La llegenda d'en Gaspar Malasang (conte)

Pels volts de Ribera d'Ebre, entre les quatre i les cinc de la tarda d'un dia d'Agost del 1938.

A ca la Marcela omplen cantis de vi. Ténen por que els nacionals fotin enlaire la taverna. Ells són nacionals però en la guerra, mai se sap, quan és l'hora de la brega... I ells ho sabien. Eren mala collita! -deien els veïns. I la veritat, no s'equivocaven gaire. Era cosa de familia. L'avi un isabelista, l'àvia una patrona amb unes bones rendes, el pare, de família del José Antonio, la nena, una barjaula amb molt males puces. I el nen...Ai del nen. Un tros de nàpia el separava del cos. I no pas per fer-lo més arrugat amb les dones; no era la lletjor el que les feia fugir sinó...
-Gaspar! Gaspar!
-D'on vénen aquests crits? -li esbentà a la Clara, la mossa que rentava les cassoles, que en aquell moment es trobava més a prop de la porta i podia veure millor el que passava a fóra.
-No ho se. No hi veig ningú. -digué, tota despreocupada, sense importar-li res de tot allò.
-Collons! Si que n'ets de brètola. Només vas d'esma esperant alguna propineta, tu. -li engaltà un cop al cul en un clar signe de dubtosa condescendència, més voluptuosa que llegítima.
La noia no li donava importància. El vailet era l'únic de bò que podia esperar d'aquella família. I a més, la calentava per les nits.
L'estarracat sortí per la porta i es trobà amb un regitzell d'armes que li plantaren al davant, just al tocar dels seus peus.
-Òstia, Bernat. Què fots? Ets tontet o què, tu?
-No, no, perdoni tinent, es que estic eufòric sap?
-Cony, i per què? -féu amb cara mústia en Gaspar, tot esperant-ne alguna de no gaire agradable.
-Veurà, és que hem pescat dos colomets que volien passar l'Ebre...
-I on és la seva barca? -preguntà en Gaspar, fent burla.
-Barca? Nedant anaven.
-Que et vols fotre de mi o què?
-El que sent!
En veure l'impertèrrit tinent la cara seriosa del brigada, es posà ferms i donà dues voltes a la munió d'armes que s'arrengleraven davant de casa seva, tot buscant alguna possible pista per resoldre aquell cas tant absurd com ridícul. I és que, qui podria ser tant boig com per intentar creuar aquell riuot a força de braçades. Per cagar-s'hi!
-A veure Bernadet. Reunexi la tropa, que això no s'ha acabat.

En poc més d'un quart d'hora es presentaven cinquanta regulars armats amb mausers dels 98, baionetes cintades a les corretgeres i doble càrrega de cartutxos, tres sergents d'escamot fintant fusells ametralladors i pistoles lugger stoegger a la funda. De porta endavant surt el tinent, amb una samarra vermella de falange amb unes lletres blaves que s'erigien a prop del pit "España o muerte". El cobria un impermeable prim de color negre amb una àliga daurada al centre. El seu cap, descobert per la meitat, amb una gorra negra com la nit i un farbelant de color daurat que queia com una palmera sobre la mateixa.
-Endavant, tropa! -digué
I a pas lleuger feren cap al riu en poc més de cinc minuts.
Al ser-hi, els va fer dividir en tres grups, per tal de buscar possibles pistes que els poguessin conduir als rojos fugats.
-Maleïts comunistes! No entenc com s'ho han fet. -remugava en Bernat.
-Si ho sapiguessis, a hores d'ara series coronel i no un trist brigada! -li esbentà en Gaspar
-Com dius? -va dir valent en Bernat.
-Que ets un sòmines! Veus. -i li ensenyà la barca enfonsada a la riba. Aquests rojos, sembla que són més intel·ligents que tu. Què et pensaves que havien vingut amb les armes al coll i nedant? Psshe
-Usted tenía razón, teniente. Era imposible que hubieran cruzado el río a nado. Se habrían ahogado antes de alcanzar la orilla. -Comentà apropiadament en Gustavo, el sergent major; un madrileny de Vallecas que acomplia destí en aquell indret.
-Bien Gustavo, sólo quería hacer ver a este payés que mostrara atención de aquí en adelante. -aclarí en Gaspar.
-Estic segur que aquests maricons de merda s'estan passant per l'adreçador a totes les putes de la vila!
-Com diu? -preguntà el Bernat tot esberat.
-Que segur que es deuen estar fotent una orgia pagana a la casa de la Flamenca i les bessones. Aquelles males pècores fa temps que les vigilo. Ténen la mà foradada i he sentit dir que alguns membres dels regiments de la Serra de Cavalls els hi deixen bones propines.
-Però això no és possible. Els hauríem vist!
-Vols dir? -li fa una ganyota en Gaspar -Com aquells rojos que anaven nedant?
Part de la tropa que es trobava allí riu, mentre en Bernat intenta escapolir-se cap a la ribera del riu, on encara busquen cadàvers les altres dues seccions.
-Bé, ja m'han tocat prou els ous! Anirem a fotre'ls a aquests comunistes de merda! Tots cap als camions!

