La ciutat del futur (Opinions, VI)

Un projecte: l'estació de Volpelleres, el primer de la cursa (inaugurada pels FGC a principis dels 80) sobre els raïls de les vies que uneixen els dos grans eixos vallessans amb la metròpoli de Barcelona. El cost de les obres: 23,3 milions d'euros. L'utilització (que se'n fa del pàrking i de l'estació) dels edificis dels què es compon el complex: podria ben bé passar desapercebuda. Aquest és un dels exemples d'una política eco-cultural que inicià, ja fa uns anys, l'actual govern tripartit a Catalunya. Una proposta arriscada i novetosa que involucrava al ciutadà en uns canvis de model ambiental i social que podríem atribuir-los a una perspectiva naixent d'homogenitzar la forma de pensar de les persones i la renovació d'un model històric caducat, en que les velles tecnologies i indústria bassades en els conductors de l'economia del segle passat (el petroli i l'àtom) es veurien sotmeses a la influència de la cinètica de l'esforç (la bicicleta) i la progessiva disminució d'aparcament al centre de les ciutats (abocant-nos, sense remei, al ús en massa del transport públic).
Aquestes dos, grans projectes de l'esquerra verda europea des de finals dels vuitanta, avui dia són un fet que es troba, quasi, lliure de tota sospita.
-

Des de que municipis com Barcelona limitaren la velocitat a 30 quilòmetres per hora als eixos rodats dels seus centres històrics, com argumentava Salvador Rueda, director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, s'ha contribuït a incentivar el que ell denomina com a súper illes (espais amb una superfície de 400 m2 i amb vies d'ús exclusiu per als vehicles de pas, residents i de càrrega i descàrrega, model existent an algunes zones dels barris de Gràcia i d'El Born).

Sabent això, hom es podria preguntar si en un futur (potser més proper que llunyà), quin sentit podran tenir els cotxes i motos en les grans urbs d'aquest nou milenni? I d'aquí a eliminar els vehicles particulars (eina imprescindible que és i ha estat dins la nostra evolució) seria un disbarat que l'economia actual no podria, ni tant sols, tenir en compte. Emperò, la línia ecologista impulsada per l'actual govern del Pacte del Tinell es mantindrà com un eco-efecte necessari per a una humanitat que, més tard que d'hora, s'ha adonat que l'economia, per a perdurar, cal ser, davant tot, sostenible.
_

No obstant això, aquestes simples propostes, que graten (somerament) la blindada superfície d'un model industrial, econòmic i social desfassat, són això i res més, ara per ara. Simples apostes de futur per a un futur que ja es present però que no vol esdevenir, encara, com un projecte-pilot d'aquesta futura Ciutat Ideal que tant ens parlaren, fa més de cinc-cents anys, teòlegs i filòsofs com Moro o Campanella. Por al canvi? Dubtes i incerteses és el que ens causen aquestes noves tendències avançades, fins i tot, per al nostre temps, les quals ens marquen una espècie d'epifania pseudocol·lectiva que pot interpretar-se com els deliris capritxosos d'uns polítics visionaris que no entenen, encara, que les idees no són útils si no van al costat de projectes lliures, unitaris, exempts de barreres arquitectòniques i bons per a tothom. Conceptes molt pobres en un món on l'individualisme és un fet i la globalització una hipòtesi.
Desitjos de grandesa i imposicions que em recorden aquella novel·la gràfica d'Enki Bilal, La ciutat que mai va exisitir; tot un còrpus en cadena que ens fa preguntar-nos com serien les ciutats plenes de bicicletes (només cal veure els parcs de bicis a Holanda o al Japó) i on, ja en els nostres dies, ja ens trobem aquí (a casa) amb greus conflictes al carril bici, entre uns i altres, éssent menys perillós anar pel bell mig del carrer junt amb els cotxes que pel lloc que ens tocaria...
Pot ser perquè falta un canvi de xip o perquè es tracta d'un nou canvi que ens falta força madurar, però el cert és que entrem dins un nou capítol històrico-literari de la nostra manera de veure'ns i de ser, que ens porta, indubtablement, a tornar als nostres orígens, allí en el temps... on les persones anàvem més a peu que a cavall, un fet que, en algunes parts del món (encara que no aquí, a les nostres ciutats) és un fet, però ho serà!

Copyright:

Article:
©Àngel Brichs

Imatges:
De la fotografia del parc de bicicletes d'Utrech i
de l'obra d'Umberto Boccioni, La città che sale
(L'ascens de la ciutat): © Wikimedia Commons

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació prèvia dels autors:
www.literaturadart.blogspot.com

Imprimir artículoWikio