Visita de cortesia

'Tota gran obra obeeix a una història; sense història no hi ha obra, i sense obra, història.'
Àngel Brichs

Imatge: Façana de la Fundació Tàpies en el dia de la seva reobertura al públic (5/3/2010) LITERATURA DEL MAÑANA, 2010©

Divendres, 5 de Març de 2010. Un dia especial: la data de reobertura de la Fundació Tàpies. Barcelona, en aquesta tarda és plena de gom a gom. Pel Passeig més esplendorós i car de Barcelona, que porta el nom d'un dels conceptes de l'Esperit Sant, em trobo caminant tot xino-xano cap a una sola direcció, un edifici modernista de Domènech i Muntaner que tot just acaba de ser rehabilitat.

'Em semblava un ésser perplex, quelcom d'inimaginable; allò que Eiximenis hauria trobat com l'excel·lència de l'humanisme, per a mi, era una realitat desfigurada vista des d'un calidoscopi monumental' (Fragment d'un text inèdit d'Abi Pap en una visita a la Fundació Tàpies a l'any 1997).

El baluart tapià obria llurs portes a tots aquells que el volien visitar. L'amalgama, emperò, no són les teles, barreja d'un art primitivista i conceptual producte de la sempre innovadora i instintiva estètica tapiana, sinó una obra volumètrica, molt diferent a les que Tàpies havia creat fins ara. Obra que ha generat una gran crítica alhora que una expectació constant des del seu naixement al taller de Pere Casanovas a finals dels anys vuitanta.
'Qui podria dir que aquesta obra no és d'un català?'- vaig pensar tot sortint a la terrassa on hom podia observar aquella poderosa creació que poca gent entenia l'inhòspit significat que emmarcava: 'Les vegades que ens hem hagut de guardar-nos-els.'

'Ho vaig fer (...) seguint una pauta del meu treball, en el qual, des de fa anys, hi apareixen objectes, robes, etcètera, amb aquesta voluntat entre franciscana i budista de donar valor a allò que és petit, sense afany de polèmica. Ho he fet amb el sentit de donar dimensió còsmica a una cosa insignificant.' Antoni Tàpies

Imatge de Mitjó (maqueta, 1991; escultura 2010) en procés de construcció
De la fotografia: © Lotte Dinse, Fundació Antoni Tàpies
De l'obra: Antoni Tàpies, Mitjó (maqueta, 1991; escultura 2010)
© VEGAP/Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2010

Personalment, la idea que el mitjó llueixi en la terrassa és, senzillament, de doble efecte. Per una banda trobem l'iconografia del mateix com l'àmbit de creació de l'artista: Barcelona. Per això, és lògic que es trobi en una terrassa que, d'alguna manera, té caràcter de comunitària. D'altra banda, el concepte és profundament materialista, simbolitzant un objecte d'ús i consum que l'home ha creà des de temps immemorials i que, des d'una òptica eterna i malvada, se'n fot de tots nosaltres. És aquest tòpic ben propi de la generació precedent a Antoni Tàpies, i més en concret, d'en Pablo Picasso, artista del qual se'n deriven nombrosos fils argumentals que Tàpies ha emprat en llur obra; només cal que observem 'Composición con mariposa' o 'Composición con guante', per veure una clara simetria amb 'Quatre claus' o 'Relleu en ocre i Rosa'.

Pel que fa a la resta, l'edifici segueix tan laberíntic i ocult com abans. No obstant això, una sala que saluda amb una gran i el·legant fastuositat dóna llum al visitant i t'obre les portes a la visió artística que ens ha brindat Tàpies. A la planta del soterrani de l'antiga nau que fou seu de l'Editorial Muntaner i Simon, se'ns exposa un ampli i llarg recorregut pel mateix nom en que s'ha titulat aquesta singular exposició i jornades de portes obertes: 'els llocs de l'art'. En el petit museu soterrani hi trobarem des de pictogrames japonesos fins a un exemplar de l'Ars Magna de Ramon Llull.
Però, quin és el motiu de l'existència d'aquests objectes més propis d'un humanisme filosòfic que d'un museu d'art contemporani?

