Les migracions humanes: la clau de la diversitat cultural i de la integració de pobles i persones

A la foto: Salvador Esteban, a l'Aula gran de l'Escola d'Enginyeria, durant la seva intervenció.

“La pluralitat cultural és la base del que som, el que ens fa poderosos; però no de força bruta ni de potència, sinó d'intel·ligència. Sense això, no som res.”

Àngel Brichs

L'aula gran de l'Escola d'Enginyeria del carrer Colom, s'omplí de gom a gom el passat dia 8 d'Abril d'enguany, en rebre una conferència sobre un tema que no és gens aliè als nostres dies: la immigració. Emperò, en aquesta ocasió no es tractava d'abordar un fenomen social que ha deixat una profunda empremta en el nostre país al llarg dels últims deu anys, sinó d'una realitat molt més interna del territori nacional: l'emigració.
Quan pensem amb totes aquelles persones que viatgen d'un lloc a un altre per a guanyar-se les garrofes, poc pensem en aquells que, durant els anys cinquanta i sobretot els seixanta i setanta, feren cap al nostre país per a establir-s'hi per sempre més. Vingueren del sud -principalment-, de Múrcia, d'Almeria, d'Andalusia; fugint de l'ombrívola i esquerpa forma de la misèria per a trobar una feina, formar una família i, amb una mica de sort, ser gent de profit.
Aquest fou el cas del ponent que feu la conferència: en Salvador Esteban Moreno, metge, resident a Terrassa des de fa més de cinquanta anys, i exemple clar d'aquelles persones que hagueren de recórrer un llarg camí per a trobar el seu lloc, el seu futur.

“N'hi han que pensen que el fet de tenir un cognom o un altre, et fan veure -als ulls dels altres- com un català de segona. Per sort, avui dia, encara que molts ho creguin així, ens estem alliberant d'aquests tòpics passats de moda”.

El cas d'en Salvador Esteban és un exemple d'integració i acceptació, tant del lloc de naixença com de l'indret on, fa molts anys, trià per a viure: Terrassa.
Arribà jove, sense estudis, però amb ganes d'aprendre, i el més important: ser útil. Així doncs, aprengué el català, llengua bàsica i fonamental per a introduïr-se a l'hemisferi universitari de Catalunya i formar-se en una societat clarament diferenciada d'aquella Almeria que el veié néixer. Però Esteban anà més lluny encara; sense perdre les arrels ni els lligams que l'unien amb els seus orígens, somià en català i amb Catalunya, àdhuc dels seus emblemes i símbols que la defineixen: Montserrat, la Sagrada Família, el Castell-Cartoixa, la Basílica del Sant Esperit, tancant el cercle que el lligava, i que encara lliga a molts d'aquests més de tres milions de “nouvinguts” que viuen -en la seva immensa majoria en el Barcelonès- des de fa cinquanta anys, i poc més. Un lligam trencat per evidenciar al món que, com digué més d'una vegada Hirohito: “és important renovar-se, reinventar-se, ser modern, però també cal saber d'on venim, i nodrir-nos amb el que ens han ensenyat”.

Les tradicions no es poden perdre, però cal introduïr-se dins d'elles, fet que Esteban ens ha ensenyat a tots que això és molt possible, pot ajudar a entendre'ns millor, i el que és més important: “és molt necessari”.

Article:
LITERATURA DEL MAÑANA©

amb l'ajuda d':
Àngel Brichs
Escriptor i membre de l'AELC

-

Font de la imatge:

Salvador Esteban