Una hora de camí aguantant polseguera i esquitxos dels bassals dels camins poc transitats de les afores del poble quan vàrem tardar en arribar a tres jornals de la pensió de la Flamenca. Era una casa de barrets força normal, si no fós perque la flor i nata de l'exèrcit republicà s'hi passés nit sí nit també. Nosaltres no hi anàvem mai. I no era per por a les gonorrees, que també. Era...més aviat per trobar-se en una posició, com dir-ho?... estratègicament incorrecta. O sigui, difícil de defensar. La casa era al bell mig del no res. Una barraca de dues plantes que amb prou feines s'aguantava dreta. Ens vàrem situar davant d'unes rocasses que tapaven la visió que pogueren tenir des de dins la "porcada". En col·locar-nos, vàrem veure sortir una donota de més de cinquanta anys amb una pitrera que li arribava fins als peus, amb una galleda plena de pixats.
-Es veu que sel's hi ha embussat la clavaguera. -féu en Bernat, tant estúpid com sempre.
-Què et penses que al poble en tenim? -li digué en Joaquim, el que va combatre el Marroc feia deu anys.
-El que passa és que al poble tenim el riu més a la vóra! -afegí l'Eduard Bascompte, el cap d'enginyers.
-Te'l pots creure, ell n'és un entés en la matèria. -finalitzà en Pedro Giménez.
-Vinga marrecs, prou de ferralla! A callar! -ordenà secament el tinent. -Ens esperarem fins la nit i llavors entrarem a sac.
-Què vols fer? -li preguntà en Bernat
-Cremar-ho tot i prou. Un tema menys del que pensar.
-Però no ho pots fer! -el qüestionà altra vegada el brigada
Aleshores, en Gaspar agafà una navalla d'afeitar, la que li va comprar al gitano Perico ara fa dos anys i li clavà a la iugular.
-Això és el que us espera si no obeïu les meves ordres. -Mireu que és fill de puta aquest Bernat, és mort i encara se li veu la riallada. -Ho heu sentit cabrons?
-Sí tinent!!!!
Vint torxes enceses avançaren fins a la casa ben entrada la nit. En llançaren dins algunes i altres fóra. La barraca no tardà en cremar. Crits d'espant es sentiren de bon principi; crits que foren eixordats pel foc d'ametralladora i l'estrall sec dels fusells al disparar. Dues hores més tard no quedava més que un gran munt de runes i una vintena de cossos carbonitzats. Va ser difícil distinguir uns dels altres. Tret de les meuques, macarrons i la madamme, segurament deurien ser deu o onze rojos dins la casa de la Flamenca.
-Heus ací un final per a un principi! -cridà en Gaspar -És el problema dels baixos. A vegades no et fan pensar.

Una profunda rialla clamà per l'horitzó. Mentrestant, les reraguardes republicanes es retiraven cap a Gandesa. La batalla de l'Ebre s'havia acabat.

.

Copyright:

Del conte:

Àngel Brichs©