

ANNE BRUNOT

Fragment d'una carta d'una admiradora de Kamchàtka, quan el show passà per Aurillac (França). Cortesia d'Adrian Schvarstein

Representa per tant Kamchàtka el futur del teatre o una estètica independent que diversos artistes de la performance com Kaprow i d'altres ja havien utilitzat? Lluny de pensar tot això, i sense anar-nos més lluny d'on hem arribat, hem de dir que la busca de l'art que ha fet l'home durant els darrers vuitanta anys, el qual li ha obligat a quedar-se en una estètica amb molt canvi i poca novetat, per por a inventar el que segons molts artistes pensen que està tot inventat, vertebra l'aparició de fenòmens que ens poden semblar causals però que són la conseqüència directa del renaixement de l'art i la matèria en els seus valors més extrems i primigenis. Una espècie de tornada als orígens de l'home que no solament ha eixit en teatre sinó que també existeix en la pintura, la fotografia i la literatura. I kamchàtka n'és la seva representació clara.
El minvat públic que es quedà a la sala (on gràcies a un muntatge online es van visionar els vídeos de you tube de Dans, Kamchàtka i d'altres interpretacions escèniques de Schvarstein com Habitaculum -la futura casa dels Kamchàtka- un locutori reconvertit on cada cabina s'ha convertit en una habitació que ens conduïrà -mitjà fragàncies, objectes i d'altres- a diverses parts de la Terra), anà seguint amb clamorosa atenció els relats del seu autor com si d'un espectacle de titelles es tractés, sense donar importància a la limitada audiència de la sala, com si d'una conversació íntima entre bastidors es tractés. Estic segur que tots els assistents a la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre de Terrassa vàrem aprendre grans coses aquell dia, i estic segur que l'humil·litat era entre elles. Una humil·litat de la que ens va fer gala el nostre conferenciant, el creador de Kamchàtka, on d'una forma amena i molt instructiva ens ensenyà que hi ha vida fóra d'allò que no coneixem, i que depèn de l'intel·ligència que aflora de nosaltres mateixos obrir els ulls cap a noves tendències o continuar visquent en el forat negre artístic que molts altres hem vist des de petits.

“Estem massa acostumats a consumir allò que coneixem, treient importància a coses que ens poden aportar molt més que el que podríem creure”
Àngel Brichs

Copyright:

LITERATURA DEL MAÑANA©
amb la col·laboració d'Àngel Brichs