Crits de llibertat artística

El passat dissabte 15 de Maig de 2010, s’inaugurà a Terrassa una exposició força diferent a les que, sovint, la majoria de galeries de Terrassa ens han acostumat. Uns dissenys ‘experimentals’ molt elementals que hom podria confondre amb una poesia visual, al més pur estil Brossa, decoraven l’aparador del Centre Social Catòlic de Terrassa. Els autors, el grup dels 10, també anomenat per a l’ocasió ‘GRID’, en una versió, entre satírica i seriosa, per a demostrar la visió particular dels seus membres vers l’art. Una visió nova, fresca i, encara que primigènia i diversificada quant als estils, sí integrada en un esquema que els uneix: la contínua innovació plàstica.
Així doncs fou com Floreal Soriguera, Josefina Martí, José Porcel i molts d’altres concebiren la idea de fer una exposició col·lectiva que ha tergiversat d’arrel, el planejament artístic de la ciutat de Terrassa en els darrers vint anys. I aquesta proposta no ha vingut de la mà d’artistes joves sinó que, contra tota regla, ho han fet possible aquells que començaren pintant allò que sovint es cataloga com a ‘un xic més del mateix’.
És per això que, compaginant amb els olis ben treballats i perfilats de Domènec Povill o els abstractes sinàptics, més visions de la ment de l’artista que d’una recreació esquemàtica d’un paisatge qualsevol, de Josep Aliart, entreveiem una essència –molt bàsica encara– d’allò que alguns han entès com el caràcter irradiant i ‘invisible’ d’un primer focus de rebeldia, d’aquella veu que clama en el desert, d’aquell missatge dins d’una ampolla que vol dir alguna cosa més que el perfil suite-géneris d’aquell que hi ficà el paper.

Al final de la sala, dos creacions de l’artista Povill se’ns mostren com un escenari irreal que delma –si més no– la diversitat de línies pictòriques de la sala. Xancletes de platja blaves i verdes amb el color tenyint el terra. Un color estèril fossilitzat però viu, que aboga més cap a una al·legoria d’uns materials ‘pobres’, de poc interès visual, per a ensenyar l’inconsistència de l’efímer i la destrucció que en fa l’home d’allò que no l’interessa. És, amb tot, la primera fase d’aprenentatge del que podria ser l’esborrany d’un fenomen que durant els últims anys s’ha anat extenent arreu: l’ecoart. Un art que, aparegut recentment rera les cortines del reciclatge, on la recreació n’és llur peça fonamental, amb noms com Estela Souza, Olef Ladousse en la panoràmica internacional, i empreses i artistes de caire nacional com ‘Guixot de 8’ o Marta Soriano, ens han portat una nova línia d’entendre l’art, on la reutilització de material entés com a resta o d’escombraria, com poden ser plàstics, el paper usat, llaunes, etcètera, poden convertir-se en alguna cosa més que objectes de consum.

‘El que no hem destruït en milenis, ens ho estem carregant en tan sols un segle. Aquest és el meu missatge’.
Marta Soriano

La fugacitat i la tristor que resalten les espardenyes com a centre de la idea de l’artista, denoten un vell tòpic existencial molt usat, mentre la composició per capes de la imatge de l’ampolla de llexiu, atribueix una faceta retòrica nova que, per mitjà de l’embelliment d’un envàs que sempre hem relacionat amb un producte nociu i, alhora, necessari per a l’Home, tot interpretant-se en una columna que sosté les peces pintades davant, se’n pot reconèixer una doble essència moral: d’una banda un pseudoecologisme expectant i d’altra, la irracionalitat del comportament de l’home amb ell mateix i el seu medi, mitjançant la visió d’un absurd que és tan real que ho podem tocar i tot.

‘El materialisme que empra Povill en llurs obres, queda desenfocat de la realitat d’un humil bodegó, al canalitzar aquest un nexe d’unió que projecta l’exterior (la realitat, aquí simbolitzada per objectes d’ús quotidià) i l’interior (l’apreciació particular que en fa l’artista, aquí mostrada des del tòpic immaterial del ‘tempus fugit’), il·lustrant en el públic aquell interès per ser coses conegudes, i un sentit moralitzant, que el fa pensar en l’intangible, fent-li crear un criteri, el qual el fa aprofundir-se en la seva valoració’.

Povill, professor de dibuix al campus de l’UPC de Terrassa, sempre ha estat un innovador. Amb un perfil eclèctic d’ésser arrauxat i valent amb les seves troballes artístiques, sempre ha fet causa comú a favor de les noves tendències i quelcom que ell anomena la ‘recreació de l’art conegut’. Si més no, amb ell i la resta del Grid, hom té la possibilitat de fer-ho ara.

L’apunt:

Exposició ‘El GRID unit per l’art’.
Del 15 al 27 de Maig de 2010

La Galeria. Centre Cultural el Social.
C/ Font Vella, núm. 40
TERRASSA
Telèfon: 93/ 783 19 17

Horari: Dilluns a dissabte (laborables)
De 7 a 9 del vespre.

.



.

Copyright:

Article:
Àngel Brichs©
Escriptor i crític d’art

Fotografies:
LITERATURA DEL MAÑANA, 2010©

Publicat en aquest bloc amb l’aprovació prèvia de l’autor:
www.literaturadart.blogspot.com