Des dels seus inicis, encara que es nodrís d'estètiques i estils diversos com la pintura “estel·lar” de Jason Pollock, el cubisme de Picasso o el perfils geomètrics i numèrics que promogué el moviment futurista europeu, Antoni Tàpies ha defugit la majoria de les tendències artístiques pròpies de tots aquells moviments europeus que el precediren o que, paral·lelament a ell, trascendiren a partir de l'any en que feu la seva primera exposició als EUA, 1952.
Emperò, Tàpies xiuxiuejà a cau d'orella d'una particular visió categòrica de la realitat. Coetani del moviment creat per personatges de l'alçada de Schopenhauer o Kierkegaard, veié en l'existencialisme una possibilitat de fugir de la rigorosa sistèmica creada pel surrealisme, fet que li permeté d'investigar nous conceptes, arran d'arquitectures humanes i perfils tan dispars com el graffiti, la cal·ligrafia oriental o l'art naïf, aixoplugant-se en un primitivisme que es fonia a raigs d'una cultura universal, moderna i cosmopolita, on els valors de mínima expresió i el poema visual s'identificaven en perfectes símbols d'una anecdòtica realitat, entenent-se com timbres perpetus de l'home que deixa llur petjada en un món convuls. Heus ací el misteri de l'art tapià, un mètode regenerador que pretén integrar l'intel·lectualisme en l'esfera animal de l'ésser humà, basant-se amb tècniques anomenades 'primitivistes' per arribar al centre de la idea, fent d'una cosa estèril i neutra, quelcom excels i principesc. Heus ací on resideix la verdadera premisa que envolta l'art pobre de Tàpies. No es tracta de carregar la tela amb un excés de creativitat i d'estils homogenis. No es tracta de crear, ja que l'obra, en sí mateixa, o sigui la tela, forma part del mateix art que volem exhibir. Sols així, concretant en poc el 'molt' podrem transmetre el poder en tota la seva dimensió.

Vista de la façana de la seu de la Fundació Antoni Tàpies, febrer 2010
Fotografia: Gala Sicart, Fundació Antoni Tàpies, Barcelona©

'Tàpies ha aconseguit demostrar l'autèntic significat de l'art; analitzant i reutilitzant els mètodes pictòrics que la història ha posat a les seves mans i, nodrit d'un fil conductor no exempt d'un existencialsme bel·ligerant, ens ha ensenyat quin és el verdader significat de la massa i la matèria, de la unió dels conceptes i del substrat de l'art en ell mateix. La seva creació més important: un temple que es troba envoltat d'edificis al bell mig del cor de Barcelona, on un seguit de filferros punxeguts i amb severes ondulacions perfilen llur façana. 'Heus ací el bastió de l'art!'-ens diu la veu de l'inconscient. 'Heus ací la immoralitat!'-ens assegura una dona que passa pel carrer 'Heus, heus...el diccionari de l'art, un llibre creat a força de mall i maons, on en les seves pàgines trobarem la informació i dades per entendre'ns millor, seguint la ruta de l'home, des del carrer fins a la terrassa. Un llibre obert que s'omple de pàgines noves dia rera dia. Un llibre que no es pot editar ja que és el desig impossible d'un mortal que pretén agafar l'art amb les mans nues. Però un volum d'assaig fortament lligat perquè no s'escapi, cobert d'una espiral en llur façana i ara, ja reforçat i reconvertit, un exlibris paupèrrim, com l'art que els seus murs contenen; perfecte equil·libri del què som.'

Copyright:

Article:
LITERATURA DEL MAÑANA©

amb l'ajuda d':
Àngel Brichs©
escriptor, crític d'art i membre de l'AELC