LA MALA TERRA (Poema)

Menjant uns vells secalls
vaig viure encès;
com un possés
em vaig curar,
però vaig guaitar la remor,
el fil d'aquella espasa,
el jou d'aquella soga,
i vaig comprendre on era,
vaig entendre la veritat.

Del Cadí al Moixeró,
pedres cabdals de la nostra terra,
infants joveníssims perplexos
som tots nosaltres
però també ho són ells.
Ens miren suaument,
arran d'esquena,
sembrant l'individualisme,
faceta que ens fa ser petits
podent ser grans.

Quan els fills d'Herakles
es feren amb la nostra terra,
llabors pures com volien,
foren dominadors
dels celtes,
dels íbers,
de nosatres mateixos.
Arremolinats en els boscos,
els últims defensors de les costums
sagrades de foc i aigua
desterrades foren de les vides,
de les deus,
de la sang,
del foc
i de l'aigua.

Uns nobles sarraïns coratjosos
blandint espasa corbada
estrenaren les nostres mosses,
abans i ara,
en la pau i en la guerra;
i a prop dels mosquits moriren
uns i altres,
folls i folles,
amb la sang rosada
del ventre de la terra.

Li digueren Priorat,
i és que n'era de Sió,
i no perquè de terratinents lleidatans vingués
sinó d'una altra tipus de creu sacrificada,
vermella i arcana,
veritablement “pura”,
símbol de perpetuïtat,
símbol de la Terra.

I a bon fer Jesús,
n'hi feu un bon feude
en una contrada erma,
però no d'esperança mancada.

I a bon fer Maria,
filla de Déu i dels homes,
esperit de sacrifici,
llum vital,
fruïnt-ne la contrada
del seu regust humà,
del seu gust aromàtic,
sensual,
d'aigua,
de vinyes,
de Porrera,
del fruït de la terra.

Centre de la pangea n'era el gran riu
d'una Ribera poderosa,
forta,
rica,
creient
i formosa.

Terra de combats ridículs,
ceptre de bàndols enfrontats,
de nobles bel·licosos,
de perill de mort,
de condemnes,
de setges
i lletraferits,
de romàntics inestimables.

Terra batuda
amb el millor sorrar del món català,
frontera del Regne de Déu abans
i de la llengua, ara.
Corrua de poblacions desaparegudes,
de poblets misteriosos,
de gorjes i Matarranyes
de cabres i voltors,
de boscos cremats
i de consellers mentiders.

Sacsejada fins a l'extenuació,
límit de tot,
d'un món plural,
d'una terra impura,
què per encàrrec del clergat,
el seu màrtir fou flagelat.

Fa trenta anys
uns enginyers portaren dragamines a la costa
i feren sots a la muntanya.
Petroli no n'hi havia,
per què feien doncs,
aquella xirinoia?
Què volien aquells sapadors
d'un exèrcit forani?
Què volien aquells polítics,
aquells senadors, aquells batlles
i aquells regidors?

Passat el temps
ara correm perill;
un ramat d'ànecs
n'ha fet allí el seu fortí.
Amb la força de l'àtom,
units tots s'han trobat,
posant-se d'acord sempre
fintant les lleis,
encarant la història,
la natura,
el medi,
sempre,
amb el suport de l'inevitable,
el fruït de la terra,
dels seus vots
i de llur butxaca.

Només quan la remor de la pixera
ens fa venir trempera
pronostiquem vies noves,
recursos,
ofensives,
guerres,
penes.

Només quan ens ve el patiment,
quan no tenim feina,
hi ha fam
de diners,
de tranquil·litat,
de jornals pagats,
de velles patums,
d'esforços patriòtics.

Quan va de debò,
pobre xicoïa,
anem tapats
de mentides,
pors
i vergonya;
de ser com som,
de no ser poble,
de no ser res.

I tot i així
consciència plena,
tots,
de morir en pau.
Car no és veritat,
cares llargues ens responen
i no diuen res,
sabem la veritat,
resta al cor
congelada,
com la nostra sang d'escurçó.
Sang que se'ns mostra vermella
però no ho és;
un miratge insípid que s'arrossega
per la farum d'una fumera intensa,
d'uns arrossars que no ens alimenten,
d'una terra que no és volguda.
Però sí per altres,
els de dalt,
com sempre,
natural, però no ecològic,
frescos sí,
però no bullents,
tant sols uns
d'elements
ho estaran,
i fruït de la nostra traició
a la terra,
a les persones,
al poble,
per sempre es quedaran.

Copyright:

Poema:

Àngel Brichs©

escriptor i membre de l'AELC

Imatge:

Abi Pap, 2010©

Publicat en aquest bloc amb l'aprovació de l'autor:

www.literaturadart.blogspot.com