Els "Nobels" que no poden existir... (article)

Com tots ja sabeu, fa un dia i escaig, un disident xinès empresonat des de la massacre de Tiananmen (1989), Liu Xiaobo, ha estat guardonat pel Comitè suec que organitza un dels esdeveniments, diplomàticament parlant, de més rellevància internacional.

Car per molts aquesta decisió ha degut comportar un pes polític de certa envergadura, sobretot pel què fa al govern xinès, el qual ha demorat, desconnectant online als seus propis súbdits, davant la por de descobrir abans d'hora un aconteixement poc esperat com tediós; per a la resta del món, el proppassat divendres 8 d'octubre de 2010 conegué una notícia a la mida per a fer trastornar conciències: a la Xina i fora d'ella ho està fent des de que la carta 08 aparegué a l'escriptori d'aquest i altres refractaris al règim de Pekín.

No és el nostre interès ser també reaccionaris a la resolució del distingit Comitè però, sí que advertim un nou escenari per a un món que sovint es vesteix (werthertracht), tot esporuguit, d'una diplomàcia inconstant emprada dins una visió anacreòntica de veure les coses de la mateixa manera. Un Sturm und Drang, com advertiria Goethe, i que no és més que la satel·lització incoherent dels desitjos político-socials d'una humanitat que poc ha cambiat en els últims setanta-cinc anys d'història.

Aquesta és una visió alternativa de com podrien ser les coses si tots volguéssim mirar endavant, apostéssim per al futur, i deixéssim de mirar enrere. I hem triat un article del nostre col·laborador, Àngel Brichs, per a il·lustrar-nos-en el camí:

Una aposta de futur

"Els premis són per als pobres".
Vicenç Ferrer

Fa uns mesos, la delegació a Terrassa de la Fundació Vicenç Ferrer vingué
–a l'Ateneu Terrassenc– a presentar els projectes que està duent a terme a la ciutat d'Anantapur, a l'Estat d'Andhra Pradesh (Índia). Un cop s'acabà la conferència, la junta directiva de l'Ateneu decidí adherir-se a la candidatura al Premi Nobel de la Pau –en concepte d'entitat que li donés suport en aquest àmbit– per a la Fundació Vicenç Ferrer.

Fa més de trenta anys, una revolució silenciosa féu cap a l'Índia. Avui, després de la mort d'un dels màxims exponents en la lluita per a erradicar la pobresa extrema, Vicenç Ferrer, la seva Fundació, codirigida per la seva muller i els seus fills, així com pels nombrosos membres que es troben arreu del món, es troba davant d'una fita que, amb el valor afegit de llur candidatura al Premi Nobel de la Pau per aquest 2010, obre les portes a la continuitat d'un projecte tant indispensable com necessari en aquest món on vivim.

Una de les coses que m'enorgulleixo d'haver fet aquest any, és tenir l'oportunitat de signar aquest article en nom i representació d'una entitat, encara que petita, de cor gran, ample i generós que, en sumar-se com un ens més a una llarga llista d'associacions i entitats que s'han adherit o avalat aquesta candidatura, haurà contribuït, si Déu ho creu oportú i necessari, a una de les causes més grans vistes en anys, no només a l'Índia sinó al món sencer.
Vicenç Ferrer deia: he signat un compromís de pau: contribuir a l'unitat de les nacions i de les persones. Aquest principi de germanor és el preu més alt i què es pot pagar per a portar en pràctica totes aquestes activitats. Emperò, en un planeta dividit, on la pobresa i la riquesa poden trobar-se molt a prop l'una de l'altra, l'excel·lència del treball de persones com les que formen part de la Fundació Vicenç Ferrer, i de moltes altres onegés del món, fan possible que, encara que en un grau molt inferior al què seria necessari, aquest premi sigui la ratificació i prova directa d'aquella revolució silenciosa que personatges de l'alçada d'un Vicenç Ferrer s'hagin encarregat d'escolpir.

Entre algunes de les personalitats polítiques de relleu que donen suport a la candidatura destaquem –entre d'altres– al Sr. José Bono (president del Congrés dels diputats), Josep Antoni Duran i Lleida (portaveu del grup parlamentari català), Gaspar Llamazares, Ricardo Lagos (expresident de Xile), Javier Solana (màxim representant per a la política exterior i de seguretat nacional comuna de la Unió europea), Dr. Valentí Fuster (director de l'Institut cardiovascular Zena), Ferran Adrià (xef del Restaurant El Bulli), Ion de la Riva (ambaixador espanyol a l'Índia), Jordi Hereu (alcalde de Barcelona) o José Montilla (president de la Generalitat de Catalunya), per no comptar rectors d'universitats i alts càrrecs de la política exterior i nacional espanyols i estrangers.

Aquest premi no és per a una entitat, és, penso, i crec que en Vicenç em donaria la raó, és un guardó que s'atorga a tots els que han lluitat per causes solidàries; una distinció per a tots aquells homes i dones que, per motius desinteressats, han donat llurs vides per ajudar a aquells que no es podien valdre per ells mateixos. Aquest premi representa quelcom més que una medalla. Aquest premi és una aposta pel futur, un reconeixement a aquells que creuen que un món millor és possible, just i necessari. Aquest premi és una condecoració honorífica als que no tenen nom, a aquells que defugen el protagonisme –com Ferrer– i que, alhora, són capaços de donar-ho tot als altres. Per tot, i molt més, aquest Premi és una prova de vida.

Tots els que vulguin donar suport a la Candidatura de la Fundació Vicenç Ferrer al Premi Nobel de la Pau 2010, trobaran més informació a:
http://www.nobeldelapaz.org

Copyright:

Introducció:
©LITERATURA DEL MAÑANA

Article:
©Àngel Brichs
Membre de la Junta directiva de l'Ateneu Terrassenc

(Aquest article fou publicat en premsa el proppassat mes de setembre de 2010 en suport de la candidatura al Premi Nobel de la Pau 2010 per a la Fundació Vicenç Ferrer. És la primera vegada que es publica a Internet).

Imatge:
©Wikimedia Commons

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia dels seus autors:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio